dissabte, 10 d’abril de 2010

Heriotza eta Suntsipena

-Plovia discretament. Una vaga d'autobusos em va impedir l'arribada directa. Gasteiz seria la parada-pont abans de la meua entrada inaugural a Bilbo, un punt a l'espai, una colla d'amics, uns records enregistrats a foc en el racó més profund i estimat de la memòria. Bilbo i els seus bars, Bilbo ple d'ànimes, de cervesa, i les nits com una llum que ens estira la vida fins a transcendir el límit mateix de l'enteniment. La primera ratlla de speed del Sarata, els gintònics servits en got ample i llima refregada, una pluja fina de pasqua o el terrible sol d'estiu del qual fugíem durant l'Aste Nagusia del 2003. Al braç portava escrita l'adreça—Iturribide, 77—, a les mans un tall i a les cames picades de puça.

Després d'algunes copes, d'algunes mirades, els noms tendien a barrejar-se, llavors els llits (alguns d'ells simples matalafs tirats pel terra) començaven a surar els uns per damunt dels altres, una dansa adúltera deformada pel desig i per la fortor dolça-amarga que desprenen els preservatius usats. Seria oportú ara preguntar-se què haurà estat d'elles, de totes elles, i saber si de tant en tant encara recorden tot això, o simplement el meu nom.

Una imatge em continua perseguint: la cara d'aquell xic caient a terra inconscient després d'una cabotada; l'impacte, un soroll sec l'eco del qual encara circula per alguna regió perduda del meu cervell. Durant dies vaig pensar que l'Ertzaintza em perseguia, una paranoia alimentada per l'insaciable retrocés de l'eufòria amfetamínica. Conjunto Vacío es deia, molt encertadament, el club on va passar tot. Recorde bé qui ens va ficar dins d'aquell embolic, un fotògraf busca-brega que tenia aquell estudi ple de fotos d'Àfrica al carrer Uribitarte. No recorde, però, el seu nom i sí a la xica que es disputaven: no pagava la pena. "Vigila a aquell pavo", em va dir, "que no em moleste mentre li trenque la cara al seu amic". Segons més tard tot s'havia embrutat ja. El cor sortint-me per la boca, ho recorde, i poca cosa més, una boira d'adrenalina va esborrar la resta. Només roman aquella cabotada instintiva, i aquell noi desplomant-se amb els ulls en blanc. Un soroll sec i el posterior xiulit que em va retrunyir a dins del cap durant tot aquell trenc d'alba.

Aquells quatre dies sense dormir van acabar Bilbo la Vieja, envoltats de peus negres i dels seus gossos, el pitjor speed que pugueu imaginar, els bars més durs de tota la Península, carn humana intoxicada de tots els odis socials i polítics, i el sol cremant l'asfalt quan ja eren les deu del matí d'un dia de final d'agost de 2003. Les neurones de Nagore, esgotades ja, només li permetien d'articular aquelles dues paraules, aquell crit de guerra que encara hui ressona en la memòria viva de les nits més blanques: "Muerte y destrucción!".


La porta de l'infern a Bilbo se situa exactament al gratacel del carrer Bailén, el del costat de l'estació de trens. M'explicaven la setmana passada que fins i tot es feien raves a dins. Ara el volen restaurar.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...