diumenge, 2 de maig de 2010

La Cara Oculta del Razz

-Què més dóna aquesta indiferència pueril, aquesta pose de dur quan xama de la cigarreta, la frivolitat en persona. És el dj i s'ho pot permetre, i és previsible, tots i cadascun dels seus gestos, discos, ho són. L'ensuperbiment suprem, ell és el dolent de de la peli, d'aquesta mediocre sessió de sèrie B, d'aquesta pista amb el seu aire viciat, amb la seua gent drogada, amb el seu final pactat. Stainboy, malparit, esta nit el Razz sua sofre, empesta a vulgaritat, i la teua música n'és en part culpable.


Què més dóna que aquesta xica amb la seua minifalda ras-parrús pense que la mire. No m'agrada, no la mire, però ella s'ho pensa, s'ho creu mentre camina altiva entre dues sales. Car, pràcticament mostra tres quartes parts dels seus pits rodons i ferms, totes les seves cuixes arrodonides, fibrades, va ben pintada i pentinada. Té poc més de vint anys i les dues copes que li sobren la fan sentir-se atractiva. I jo sóc un home. Ella creu que la desitge, que li vull llepar els mugrons, que vull practicar sexe animal a qualsevol lavabo, que la vull portar a ma casa per follar sense contemplacions i després fer-me el dormit quan marxe. I jo que més puc afegir si ella ja ho pensa tot això, si se sent la tia més bona de la disco. Em dedica una prepotent mirada de gaidó, no em meresc més.


Què més dóna que el vodka no siga vodka, ni la taronja Fanta, ni la diversió tampoc camine més enllà d'aquest embrutiment enllaunat, d'aquesta monòtona porqueria que simula ser aparador quan en realitat parlem d'una gàbia més. Una caixa registradora de 3.700 metres quadrats. És terrible si es pensa. Mai més entraré al Razz sense anar borratxo. Promet de no tornar a fer-ho més, mai més.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...