dimecres, 14 d’abril de 2010

Jentilzubi eta Baltzola

-Després de quatre dies sense dormir vam retirar-nos a Palau i allà vam fer fosca durant vint-i-quatre hores seguides. De tant en tant ens creuàvem a la porta del frigorífic: la dieta de ressaca estava formada per formatge, una llesca de pa amb confitura o un d'aquells panellets marca Pasquier que representava Jérôme per tot el País Basc (només de recordar-los m'agafa agonia). Un cop ja havíem recuperat el cos vam marxar a la muntanya a recuperar l'esperit.

Quan una persona és prou valenta per travessar els camins que pugen al Gorbea, o aquells que porten a les coves de Baltzola, s'arrisca a morir esclafat pel pes d'una enorme roca caiguda des de no se sap on. Explica la llegenda que els jentils, el primitiu poble basc, tenia el costum de llençar descomunals pedres sobre els seus enemics. I no és que nosaltres portarem la intenció de destorbar, simplement aquell és el seu territori i, ja se sap, a ningú li agraden els desconeguts quan es tracta de sa casa. Més raó si els forasters han vingut a suar l'amfetamina. Quan es passa el Jentilzubi, el pont dels jentils, hom es fa una lleugera idea la mida d'aquests gegants, uns éssers mitològics que un dia van desaparèixer muntanya endins al comprendre que l'arribada del cristianisme anava a exterminar la plàcida convivència entre l'home i la natura.

Plovia discretament. Les coves de Baltzola ens servien de campament. Des de l'exterior ens arribaven els sons de l'aigua barrejats amb el tintinabular de les esquelles del ramat. A la boca-cova se refugiava del plovisqueig mitja dotzena de vedelles. De sobte, un bramul m'agafa en la frontera de la vigília. Encara avui somnio que no era la vaca sinó Mari la que em parlava. Aquella nit tan humida, la deessa suprema de la mitologia basca havia baixat de l'Amboto per conjurar-me l'únic desig que en aquell estiu de 2003 era capaç de demanar. Tornar un any enrere, només un.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...