dilluns, 22 de març de 2010

El Cau dels Vells Llops

-Cocteleres de plata sense brillantor, bàrmans amb corbata de llacet i armilles descordades, un polsim caoba de fustes grogoses, un tel boirós tinta uns vidres impossibles ja d'enllustrar; al vàter s'acumulen els anys sobre la superfície d'una porcellana que un dia va ser il·lustre i que ara, oblidada, jau inert tot recordant el prestigi de les signatures que un dia qualsevol la van abraçar mentre vomitaven.


El nom d'aquest cau havia vingut saltant milers i milers de vegades d'un llibre a l'altre. L'entonaven heretges de tot tipus que a fi d'augmentar la seua glòria literària van trencar el jurament secret del gremi, la promesa de mantenir-lo ocult. Pensant en ells, per cagar-se en ells també, s'havia creat un Plan B, una versió bessona de l'original que roman oculta als ulls dels guiris i dels culturetes sense talent. Això sí, l'afortunat iniciat en la seua descoberta ha de prometre de no revelar, sota pena de perdre l'honor, l'adreça de l'amagatall.

El Llop demana Sapphire amb "la tònica aquesta tan moderna" (la Nordic Mist) i jo deixe l'elecció al cambrer que em tria una Calvert (o era Coldstream? Seagram?, ara no ho recorde). Més enllà del tercer combinat es conjuren els vells temps, aquelles redaccions plenes de fum i bohèmia, els estrictes horaris de tancament, foscos linotipistes ja extingits, la sentor de tinta i misèria que desprenien els vells tallers de les rotatives, els viatges a l'arxiu polsegós, trencar-se les sabates xafant carrer, o la vista conduint de nit per províncies, les vetlles de pagar copes i aguantar converses avorrides a canvi d'una font útil, car encara no s'havien inventat ni els gabinets de premsa ni els departaments de comunicació, que hi farem, gangues de l'ofici, aquest periodisme nostre que ha perdut el poc romanticisme que li quedava, no hi ha retorn Llop, ens queda la nostàlgia, el prestigi perdut, l'estima dels vells col·legues als quals van jubilar l'any passat i que ara malparlen dels temps moderns amb el compte corrent ben sargit d'indemnitzacions, els han llevat d'enmig, us estan traient del mig, ja no els hi sembleu útils, ja no volen pagar-vos el que us mereixeu, nosaltres ho faríem per la meitat, he dit la meitat? per un 10% si arriba, i la qualitat? què importa això ara que no hi ha publicitat, ara que la crisi ho acabarà ensorrant tot, també la professió per què no? democràcia o quart poder? collonades!, si ara amb Internet, amb el mòbil, tots som periodistes, no ho saps? no hi ha defensa possible contra l'intrusisme, ens van menjant poc a poc, i nosaltres què fem mentrestant? Demanar un sisè combinat.


Però no podem, les advertències del bàrman eren certes: tancaran. De res servix el prestigi i la fama del Llop, tampoc les apel·lacions al desaparegut continuador de la casa, tancaran, i el nou amo tampoc s'apiada quan el truquen, s'ha de tancar sí o sí, som a l'era del civisme, de l'estricte compliment de la norma, de la pulcritud, de la por a les sancions, la Barcelona de postal inhabitable, inhumana.

El Llop es perd, quasi sense acomiadar-se, entre la gentada de turistes que encara recorre la Rambla un dijous de matinada.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...