divendres, 31 de desembre de 2010

Setena Al·lucinació


-Entre els plecs de la memòria s'amaguen certs racons que reprodueixen d'una forma distorsionada espais significatius de la nostra existència. Són el refugi d'alguns dels fantasmes que ens turmenten, aquells que darrerament es mostren tan agressius. Ja no parlem del l'espill sinó dels seus fragments, pols cristal·lí molt semblant a la sal que ens cou a les ferides. Poc pot fer la pluja ja. És el signe dels temps que ens amenaça: la mort de l'heroi, la caiguda dels deus i—finalment—la fi del món.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº6

Planet Earth is blue and there's nothing I can do.
Space Oddity, David Bowie

-Deixar caure les hores, els dies. Comprovar com van desfent-se a poc a poc les esperances, com un diminut terròs de sucre en la immensitat d'un café, un café com una mar amarga on ara sabem que acaben dissoltes totes les il·lusions, tot allò que ens espenta a seguir caminant i que al capdavall acaba transformat en sal, en contra de la nostra voluntat, en contra de tot allò que ens van ensenyar i que creiem era de justícia. Ja no. Ara comencem a intuir que no va servir de res tot el camí traçat, els plànols tan ben calculats, les frases grandiloqüents que vam interioritzar a mode de mantra i que ara resulten pejoratives utopies, paper mullat. Quina gran desfeta, quin desastre tan gran!

dilluns, 27 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº5

-Com podria jo aturar tot el fred de l'hivern?

No diré que ho esperàvem, tres grau sota zero. Sal gruixuda sobre l'asfalt, operaris aplicant-la en plena matinada sobre aquells punts viaris susceptibles d'acollir la formació de plaques de gel. L'inesperat enlluernament produït pels llums dels vehicles que tornen d'algun sopar familiar, perquè aquestes festes són per a passar-les en família.

Dos cunyats es troben inesperadament a una reunió familiar. Feia anys que no s'ajuntaven. Mai han tingut una especial relació més enllà dels vincles polítics.

-Cunyat 1: Hòstia, com estan les coses! Jo em pensava que el 2009 havia sigut dolent, però este 2010 ha estat molt pitjor. I un amic meu que entén d'aquestes coses vaticina que el 2011 encara serà pitjor.
-Cunyat 2: Les coses estan bastant fotudes, sí.
-Cunyat 1: És que aquesta generació ho està tenint bastant fotut. Nosaltres no ho vam passar tan malament. En els nostres temps, qui més qui menys, podia treballar. Ara és que no hi ha ni faena.
-Cunyat 2: ...
-Cunyat 1: I aquestes hipoteques, ja ni un pis es poden comprar. Jo no sé on anirem a parar si açò no s'atura.

Amb els anys els cunyats han après a llegir entre línies. A veure o intuir les paraules que hi ha amagades darrere les paraules.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº4

Este saber no sabiendo
San Juan de La Cruz


-Existencialismes, discursos diversos. Consumisme associat a les compres de Nadal. Solstici: segur que algun astròleg remarcaria just en aquest moment, en aquest dia, la incidència diürna de l'eclipsi de lluna, conjunció excepcional en la nit més llarga de l'any, construccions rutinàries, quasi endogàmiques, per a la jornada il·luminada de pluja més curta de la era de la debacle.

Acompanyen les lectures: Larra, Rimbaud, Ferrater. També, casualment, com qui no vol la cosa, he trobat una postal de la tomba d'Abraham (Hebron) dins del meu llibre de poesia espiritual castellana, concretament a la pàgina on hi ha assenyalat el paràgraf de Respuesta a las criaturas de San Juan de la Cruz.

Hivern. M'agradaria començar a escriure en francés, només en francés.


dimarts, 21 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº3

-Hi ha el repós del guerrer, hi ha el gos moribund que ja ha deixat de llepar-se les ferides, hi ha el número final de trapezi, òbviament sense xarxa. Trobem també les converses paral·leles, a peu de pista. El vi o la cervesa (mai l'aigua) i el fracàs projectant l'alè dels temps sobre el nostre bescoll. Quina putada no haver nascut amb la flor al cul.

divendres, 17 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº2

L'acropole officielle outre les conceptions de la barbarie moderne les plus colossales.
Rimbaud,
Villes dins les Illuminations.

-Olot (plana envoltada de serres, el vent), un home i una escopeta. Detalls suculents: deutes, un constructor assassinat, també el director d'un banc. Històries negres com la gola d'un llop. Però ara bé, qui no ha tingut mai ganes de matar un especulador, un financer, un d'estos polítics fatigosament inútils?

Ben senzill: agafar una escopeta i tot seguit eixir al carrer. Cal discreció, un portaplanols ens ajudaria a transportar l'estri al metro sense despertar sospites. Després visitar certs llocs, tots en tenim de llocs que ens agradaria visitar, de gent amb la qual ens agradaria intercanviar impressions amb una dosi de pólvora pel davant. Seria, potser, la manera més fàcil d'explicar-li a certs trompellots que significa una retribució justa, una vida digna.

Diuen els veïns d'Olot (planúria tancada per muntanyes, aïllament) que l'assassí confés Pere Puig era estrany: caçava porcs senglars i per la nit es passejava pels carrers de la ciutat abillat amb una estrela de serif i una pistola de mentida. Segons la seua advocada, l'acusat va dir-li al jutge tot justificant-se: "Amb el pa de la meva taula no juga ningú".

dimecres, 15 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº1

Un instante vacío
de acción puede poblarse solamente
de nostalgia o de vino.

José Hierro, Libro de las alucinaciones

Amb tant de silenci no es pot escoltar res,
i el sol encara per eixir.
He de comprar aigua, fer el llit,
escriure algunes poques línies.
Menjar, llegir i la resta de les coses.
Sé, però, que demà tornarà a passar.

dimarts, 7 de desembre de 2010

El Delta

-El 1936 unes fortes inundacions acompanyades d'un fort temporal de llevant van fer virar la desembocadura del riu Ebre d'est a nord. Aquest és un dels canvis més significatius dels últims temps. D'aleshores ençà els experts creuen que aquest paisatge, sobretot en la seua part baixa, la més propera a la mar, es troba en perill. La principal raó seria la manca dels sediments que van formar i formen aquest delta. La construcció de diversos embasaments al llarg de la conca impedix que bona part d'aquest material arribe i es deposite contribuint així al desenvolupament natural de la regió. Sense aquest substrat primordial l'avenç de la mar és imparable. Les xifres parlen d'un retrocés de deu metres l'any, terreny que va engolint-se la Mediterrània lenta però constantment.


dilluns, 6 de desembre de 2010

Sedició

sedició

1. f. DRET Alçament contra l'autoritat establida.
2. sedició militar DRET Atac col·lectiu a la disciplina militar.


-Açò va ser i era un regne de pandereta. I tots els regnes de pandereta tenen un rei, un rei amb els seus respectius consellers. I clar, el poble súbdit. Doncs bé ara ve el què, perquè totes les històries tenen un què. Fou un dia que els nobles senyors que controlen les grans portes de la muralla decideixen deixar de fer la seua faena. Resulta que tan noble quefer no es troba, al parer de qui el feia, tan ben reconegut com caldria. Amb les portes tancades el regne resta paralitzat i aïllat, i llavors el rei es para a pensar i pensa: què passaria si el forner deixara de fer pa, i el fuster deixara de fer cadires, i si el metge deixara de curar malalts? Davant tant negra perspectiva i l'insistent sol·licitud dels consellers, el rei decideix proclamar l'alerta i posar als nobles guardians de les portes sota l'autoritat militar, i els obliguen a treballar sota pena de càstig. És aleshores que el regne recupera la normalitat: els comerciants poden tornar a entrar i eixir sense problemes, i els mercats tornen a estar abastits, i les gents tornen a ser felices i mengen anises i, al capdavall, ja ningú no es pregunta com va ser que tan privilegiada tasca quedés en mans de tant roín gremi, com el rei va permetre aquells privilegis a la noble casta cruel. Afortunadament, el rei té un exèrcit i aquest exèrcit serveix, entre altres coses, per subjugar els sediciosos, com s'ha fet sempre.

divendres, 3 de desembre de 2010

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al c
apdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS
El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA
La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

dimecres, 1 de desembre de 2010

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.

dilluns, 29 de novembre de 2010

La Carn del Gos

-Crec en la democràcia. No en aquesta que tenim però accepte que és històricament la que més se li assembla. Crec, per tant, en la higiene política, en l'alternança. Com que no estic possessió de la veritat última accepte de bon grau la vergonya aliena i la mala llet que em provoquen determinades nits electorals. Ahir va ser un exemple. Vergonya, primer de tot, pels perdedors, pel que significa perdre el suport d'un electorat, però també vergonya en veure els guanyadors. Vergonya i ràbia, car puja i repuja a Catalunya la dreta, una bona part d'eixa dreta que per més que intente diferenciar-se no ho aconseguix. El mateix gos, diferents collars.

Artur Mas celebra la victòria electoral. Darrere el Molt Honorable ex-president Pujol i el democristià Duran. Al fons una bandera.

Ahir al balcó, no d'un lloc qualsevol, no, al balcó del cinc estreles gran luxe Magestic, a l'ultra exquisit Passeig de Gràcia, el futur President de la Generalitat de Catalunya, envoltat de banderes—eixos artefactes simplificadors i dictatorials—, celebrava la victòria electoral cantant un himne. Companys, militants i seguidors l'acompanyaven a l'uníson, i pels altaveus s'escoltava l'Himne, i la gent se'n duia la ma al pit i cantava circumspecta, emocionada. Després de tot, algunes coses continuen igual que fa deu anys, vint, trenta...

diumenge, 28 de novembre de 2010

Anticlericalisme de Bar

-A qualsevol poble, barri, es pot viure sense forn, sense quiosc, però no sense bar, eixe dret universal inalienable que la mà invisible del mercat atorga a cada ciutadà sense restriccions de classe, raça o religió. Tot açò no és un gran descobriment, només un pensament dispers per a un matí de diumenge, un discurs improvisat amollat a migdia damunt d'una barra de bar oliosa plena de canyes de Cruzcampo. Un frívol parlament que només escolta un germànic homenot de metre noranta que fa cara d'anar curt de gambals.

Els bars, a més a més, serveixen de refugi a la hipocresia dels rituals socials. Afegisc açò perquè l'alemany i jo bevíem cervesa tot escapant de la missa d'un bateig al qual havíem acudit per compromís, raó última que justificava també el fet mateix del bateig, o és que queda algú hui en dia que entre a les esglésies per convicció cristiana i no per la pressió imbècil del què diran o per una rutina familiar monogàmica? Doncs bé, en aquell moment, mentre feia burla de la majoria indiscutible de bars enfront d'esglésies, inclosos els fidels, el xicon tedesco va i em demana si jo era cristià. La pregunta em sorprèn, i tot seguit em sorprèn el fet de sorprendre'm de la qüestió. Ell, nordeuropeu, veu normal la sol·licitud car prové d'un país on històricament han conviscut diferents religions i dogmes. Generalment, supose que a causa del passat religiós forçosament pur de la Península, ningú s'interessa per aquests temes. Se pressuposa que o tots som cristians o tots venim de famílies cristianes i ja no som practicants. Una bona part, no obstant, evita el tema per no veure's enfrontat a les seues contradiccions farisees.

—La meua família és cristiana—vaig respondre insegur—A mi en batejaren, i encara vaig fer la comunió...

Dit açò, em pare a rumiar un instant. Cristiana? La meua família cristiana? Per què? Els meus pares es van casar per l'església, no tenien altra opció, van batejar als seus fills i després amb poca convicció els van deixar prendre la comunió, més perquè no patiren un greuge comparatiu amb els altres xiquets que sí la prenien i rebien l'excés dels regals que no per solatge religiós. Però cristians? A ma casa mai ningú no va necessitar crucifixos ni misses. Si exceptuem Nadal (la festa del consum), el nom de Crist o les blasfèmies tenien més a veure amb les supersticions heretades d'un passat feudal d'Espanya pseudomedieval que no pas amb la veritable força de la fe o altres entelèquies. Mai la religió va formar part de la rutina a ma casa. Les relacions sexuals fora del matrimoni, les unions civils o els divorcis posteriors no han estat, ni molt menys, traumàtics. La meua família, concloc, no era cristiana, simplement va viure un temps i unes circumstàncies socials, una tradició si volem ser més concrets, en què el cristianisme no s'escollia, s'imposava sense alternativa. Raó principal que explicaria la ràpida secularització de les generacions més joves i el poc seguiment—tret dels nombrosos casos d'hipocresia—que les normes de Església tenen en la societat dels nostres dies.

Arribats a aquest punt, un cop resolt en part l'origen de la meua família, faltava definir-me a mi mateix. Sense diccionari a les mans, no em podia submergir en pocs segons en un debat filosòfic que m'acostara a la riba de l'ateisme o de l'agnosticisme. Negar a Déu (escriure-ho en majúscules ja denota la pertinença a certa tradició religiosa, car identifiquem la deïtat amb un nom propi com qualsevol ésser existent i no a un fenomen vulgar com, per exemple, les "matemàtiques") o negar la possibilitat al coneixement humà d'assolir una realitat suprema identificada amb déu (a partir d'ara ho escriuré així quan parle de filosofia). Tot aquest debat no pot defugir el pes de la història, la nostra, la d'Occident. Per tant, fent ús d'un cartesianisme que fins i tot a mi em sorprèn, vaig i li amolle a l'alemany:

—Sóc ateu... Ateu i anticlerical.

Anticlerical, ho dic i l'afegit em surt del cor. Posteriorment, visitant el diccionari, em reafirme. No sóc una persona religiosa per tant m'opose a qualsevol influència o pressió que el clergat vulga exercir en no importa quin estament social amb l'objectiu final de tocar-me els collons o dictar-me com he pensar, cardar, etcètera, etcètera. És encara més greu que amb els diners dels meus impostos se financen barraquetes polítiques o s'alimente a pederastes. Però això és un debat tan llarg ja que no crec que acabe mai, encara menys quan s'aveïnen temps de dreta.

***

La filosofia de bar deixa pas al silenci. Aleshores es fa present la tele i la monòtona programació d'un d'aquells canals de continua emissió de vídeos musicals. Ara passen un de molt antic, de Laura Pausini. Després d'un bon glop de cervesa pense, per primer cop a la vida, com d'important va ser l'èxit d'aquella sensual cantant italiana, d'aquell accent, tot just quan el meu cos es trobava al bell mig del volcà hormonal de la pubertat. Tot em quadra ara. Ara entenc, tirant una mica de Freud, posteriors dèries sexuals amb les natives d'aquell país d'Itàlia.

Ara que ho pense en fred, potser sí que sóc religiós. Si és que el sexe es pot considerar un culte, un miracle.



divendres, 26 de novembre de 2010

Èxit d'una Nit d'Estiu al Novembre

-Anit, el Teatre Nacional de Catalunya vivia una de les seues velades històriques amb l’estrena d’Agost de Tracy Letts, un text guanyador del Pulitzer 2008 que en la seua premiere catalana va comptar amb direcció de Sergi Belbel i un repartiment d’una categoria difícilment igualable en aquestes latituds.

Abans d’entrar en matèria seria convenient parlar d’un parell de detalls que malgrat no estar a l’alçada de les circumstàncies no desllueixen el resultat general: es tracta del vestuari d’Antoni Belart—massa espès per al tòrrid ambient que es vol representar—i la il·luminació de Kiko Planas, igual de desorientada en aquest aspecte.

Dit açò cal desfer-se en elogis. Primer vers el text, una emotiva tragicomèdia en el sentit literal, en el sentit absolutament essencial d’ambdós mots: tragèdia descarnada, esborronant, cruel; i comèdia, efectiva comèdia tremendament lúcida, d’una precisió mil·limetrada, d'una perfecció rítmica sense treva. Que ningú desconfie a priori d’una obra per la quantitat d’èxit assolit. No. Perquè estem davant d’allò que se'n diu un clàssic contemporani, empeltat a la millor tradició americana d’autors com Arthur Miller o Tenessee Williams, que és valent, que cerca la manipulació de les pors, misèries i traumes d’una Amèrica profunda que aquesta vegada sí que agafa un caire universal.

Impecables, també, les quatre hores de direcció, d'una honestedat artesanal, sense els innecessaris additius que qualsevol director menys experimentat que Belbel hauria afegit. A l'apartat d'interpretació—sense ser jo ni mitòman ni especialment seguidor d'algunes de les grans dives del repartiment—, podríem afegir que poques vegades, per no dir mai, s'havia vist tant de talent damunt de les taules del Nacional. Lizaran perquè explotarà de genialitat dins d'un paper fet a mida i Vilarasau pletòrica al recobrar el seu lloc com a imprescindible després d'uns anys a la deriva. Una Renom plena de bones intencions elabora un crecendo una mica previsible però efectiu. La resta excel·lent pelat.

Senyores i senyors, l'obra de la temporada. Aneu a vore-la!

dilluns, 22 de novembre de 2010

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.


Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Temps de Canvi: Nova Faena

-Des d'avui mateix sóc el nou coordinador de continguts de la revista digital d'arts escèniques Teatralnet. Un treball que, si més no, em servirà per mantenir el múscul periodístic i per enfrontar-me al ja vell fantasma de la solvència del mitjans exclusivament digitals. El reptes són amplis i les condicions les pròpies i acostumades de la professió als nostres dies. Que anem a fer-li, són els temps que ens ha tocat viure.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (IX)

-L'avió, amb la pluja de cara, travessa diverses capes d'espessos núvols fins que acaba arribant a l'àmplia vall d'un rosat capvespre. Donades les turbulències, la senyal del cinturó roman encesa durant bastant més temps de l'habitual. Berlín i el seu fred, Berlín i els seus solitaris carrers mullats s'han quedat incubant un dur hivern de llunyania. Els camions de la ciutat no donaran a l'abast amb tanta fulla caiguda, els sospirs que demanen una precoç primavera es quedaran glaçats a la gola, la neu arribarà però jo ja no hi seré per vore-ho.

Hi havia, naturalment, més històries: la dictadura dels semàfors, l'enterrament de l'albat, la brutícia d'aquella casa de gestió col·lectivitzada, el bar que regentava la parella d'Amposta on sempre posaven trip-hop, l'arquitectura del vell cementiri soviètic, l'Othello d'Ostermeier i el Berliner Ensemble, el rencontre amb l'Ortrun tot recordant París i els que hi vam viure allà; històries que com pedres de gel quedaran unides al record d'una ciutat tan fascinant com aterradora. Una ciutat que malgrat els anys esprem el redit dels seus traumes que per extensió apareixen sol·lícitament en carn viva. Restauracions pendents o discutides, voladures forçades, altres espais encara per omplir o els que s'han omplert de forma grollera, els recels d'aquells que van perdre alguna cosa en algun dels canvis forçosos o forçats. Que li anem a fer, mai podrà ploure a gust de tots, menys encara a la ciutat que va ser frontera entre tantes històries, la major part d'elles ja oblidades.

Finalment, què pensaria Conrad Schumann mentre escapava al seu destí en la RDA?

A la llum li costa morir quan es viatja d'est a oest. El capvespre s'apuntala en una llarga agonia de rojos cada cop més morats, que acaben en groc blavós que porta indefectiblement al negre nit. He llegit als diaris que ha mort Berlanga. A hores d'ara, a les redaccions dels diaris es disparen totes les reserves de tòpics. Seria un bon moment per recordar com aquell verdugo acabava assumint el fosc destí que l'Espanya de Franco li tenia reservat. D'això es tracta més o menys: assumir-ho ja o continuar lluitant mentre ens quede un bri d'esperança.

divendres, 12 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud


-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.

dijous, 11 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VII)

Si jo pinte la meu gos exactament com és, naturalment tindré dos gossos però no una obra d'art.
Goethe

-El meu espai favorit de Berlín l'he trobat a l'illa dels museus, en l'inaccessible carrer que uneix les esquenes del Pergamummuseum i el Bode. Entre les dues faraòniques construccions de volums colossals i grandàries desproporcionades hi ha un petit carrer que travessen les vies elevades dels trens que van o s'allunyen de l'Alexanderpatz. La combinació dels carrers foscos i deserts, la llum pàl·lida ornamental dels museus, els reflexos a l'aigua del riu, el so metal·lic dels trens al passar, els solitaris edificis dels voltants que romanen o semblen buits, una postal d'un Berlín entre romàntic, gòtic i prefeixista que faria el paper d'un decorat cinematogràfic de Gotham City.

Aquest post ben podia servir per lloar la bellesa paralitzant del bust de Nefertiti, o l'incontestable gloria artística dels frisos de Pèrgam, o el goig suprem que hom experimenta al estar davant de la porta del mercat de Mileto, o l'impagable sensació d'irrealitat que produeix al observador la reconstrucció de la Porta d'Ishtar babilònica; però no, ja s'ha escrit extensa i reiteradament sobre aquestes obres d'art i és fàcil trobar informació per Internet, són algunes de les majors creacions de l'antiguitat que es conserven als nostres dies i que es poden visitar ací a Berlín, poc puc aportar jo.

No obstant, hi ha d'altres sorpreses que no esperava i que encara em tenen paralitzat. En l'Alte Nationalgalerie, el museu que recull una important col·lecció d'art—pintura principalment—del segle XIX, es poden trobar un bon grapat d'obres on prolifera un romanticisme de caire irreal, imaginatiu, rendit als peus d'un onirisme macabre i fosc, unes pintures que donen testimoni d'una cultura germànica melancòlica i evasiva, que es delecta amb paisatges mitològics i amb criatures màgiques, que presta culte a la mort al mateix temps que subratlla el seu poder. Tècnicament no es pot afirmar que la pintura prussiana fora exel·lent, comparativament parlant amb altres racons d'Europa, però igualment ens serveix per fer-nos una ideal al voltant de com pensava i sentia una elit artística i els seus aristocràtics clients, una part d'Europa de la qual sabem moltes coses literària i musicalment parlant, però de la qual ens manquen quasi per complet les referències plàstiques.

Alguns exemples.

Abtei im Eichwald (Abadia a la roureda, 1810) de Caspar David Friedrich, cèlebre principal representat del romanticisme alemany que no deixa de sorprendre'm a cada nova obra que li descobrisc.

Arnold Boecklin, Die Toteninsel: Dritte Version (L'illa de la mort, tercera versió 1883).


Macabra al·legoria de Spangenberg titolada Der Zug des Todes (1876).

Altres bones troballes:


Menzel: Das Eisenwalzwerk 1875.


Werner: Im Etappenquartier vor Paris 1894

dimecres, 10 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VI)

-Una olor que havia donat per perduda, la del carbó consumint-se en una d'aquelles velles estufes de ferro. Recorde una, la que hi havia al vell taller de la meua àvia. Els meus ulls de xiquet que la miraven amb respecte donada la severa prohibició d'acostar-me, la pila de carbó que servia per alimentar-la, les castanyes que de tant en tant s'hi posaven al damunt per rostir-les, els hiverns alcoians de la muntanya.

Els patis de Berlín són complicats trencaclosques, espais compartimentats que condueixen a altres celoberts on s'amaguen més i més habitatges. Caminant per alguns d'aquests laberints encara es pot sentir el perfum del carbó cremant-se, una sentor idisociablement hivernal, unida a eixa sensació de tall que deixa l'aire fred a la cara, al formigueig que apareix a les mans gelades quan les acostem al calor. No em vull imaginar com de cruel por arribar a ser l'hivern a Berlín.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (V)

Portavem mines antitancs, inútils
i pesades com un símbol històric,
embolicades a les mantes xopes
d'olors antigues, romaní i suor
de mules. I també metralladores
desmuntades dels caces alemanys
i metralletes de ferralla anglesa.
Petita guerra de Grabriel Ferrater

-Passe els primers minuts del dia assaborint els records d'altres realitats viscudes. Somnis transformats en balenes que no paren d'engreixar-se a través del plàncton de la meua inconsciència. Una àncora és el que jo necessite, un pes que em nugue cada matí a la realitat i ofegue el dolor que causa tot allò que ja no podrà ser, totes eixes coses.

Les rajoletes verdes, turquesa, diferents tonalitats, i la llum blanca reflectida, la gent que camina silenciosa i per l'aire les vibracions elèctriques del metro, de les diferents línies de metro que venen a confluir a l'interior de l'Alexaderplatz, a les entranyes del centre de Berlín, una peixera plena de peixos rossos, silenciosos, peixos xinesos, turcs, que naden d'un costat a l'altre sense tocar-se i després es fiquen a vagons que són també menudes peixeres, peixeres en miniatura plenes de criatures silencioses, tot ple d'un silenci d'homilia només trencant per alguna esporàdica tos, només trencat per la veu oficiant del xiulit que anuncia el tancament de les portes o el mantra màgic de l'estació vinent.

Matí de gebre a la Postdamer Platz, la vida també a la superfície sembla congelada, irreal. Terrasses buides, turistes perduts. El temps aturat i aquella enorme antena que sembla caure, que sembla aturada per un cop de sort, una mà mitològica. Quan arribe el desgel i el temps reprenga la seua velocitat normal el desastre de ferros no esclafarà ningú, només a uns jubilats francesos i a mi, ben poca cosa per a les notícies.

I Wagner? Què n'opinaria Wagner, de tot açò?

Camine i camine pel novembre berlinés. Entre les pedretes del paviment creix la molsa i les meues sabates hi perceben les humides picoretes, car ja són com la meua primera pell. Camine i camine per barri de les ambaixades, fantasmal magatzem d'uns estudis de cinema on s'amuntonen, un darrere l'altre, els decorats de modernes superproduccions. Camine i camine i els turistes em parem al veure'm fet de la mateixa pasta que l'asfalt, i jo els indique, els hi done adreces, car els meus peus han apamat cada vorera d'aquest barri. Camine i camine, també pels camins de terra fangosa del Tiergarten, i per les fulles mortes que formen la putrefacta manta tardoral, fetor humida que forada els pulmons. Camine i camine, i tot açò ho escric al meu petit quadern de plàstic metal, de tres euros i mig, comprat a la papereria de baix del meu "nou" pis del Raval. Camine i camine, i escric, però no m'ature, continue caminant mentre escric, i em queda una lletra horrible que ara em costa horrors de transcriure. Camine i camine i escric mentre camine, i apunte al quadern imatges soltes de Berlín, imatges i pensaments, i mentre ho faig m'agradaria ser un d'aquells àngels d'El cel sobre Berlín, m'agradaria poder escoltar també el que pensen els pocs berlinesos que em vaig creuant, pujar als muscles de la daurada estàtua de la Victòria per no perdre detall de tot allò que passa i passarà. Camine i camine, i arribe a la Hauptbahnhof on les escales mouen amunt i avall centenars de viatgers, i els trens penetren per totes bandes, pels diferents nivells, per les diferents consciències. Una sensació com que l'espai, el volum, comença patir la malaltia de no trobar un centre de gravetat adient. I quan ja flotava també el meu cos, perdut, el petit teuladí (Passer domesticus) em ve a despertar. Un teuladí dins d'una estació a la recerca de molles de pa. La seua minúscula pota no està feta per la pedra gris del paviment. Un teuladí és com una menuda coma en mig d'un gran llibre que parla d'acer i vidre.

Ja de vesprada, arribe a una conclusió: la Torre de l'Holocaust del Museu Jueu serà, durant aquesta nit, alguna cosa més que un malson.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (IV)

-Dorm aquests dies de fred a Berlín darrere d'un gruixut vellut vermellós que fa el paper de cortina. Malgrat tot, de tant en tant s'hi cola per la finestra algun inici d'esperança, alguna fuetada d'inconsciencia que em retorna en somnis al meu veritable estat, el d'un ésser que anhela, una criatura a la qual li comencen a defallir les il·lusions. Al despertar moc una mica la tela per veure el dia que m'espera, encara conserve un raig d'esperança. Però no, les previsions meteorològiques no fallen, enarca núvol, encara el fred, la pluja, Berlín.

I Schiller què n'opinaria, d'açò?

Camine i camine aquests dies pels carrers freds de Berlín sense aturar-me ni un moment. Hores i hores de passejar sense ni un minut de repòs. Res de metro, res d'autobusos ni taxis, només carrers, pluja i fred. De tant en tant alguna cosa per menjar, un frankfurt, un falafel o coses per l'estil, ni tan sols m'assec per menjar, continue caminant i caminant fins que les cames ja no poden més. Vaig d'una zona a una altra, de monument en monument, i quan la llum gris s'endinsa en la foscor de la nit camine per barris quasi deserts, carrers en penombra. Torne a casa pelat de fred, amb les mans congelades i els peus baldats. Llavors llegisc fins quedar dormit. I llavors torna a passar: alguna esperança que s'hi cola per la finestra a mitjanit, entre l'espessor de la cortina de vellut, entre el pes de la realitat.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (III)

-Per moments tinc la sensació d'estar a París: el cel gris, la pluja, la tristesa hivernal de certs carrers, la llum somorta dels barris residencials, l'irregular paviment sempre humit. Ací, però, fa més fred, bastant més, i els berlinesos no són els parisencs, ací la gent viu de portes endins. El fred acaba d'arribar i pels carrers i places, fins i tot els més importants, camina un escàs nombre de vianants, la meitat dels quals són turistes als quals l'oratge no dóna cap treva.

Dissabte nit. Un pis blanc de sostres alts. Una festa particular, un grapat de joves es diverteixen. El dj amolla els temes de sempre, els que podríem escoltar a qualsevol racó similar d'Europa. Hi ha però en l'ambient alguna cosa d'especial, de local, alguna reminiscència industrial en la música, alguna cosa relacionada amb l'èxit del tecnho fet en aquesta ciutat. Els presents ballen aliens als qui els envolten. Hi ha més piercings, més tatuatges, apoteosi moderna que s'allunya del Zara (encara no he ist cap Zara a Berlín).

Dissabte tard. Una disco de moda, no em referisc als grans clubs que s'exhorten darrerament des de les revistes de tendències, no, parle d'un espai modest, on els joves berlinesos venen a ballar, a beure, a matar el cap de setmana. Drum'n'bass a la pista principal, la gent no para de moure's frenèticament. Resulta impossible parlar amb ningú i no només pel volum de la música. Als reservats han reconstruït les habitacions típiques d'una llar de la RDA, alguns borratxos dormen tranquils sobre els sofàs. Poc a poc la pista va buidant-se, al no haver horari de tancament és la gent qui decideix quan s'acaba la nit.

Diumenge vesprada. A aquestes alçades de la tardor el sol tomba ja abans de les cinc. Berlinesos i turistes han vingut a divertir-se i a fer-li una ullada al mercadet que posen al Mauerpark. Hi ha un espontani karaoke on cantants ben abrigats s'atreveixen a versionar clàssics del pop. Poc a poc, el públic va marxant. Aviat serà completament fosc i serà llavors quan Berlín engegue el seu pilot automàtic: carrers solitaris, trànsit residual i, de tant en tant, una fina capa de pluja sobre l'asfalt, sobre les finestres.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (II)

-Tots els traductors de català-alemany alemany-català que viuen a Berlín el que en veritat voldrien fer és traducció literària i no estar sempre traduint informes o estudis de màrqueting, o manuals d'instruccions, o haver de completar el sou amb les sempre socorregudes classes de castellà. Els alemanys caminen pel carrer amb una birra de mig litre a la mà, i malgrat els estereotips són dolços i relativament ben educats, relativament tranquils també.

Els núvols del cel de Berlín són de plom i la pluja és la rima assonant de la seua mètrica. Hi ha permanentment un policia vigilant la sinagoga ortodoxa Fraenkelufer del barri de Kreuzberg, li han posat una garita i tot. Uns metres més enllà, a l'altra riba del Canal, un corb canta sinistre i triomfant al punt més alt de la creu que corna l'església cristiana. La meua ignorància quasi total de l'alemany m'impedeix llegir bona part dels panells explicatius, entre les poques paraules comunes a totes les llengües està pogrom, un mot d'origen rus que al diccionari català apareix amb les següents dues accepcions:

1.
m. HIST. A Rússia, alçament popular contra els jueus.
2. m. [ p. ext. ] Assassinat de gent indefensa per una multitud enfurismada, sovint seguit de robatori.

Recomane l'article de la Viquipèdia on s'explica l'origen de la paraula.

divendres, 5 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (I)

Als das Kind Kind war,
ging es mit hängenden Armen,
wollte der Bach sei ein Fluß,
der Fluß sei ein Strom,
und diese Pfütze das Meer.

Lied Vom Kindsein de Peter Handke


-Quan era menut recorde que el so que més m'esglaiava era el de la sirena que anunciava els bombardejos. Mai l'he escoltat realment. El conec de les pel·lícules, dels reportatges sobre alguna guerra, l'associe a històries de mort contades per la iaia o alguna de les seues amigues (Alcoi, la Guerra: un senyor fuig en direcció al refugi al mig d'un atac aeri, arriba corrent, desesperadament, però ja sense cap).

Quan era menut el so que més m'esglaiava era el de la sirena que anunciava els bombardejos, tot seguit del brunzit pesat del motor de l'avió. Més tard vindrien els xiulits que deixen a l'aire els projectils just abans d'explotar sobre algun edifici, sobre alguna fàbrica, i després el foc imparable, destructor.

Quan era menut m'espantava només el fet de pensar que algun cop podia escoltar el so de la sirena anti-bombardejos. Al terrat de l'ajuntament d'Alcoi hi ha encara uns enormes altaveus penjant d'un pal, molt i molt antics. Poca gent s'ha fixat però s'hi poden veure des d'algun racó de la plaça de Dins, crec. Tenen una estètica com d'altra època i mai ningú no els ha utilitzat. Quan era menut els mirava sempre al passar, em continuava espantant la possibilitat de que algun dia sonaren de sobte, la possibilitat d'escoltar algun dia la sirena dels bombardejos, la cançó d'antigues guerres que tot i no haver-les viscut continuaven sent el meu principal terror.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Temps de Canvi: Adéu Colomar

Si cela avait été possoble, j'aurais aimé chaque matin ouvrir les yeux sur les ombres d'un plafond encore inexploré et, au sortir des draps, rester quelques secondes vacilante dans le no man's land d'un appartement dont on a oublié depuis la veille dans quelle direction se trouve le couloir menant aux toilettes.
Catherine Millet, La vie sexuelle de Catherine M.

-Dins d'aquell petit cau hi cabien totes les il·lusions, des de les més raonables fins les desproporcionadament desaforades. Renunciar o no depenia d'algunes coses encara més profundes que el got de tub dels cubates. I és cert que no hi havia molt d'espai físic, era el Colomar i només hi cabia un colom. Però allà dins els somnis tenien l'espessor de la pedra i pels murs de paper s'hi filtrava un rumor constant de súplica, desig no ja d'una vida més feliç però sí més còmoda. Els tossits del veí sonaven tan forts com els meus i els orgasmes dels uns quasi els podíem gaudir tots junts.

Desllunat, estret buit lubricat per on remuntaven fums oliosos, olor de vàter i els precs inatenduts, tot barrejat, ja sense capacitat per destriar cap a on van uns o altres. El Colomar era el marge superior, únic racó de l'edifici al qual respectava la llum del sol. Just enfront, finestra i pam, el Sebastian, aquell xicon que es va passar més d'un any discutint amb la nòvia per telèfon. Cada cop que parlaven acabaven bramant com animals, pobre. Ara sembla que la cosa li havia millorat, tornava a tenir parella, una noia jove, bruna i petita que al fer l'amor no pot evitar emetre un delicat crit no exempte de vergonya. El replà de l'àtic el completava un altre petit estudi per un va passar la borratxa suïcida, més tard el jove metge pakistanès amb la seua bella esposa (tot el dia follant els cabrons) i l'últim, el noi misteriós al qual mai vaig veure la cara. Només sortia de nit, de matinada més bé. El dia el passava dormint, tossint o parlant amb estranyes criatures a través del video-xat de l'ordinador. Ni tele, ni ràdio, mai ningú no el va visitar, i així de solitari continuarà, amb l'única novetat del seu nou veí, aquell que ocuparà el meu espai, el que va ser el meu Colomar.

Què pensarà el nou habitant dels seus nous veïns? Que pensarà de la guiri del tercer que crida tant? I de la boja del segon que viu obsessionada amb l'aigua de la dona de la neteja? I del pantxito del principal que de pur borratxo algunes nits dorm i pixa a l'escala? I del pobre Sebatian i la seua vergonya que l'espenta a viure amb les finestres tancades? Aconseguirà associar la ronca veu del veí del costat a una cara que ben segur serà blanca lluna? Pensarà en mi? En qui el va precedir a l'hora d'omplir de somnis dèneu metres quadrats? En qui va intentar, sense aconseguir-ho, transformar el blanc de les parets en alguna cosa més que una factura de lloguer? Qui sap, tal volta aconsegueix trobar un racó per a la rentadora.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Traslladar-se

-Amb les butxaques plenes d'agulles, fil blanc per sargir les esgarrades del que ja no serà mai més el meu matalaf, el meu mapa de records tintat amb suor i altres fluïts que ara, al moment de traspassar-lo, s'han d'esborrar amb sabó i fregall. També s'han de despenjar imatges, fer caixes amb objectes embolicats en papers de diari, i llibres, caixes de llibres, com pesen les caixes de llibres. I ja anar despullant l'espai, els mobles, trencar volums, retrobar el blanc de les parets i deixar que la llum del dia mossegue tots els racons.

Fer i desfer, instal·lar-se i després traslladar-se. I així successivament. Abandonar espais havent deixat un tros de vida, un tros d'essència.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Foc Fosc

A l'home li passa com al foc: quan crema ha de devorar, i quan no pot devorar s'apaga, ha d'apagar-se.
Alfred Döblin

-Una vella coneguda malaltia, la vida que em cou a les mans, als ulls, i la nit com l'única medicina possible, la nit o la possibilitat d'una illa, la possibilitat factible o no de que la nit no s'acabe mai, que la nit no termine per vomitar un trenc d'alba seguit d'un cívic matí de diumenge, un diumenge d'infants, pastissos i futbol per la ràdio. No, jo no vull tot això. Jo m'estimaria més no haver de tornar a casa, no haver de passar per la quietud d'una cambra silenciosa, no haver de fer front a les ombres que dibuixen indicis de records, paisatges intuïts o desitjats per un cos que ni dorm ni vigila: estic a Alcoi, no, a València, no, a Barcelona; i París, sempre París. El gran foc del desfici revifa. L'espasa trencada i una nova ferida per llepar-se.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Mairena al Parlament

-El descontent envers la política no és un sentiment exclusiu dels nostres dies. El mal govern és una qualitat pròpia de l'acte de manar, car ningú pot manar a gust de tots. Aquest sentiment d'odi justificat contra aquells que ens regixen es fa més potent i justificat en èpoques de crisi com la que vivim ara. Sempre són els més desvalguts els que s'han d'empassar la gran merda que cau de dalt, i no parle només d'una classe de gestors infecta, sinó també d'un sistema polític, econòmic i social injust, que només serveix per mantenir al poder a unes poques elits a les quals els professionals del govern serveixen com lacais.

Un cop amollat el meu pamflet, és hora de trencar les meues vacances al País Valencià per destacar una iniciativa que ha aconseguit activar el meu nul interés per les eleccions catalanes, els meus primers comicis com a ciutadà censat del Principat (ho sent Alcoi però la pela és la pela i les ajudes a Barna només arriben si estàs empadronat) I és veritat, la famosa cantant i actriu Carmen de Mairena, molt més que un mite del nocturn barri del Raval, es presentarà a les pròximes eleccions al Parlament català com a número dos de la CORI, un frikipartit de Reus.

I no és que jo pense que la Musa pot fer-ho millor que Montilla—tot i que la seua condició d'habitant del Raval segur que li proporciona una millor visió sobre les necessitats del barri que no pas la del President—, simplement és que la sola presencia de l'artista suposa una injecció de ridícul i un senyal de descontent cap a la forma de fer política dels nostres dies. Als que pensaven votar en un inservible blanc, ja tenen una forma millor de protestar. Mairena al Parlament!


dimecres, 20 d’octubre de 2010

Nit a València Capital

-A València capital el termòmetre ha oscil·lat aquesta nit entre els 10 i els 11 graus. Com sempre el racó més calent de la ciutat l'hem pogut trobar a la cruïlla dels carrers Viana i Torn de l'Hospital: els tripijocs dels subsaharians, alguna puta malvestida calada d'humitat freda, ionquis en les seues hores actives i, clar, els clients. Pocs minuts passaven de la mitjanit quan una patrulla de la Nacional intenta acabar amb la festa. Ningú se sent intimidat però, quan marxe la pasma la gent tornarà tranquil·la als seus quefers. Quasi al mateix temps, des de qualsevol racó del veí carrer de Guillem Sorolla es pot escoltar la forta discussió que mantenen un home i una dona al primer pis del número 36.

Fins a certes hores també seran bastant actives les places del Tossal, Mare de déu i Reina. Hi ha també negres, algun pakistanès venent cervesa, argentins o xilens esparracats fumant un costo espès i després també la resta de captaires de sempre, en especial aquell del gosset magre que dorm quasi sempre als portals del passatge Giner. A pocs metres, a la parada corresponent, roman activa durant tota la nit la calor de la tertúlia dels taxistes de guàrdia. Les llumenetes verdes dels seus vehicles contrasten amb la tebior dels fanals groguencs i somorts característics de la ciutat.

La vida nocturna s'estén de forma radial per la resta de barris. Els gitanos del Cabanyal continuaran venent la seua merca de merda, mentrestant a les Casetes roses de la Malva-rosa hi haurà el moviment de la droga dura. Entre el port i les carreteres que porten a Nazaret s'emplaça el gruix de l'altre tràfic, el dels cosos, tret d'aquells tan eròticament hibridats el lloc dels quals cal buscar-lo als voltants de l'antiga Fe; no ens oblidem pas del barri de la Coma ni d'aquells pisos i bars d'estudiants i alternataires concentrats a Benimaclet o plaça Honduras, allà on corre el haixix com la cervesa.

Tot s'ha calmat, però, vers les quatre i mitja, parlem d'un dimarts i d'una provinciana capital de província. Silenci tens només trencat pel trànsit que mai s'atura del tot. Cotxes però també alguns camions de la brossa, taxis, motos i puntualment un dels quasi inexistents autobusos nocturns. I ja, vers cinc hores, tot comença a recol·locar-se estratègicament per al despertar. Pels desllunats pampalluguegen alternativament els despertadors dels veïns. Encara no són les set i ja s'hi cola per l'Estació del Nord una riuada de gent malhumorada, mig dormida.

Agafe el tren de les set i set que arriba a Alcoi a les nou del matí, aquell que no vaig agafar aquella vegada. El remordiment encara continua en carn viva, després dels anys, per sempre.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Bestiari de València Capital

-"Panderola americana (Periplaneta americana)
Estan actives de nit i s'alimenten de restes de menjar, paper i inclús sabó, de materials en descomposició, pegaments, papers, te·les, xarops i dolços entre altres. Rarament transmeten malalties, però contaminen el menjar i no deixen una olor perceptible. Amb temperatures càlides, es reproduïxen ràpidament. És coneguda com a panderola voladora, és la més gran, pot arribar a mesurar fins a 3,7 cm i té un color rogenc, tant el mascle com la femella tenen ales.. Normalment les trobarem en claveguerams i femers, també en llocs humits i foscos com ser: Fonaments, drenatges, pous cegos, canonades i angles superiors de sostres de soterranis. Poden viure de 14 a 15 mesos, els adults poden viure de 2 a 3 mesos sense aliments i 1 mes sense prendre aigua.

CONSELLS: tapar falsos buits d'armaris i parets, i possibles vies d'entrada o refugi. Eliminar fonts d'aliment i aigua".

Font: Pàgina web del departament de Medi Ambient i Salut de l'Ajuntament de València. Secció Control de plagues.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

València, novament

-València era com una manta que cobria totes les nostres il·lusions; en alguns casos les covava, en altres, els més comuns, ens les amagava, les negava. Una salina assolellada on l'aigua s'evapora i roman la sal, sal de mar. Per això caminava ell, Morcillo, per les sinuoses rutes que l'ombra va escrivint cada migdia, amagant-se de tots i cadascun dels tres-cents dies de sol que l'any amolla al cel de València. Tot això i més, tot això o deixar caure automàticament els dits sobre el teclat, reconstruir amb coordenades de literatura un passat recent, una fugida tan abrupta i en canvi tan i tan marcada. Enregistrar fets, concessions, laments de l'ànima, un mocador dadà per torcar-se els fluids que embruten la consciència poètica de tot ésser, imatges, girs i més concessions, metàfores de l'excés que València unflava i unfla de manera grotesca i salvatge. València, novament.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Els Premis de l'Espistolari Blau 09-10

-Ja tornem a ser-hi. Com és costum, coincidint amb l'aniversari d'aquest blog—i ja van tres—s'entreguen els Premis de l'Epistolari Blau, una tria personal i subjectiva circumscrita a les meues coordenades espai-temps. Aclarir que no estaran tots els que són perquè he de confessar que ni he vist tot el cinema que m'hauria agradat, ni he assistit a totes les representacions desitjades, ni he assolit el nombre de llibres proposat, etcètera.

Així mateix, com també és habitual, vull obrir un espai a la participació i premiar amb una botella de Cerol als pocs però ben avinguts lectors d'aquesta bitàcola. És molt fàcil, només cal triar entre totes les entrades d'enguany la que més us haja agradat. Més instruccions a comentaris.

Premi EB a la Millor Obra Audiovisual
Inglourious Basterds (Quentin Tarantino). Per segon any consecutiu cal remarcar el mediocre nivell general que travessa la indústria del cinema. Ni Haneke fent pastitxes de Bergman, ni Nolan replegat en capes de somni, res. El cinema arriscat cada cop s'allunya més del gran públic al mateix temps que el cinema comercial evita transitar les rutes experimentals. En un context com aquest només ens queda el consol d'un Tarantino fent la seua pròpia relectura de la història i els gèneres del cinema, com Godard però més divertit.


Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
Exercicis d'amor (Pont Flotant). No només al cinema li cauen les hòsties de la crisi. A la temporada teatral barcelonina s'ha respirat covardia, s'ha abusat del cavall guanyador. Honroses excepcions sempre hi ha, el Lliure, naturalment, però també petites finestres com la Mostra de Teatre i Dansa Contemporanis, on per diferents sales de la ciutat es van poder veure delícies com aquests Exercicis d'amor dels valencians Pont Flotant. Als que per desgràcia es van perdre l'única funció d'aquest espectacle, els recomane fervorosament l'assistència a una de les representacions de la gira que recorre estos mesos Catalunya o que esperen fins al desembre per veure'ls a la Beckett de Gràcia.

Com explicar l'obra? Difícil. Teatre en estat pur. L'actor sublimat a la tasca de transmetre emocions. Perfecta construcció des de l'essència del fet dramàtic d'una plasticitat entendridora i gens embafant, treballada d'una forma experimental però accessible a tots els públics, un pal a la roda dels esquemes que sustenten el teatre, i no parlem només de la quarta paret, sinó de qualsevol dels murs que posen distància entre públic i obra.

Accèssit: Veronese. El desarroyo de la civilización venidera i Todos los gobiernos han evitado el teatro íntimo (versions de Casa de nines i Hedda Gabler d'Ibsen, respectivament). Una escenografia bàsica, sempre la mateixa, un grapat d'actors genials i un director cinc nivells per damunt de l'estat de gràcia. Volem més.

Accèssit Ex aequo: Chicha Montenegro Gallery (Carles Santos). Hores abans de tancar la llista, la selecció es capgira. L'últim espectacle del Mestre de mestres supera qualsevol expectativa: Irreverent, sorprenent, delirant, inabastable, un festival per als sentits. Absolutament imprescindible!

Premi EB a la Millor Obra Musical
Swim (Caribou). Sí, Dan Snaith és una estranya bestiola dins del món musical. Hom percep que és un paio que treballa lliurement sense que això signifique renunciar al binomi públic-calés. El cas és que al seu darrer treball sota el paraigües Caribou ha fet el ple. Elegant electrònica mitjanament ballable, enganxosa, harmonies barrocament elaborades i un ritme enfosquit general del disc que no cau en la trampa dels hits i manté l'interès i la sorpresa constants. La revelació de l'any.

Accèssit: One Life Stand (Hot Chip). A la crònica del Sōnar els hi vaig posar l'etiqueta de "barreja de house primigeni i essència orgànica de big band". Em va faltar afegir que lubricant del pop aconsegueix fer entrar el clau per la cabota. I voilà, tot un encert de disc, festiu, amable i ballable.

Premi EB a la Millor Obra Escrita
Anatomía de un instante (Javier Cercas). Molt s'ha escrit ja al voltant de l'etern debat literari entre realitat-periodisme-història i ficció-novel·la. El nom de Cercas sempre ha sigut interessant en aquest aspecte, però és el seu últim llibre el que té la facultat de desconcertar tothom. Els historiadors l'acusen de novel·lista, els periodistes de reiteratiu, els llibreters es tornen bojos mirant de col·locar-lo a una secció concreta. El cas és que en aquest país mai s'havia fet millor periodisme-històric, història novel·lada, ficció de la realitat o la combinació que vullgueu.

Accèssit: Tres tristes tigres (de Guillermo Cabrera Infante a través de l'edició de Cátedra de febrer de 2010). Moltes voltes l'atles de la literatura forma un paisatge espès, no només per la seua densitat sinó també per la persistència del fenomen a través dels anys, al llarg dels segles. Editorials com Càtedra ens serveixen, per un costat, de far en la boira al mateix temps que fan el paper d'arqueòlegs i mantenidors. La publicació de l'edició comentada de Tres tristes tigres és un encert més en la llarga llista de les col·leccions de l'editorial. No em cansaré de preguntar-ho: Per a quan una Cátedra en català?

Premi EB d'Arts Plàstiques
Anish Kapoor. El museo Guggenheim de Bilbao ens ha apropat aquesta temporada una de les figures més indiscutiblement consolidades de l'art dels nostres dies. Espectacular, reflexiu, experimental, tot-terreny, la seua figura encarna la visió present de l'art modern globalitzat, síntesi i fusió entre la història escultòrica occidental i les múltiples possibilitats discursives a difondre de la tradició plàstica de la seua Índia natal. Digne hereu de la tristament desapareguda Louise Bourgeois a la que tant trobarem a faltar.

Premi EB al Millor Esdeveniment
Sōnar 2010. Deu de ser la crisi, les ganes que té la gent de passar-s'ho bé. No sé. El cas és que tothom coincideix dient que el Sōnar d'enguany ha sobrepassat els seus propis límits. Cap ni una de queixes, simplement que s'ho hauran de pencar molt i molt per poder estar a l'alçada l'any vinent. Allí hi serem per jutjar-ho.


Premi EB al Millor Espai
La Bata de Boatine. Un entra a la Bata per primer cop amb desconfiança, la seua fama omple de prejudicis. La distribució del local tampoc no és tan engrescadora i el fet que siga un espai majoritàriament d'ambient homosexual tira bastant per terra les aspiracions de caça d'un heterosexual. Però, poc a poc, un s'acostuma als murs estrets i a l'excés de públic, un fa l'esforç quan s'adona que és un dels pocs espais que encara manté una bona dosi d'espontaneïtat en aquesta encarcarada ciutat de Barcelona. No oblidem, a més a més, que el cubata és bastant barat.

Premi EB al Millor Personatge
La senyora Elvira de Montesa. Molts antropòlegs, sociòlegs i intel·lectuals de renom s'han qüestionat al llarg dels segles com funciona la creació dels mites. La història ha deixat a la cuneta importants prohoms mentre que al mateix temps ensopits trompellots literaris avui són personatges mundialment coneguts. La senyora Elvira estava el dia indicat, amb l'estat indicat, davant de la càmera indicada, i va ser aleshores que pronuncià el seu ja famós parlament que va camí de convertir-se en un mite només superat pel fusterià "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Elvira Forever!

Premi EB al Millor Blog
Descans, el blog d'un home que descansa. Hi ha blogs que parlen de política, de societat, cinema o literatura. Hi ha també, i aquest són els més abundants, els blogs de gent que s'hi dedica afectuosament a mirar-se el melic, i de tant en tant s'hi trauen el borrissol que se'ls hi forma de l'avorriment, i ho expliquen, i ho descriuen d'una forma que en general resulta embafosa i petulant. El Premi EB al Millor Blog vol reconèixer els mèrits d'una bitàcola que, potser té alguns dels elements que acabe de descriure, però el que segurament no trobareu al Blog d'en Josep és avorriment. Un premi que vol reivindicar l'humor i la irreverència com a bandera de la blogosfera. I ara, per acabar, una afirmació que segur comparteix l'autor de la bitàcola premiada.



dissabte, 9 d’octubre de 2010

Tres Anys

-Quan s’arriba a Barcelona un es pensa que la ciutat li pertany, totes les portes estan obertes, monsieur, madame. El somni americà porta ara ritme de rumba catalana com aquell qui diu, o de sardana, escolti, o de sardana. Ací l’aire circula, oxigen sense etiquetar, car la mar acarona el paisatge i tal i qual. Europa, europea, europeja. Hom creu també que els carrers no tenen nom i que cal fer l’esforç de batejar-los un a un, pam a pam.

Després, però, s’interioritza l’Eixample, va calant de mica en mica: la quadratura del quadrat, posa't guapa i no respires, la faixa que angoixa. I així, de cop i volta, ens trobem memoritzant l’ordre que cal seguir, allò establert, muntanya-mar: Còrcega i després Rosselló i després Provença i després Mallorca i després València i després etcètera etcètera, fins arribar a l’aigua, al punt mateix i exacte de la Rambla del Mar on van ofegar a Wilson Pacheco la nit del 27 de gener de 2002.

Tres anys a Barcelona. En la meua defensa puc afegir que m’ha calgut un mapa per escriure el paràgraf anterior.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

El Vent

-El vent d'aquest matí ha vingut a dissipar alguns dubtes, ha escampat la mandra covard que la nit ve a instal·lar-nos rutinàriament al subconscient. Mentre gronsava les flors del balcó (clavells taronja, clavells grocs, flor de gerani), el vent m'ha recordat que hui era el dia, el primer dilluns d'octubre, final d'un termini breu, principi d'algunes altres coses. He pensat en un llibre, he obert el correu. De sobte tot ha recobrat un estrany impuls. Encara, però, continue pensant en la ciutat de València, en les seues avingudes, en el seu trànsit. Potser tot ha començat a caminar ja sense mi.

L'home de paper fa esforços titànics per contrarestar la força del vent. (Figura de paper fotografiada)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Misantropia

-M'acostumen a agafar els atacs de misantropia alguns caps de setmana. Especialment aquells en què les lectures endarrerides se m'han acumulat damunt la tauleta de nit i decidisc passar-me tota una jornada tancat a casa llegint, propòsit que només trenque per eixir un moment a comprar el diari. Hui mentre em dirigia al quiosc anava pensant "em fa fàstic la gent". Els que més els guiris i els taxistes. També les criatures i els seus pares. De mala sort es pot considerar que estigueren esgotats els exemplars d'El País, diari de consum obligat dissabte donat que s'acompanya del Babelia. M'ha tocat caminar fins la Rambla amb la desagradable dosi de contacte amb el turista que això exigeix. I quan pensava que les coses no podien anar pitjor m'he trobar la Coixet, la mateixa Na Isabel Coixet. I és clar, he pensat "Quin fàstic de tia, cada dia està més grossa, cada dia s'assembla més a una de les seues infumables pel·lícules. I guaita, sempre figura que va parlant amb el mòbil, simula que té amics que li telefonen tothora però jo no m'ho crec, cap persona amb un bri d'enteniment malversaria un minut del seu cap de setmana parlant amb ella, escoltant eixa veu tan aguda i desagradable que té, imaginant per un moment la seua cara favament riallera i eixes ulleres de pasta que m'agradaria fer-li-les menjar".

Ja de vesprada, el gran mestre Toni Mendoza m'advertia d'una llegenda que encara no coneixia. Segons sembla, trobar-te la Coixet pels carrers de Barcelona o de qualsevol ciutat és sinònim de dolent presagi, malastrugança que indica que una desgràcia està a punt de succeir.

dijous, 30 de setembre de 2010

Conclusions Provisionals del 29S

-Alçar-se de bon matí, posar la tele, la ràdio. Valoracions creuades al voltant de la jornada de vaga general del 29S. Que si èxit que si fracàs, que si majoritari que si parcial, que si patatim que si patatam. No cal ser estadista o tertulià per saber que l'aturada no va ser completa, ni molt menys. Qui ahir va voler fer vida normal la va poder fer. Amb les excepcions puntuals d'aquells serveis vinculats a sectors com els transports o la indústria on encara es conserva una mínima sensatesa associativa. La resta no, cadascú fa la seua.


Això sí, les principals capçaleres destaquen els aldarulls. Segons El País "una amalgama de violentos puso patas arriba Barcelona". Segons el Sindicat dels Mossos Barcelona té un greu problema amb els antisistema ("Antisistema", interessant etiqueta; donaria per a tot un post sencer). La realitat és que també els enfrontaments, també les destrosses de mobiliari urbà, no van ser gran cosa. Només cal fer memòria i remuntar una mica el passat, només una mica. Qualsevol celebració dels aficionats del Barça, per exemple, desperta més fervor, més entusiasme, provoca més violència i més caos al centre urbà que no pas la vaga d'ahir. La desorganitzada colla de marrecs amb rastes que va incendiar un grapat de contenidors no es mereix encara cap etiqueta.

Conclusions provisionals improvisades: Camarades sindicalistes, s'ha d'assumir, cal nomenar Messi secretari General de CC.OO., i a Belén Esteban d'UGT; això o fer coincidir els triomfs esportius amb les jornades de vaga. En tot cas, per mobilitzar les masses dels nostres dies cal parlar el seu idioma, el de la frivolitat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...