dilluns, 17 de maig de 2010

Ritual de Dolor

"¿Por qué? Esa es la pregunta del dolor. ¿Por qué? ¿Por qué nos cargaste de sufrimiento si no nos diste fuerzas para soportarlo? ¿Por qué? ¿Por qué me arrancaré la carne con mis propios dientes y seguiré amándote? ¿Por qué? ¿Por qué no me quitas la rebelión? Si estás decidido a seguir jodiéndome la vida, a seguir humillándome, a seguir dándome por el culo, a seguir haciéndome daño, a seguir mintiéndome, engañándome, por qué no me quitas al menos la rebelión. Hazme sumisa. Quítame la rebelión."
Te haré invencible con mi derrota, Angélica Liddell

-Antigament, quan tots érem una mica més primitius del que ho som ara, acudíem als xamans de la tribu per buscar la cura als nostres mals. Aquella saviesa es manifestava a través d'unes coreografies farcides d'objectes estranys, d'uns impossibles moviments l'explicació dels quals només el bruixot i els seus deixebles coneixien. Aquells rituals eren la carta de supervivència d'aquells que els ideaven i executaven, els asseguraven el seu estatus dins de la comunitat. El poble, enfonsat en la seua ignorància, no podia fer res més que donar-los per autèntics, i a força de repetir-los generació rere generació, entraven a formar part de la seua cultura.

Aquest podria ser un més que probable origen del teatre, també de la religió. I és curiós que puga coincidir l'origen d'aquests dos fenòmens. No oblidem que a l'antiga Grècia, bressol de brssols, el teatre s'utilitzava com a via d'administració dels mites. I potser buscava el mite la multitud de persones que van omplir dissabte el teatre Lliure per a l'estrena a Barcelona de Te haré invencible con mi derrota, una de les darreres obres de la sempre polèmica Angélica Liddell (Aprofite per recomanar una excel·lent entrevista que publica TeatreBCN al voltant d'aquest espectacle). La reacció va ser tan freda com calia esperar. El públic va encaixar malament la comprensió d'un ritual on hi havia trets, vidres trencats, roses de dacsa, autolesions amb molta sang, crits d'angoixa, dolor i patiment, molt de patiment. Va haver-hi gent que no ho va suportar, altres, la gran majoria, van reaccionar amb negativa indiferència davant de tot el que va ocórrer, inclòs la portada final. El posterior silenci només va trencar-se per uns pocs i desganats aplaudiments.

El que va passar és que la gran romeria de la modernitat anava a descobrir el mite però este no hi era. Comprant aquella entrada, anant a vore a la Liddell, buscaven pertànyer a la gran comunitat cool que prega reunida, que adora als grans ídols culturals situats a la cresta de l'ona. És com si un ciutadà de l'antiga Grècia trobara de sobte un xaman africà al teatre en comptes d'una Antígona. Dos rituals completament allunyats: els adeptes a la frivolitat obligats a conviure amb l'horror i el patiment teatralitzat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...