dilluns, 15 de març de 2010

Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas

Festival De Cajón!

Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.


2 comentaris:

holler3 ha dit...

No se si em va agradar més el concert o la teua crònica...
A mi també em va donar moltes coses a pensar...

Carmela ha dit...

molt bé, Manuelito, molt bé, vaig a guardar-me aquest post pels premis epistolaris, molt rebé

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...