dijous, 31 de desembre de 2009

La Fi d'una Dècada

-Va de mort i de morts aquest mes, aquest final de dècada que sembla capficat en netejar el panorama d'alguns dels símbols claus de l'imaginari del segle XX. Ens acaba de deixar Iván Zulueta, un dels pocs directors de culte que han florit al panorama cinematogràfic espanyol. Maleït entre els maleïts, entre la seua filmografia només figuren dos llargs, un d'ells elevat a la categoria d'icona per propis i estranys de la cinefília en general. Parle d'Arrebato (de visionat obligatori, no cal dir-ho), un pertorbador treball fílmic amb tocs autobiogràfics que a traves d'un meta-exercici discursiu ens explica la història d'un director que acaba devorat per la pròpia arts cinema. Una cinta que, com li ocorre al protagonista de la història, va acabar consumint al seu autor. Només terminar de rodar-la el 1979, Zulueta va abandonar Madrid i el cinema per desintoxicar-se de l'heroïna. Mai més va tornar a a rodar un llarg, com si el seu geni haguera quedat atrapat dins d'aquella pel·lícula.

Un fragment d'història del segle passat que no coneixerà la nova dècada. I sí, ja sé que és cert, que matemàticament la dècada no comença hui sinó l'any que ve. Però tenint en compte que el canvi de mil·leni el vam fer al 2000 és lícit enguany celebrar el canvi de dècada ... Ja han passat deu anys des del 2000... pensar-ho és terrible.

Feliç Any!


dimarts, 29 de desembre de 2009

Joan Monleon, In Memoriam

-És molt propi de Joan Monleon triar el Dia dels Innocents per anar a morir-se. En un principi vaig pensar que es tractava de la tradicional broma que els mitjans intenten col·lar-nos un dia com aquest, una hipòtesi descartada pel fet necròfil però versemblant donada la popularitat que el showman valencià conservava tot i portar ja uns quants anys retirat de la vida pública.

Encara en calent, sense voler esperar a les cultes i sensates genuflexions que demà li dedicarà la premsa, vull dir la meua: ningú ha fet tant per la identitat col·lectiva del País Valencià com aquest senyor que ens acaba de deixar. Ara riurien els crítics de la via culta, els setciències de la puresa identitària i fins i tot els més crítics amb el telefem. Era ben cert que Monleón no va crear res d'especial, o de molt especial. Va conrear diversos gèneres: des de la música (com a cap visible de la formació Els Pavesos), el de l'espectacle (genuí music-hall valencià ple de caspa), el de la interpretació (més de vint pel·lícules i altres incomptables obres al teatre), o el de la ràdio i la televisió, i va ser en aquesta última—ai la tele, que no donarà la tele—on va donar el seu salt definitiu a la condició de mite popular.

El show de Joan Monleon no tenia res d'original, ni tan sols era bo. Va ser una de les primeres produccions que allà a finals del huitanta-principis dels noranta van contribuir a alçar Canal 9, el que havia de ser una ràdio-televisió pública valenciana (que seria de nosaltres ara si ho haguera sigut...). Aquelles Monleonetes no eren més que unes Mamachicho de l'Horta, i aquella Paella Russa una ruleta atzarosa del folklore més de ranci. Però agradaven! La vidriola va deixar de dir-se hutxa gràcies als seus jocs, i els pobles s'ubicaven al mapa després de passar pel programa o mostrar el seu campanar. Monleon tenia la virtut de saber parlar-li a la gent als ulls, sense pedanteria, sense paternalisme, amb una idea clara de país i amb la voluntat d'entretenir. Així la gent, xino-xano, anava comprenent i entenia, entenia que ací hi ha quelcom nostre, alguna cosa pròpia que ens pertany i que no es pot traduir.



20.30 h. Qualsevol dia entre setmana del període comprés entre 1989 i 1992. Comença El Show de Joan Monleon i el País Valencià per primer cop es reunix plegat per assistir a un esdeveniment propi, dit en valencià i pensat per tothom. Se sent alguna veu: Eixe gordo maricó trencarà l'ascensor un dia d'estos. Tothom el fa callar, hi ha una veïna d'una amiga d'altra veïna que està entre el públic, a vore si la vegem. I clar, les postals que hem enviat aquesta setmana podrien eixir al sorteig en directe de La Paella Russa. Hi ha d'altres concursos com aquest, que reparteixen pasta a tort i a dret, amb hostesses que ensenyen les cuixes, amb presentador pallasso vestit de lluentons, però cap com aquest: el Monleón és només valencià i així és més fàcil que ens toque.


dilluns, 28 de desembre de 2009

La Nit Alcoiana dels Retrobaments

-Hi ha els exilis—imposats i voluntariosos—, hi ha les absències—compel·lides o fingides—, cal parlar—també—de les fugides, de la distància, de la remor oclusa de l’asfalt traçat, de la trontollosa cadència del tren, de la somnolència penetrant dels motors de l’avió: espai solidificat, la solitud de l’enyorança, remembrances diverses i alguns deserts (d’arena, neu o formigó) aixecats en la rutina quotidiana de la llunyania del poble, el meu—nostre—poble Alcoi.

Hi ha una nit, però, on tot això s’esvaeix. Parle de la nit del 25 de desembre, la nit dels retrobaments. Si la nit de Nadal, la del 24, és la de la família, la del 25 és la del retorn del fill pròdig, la del quant de temps!, la del com va tot?, què fas ara?, per on pares?, etcètera. Al meu poble (gran ciutat per als susceptibles) hi ha el costum d'ajuntar-se amb la colla d’amics per sopar tots plegats la vespra de Sant Esteve. Més tard, als abeuradors musicals ens retrobem tots: quintos i majors, coneguts de vista, visitadors, bandarres sense nom als quals només saludes una vegada a l’any, antics companys de classe, pis, llit...

Tot i que em semble mentida ja n’hi ha de casats, també de xiquets encarregats. Als altres ja els hi clareja el front de la fadrinor, solters circumstancials amb el fetge desfet. Alguns ja han triomfat, els menys abundants, i es pot inquirir una relació directament proporcional entre l’èxit d’una persona i la distància que li separa de l’Alcoi natal. La resta, els més abundants, ens (m’incloc perquè sospite que Barcelona no és prou distància) dediquem a sortejar la crisi com podem. Veig la impotència créixer quan més s’acosta un a aquest Alcoi sense fàbriques i sense esperança, camí perdut de tots els camins, muntanya màgica oblidada.

Tanmateix, l’efecte d’aquest retrobament massiu sempre comporta un alt grau de catarsi col·lectiva. Sobretot quan es marxa l’objecte de l’encontre i es comenta amb els més avinguts: hòstia que gordo està Tal, la mare que va parir a Qual que s’ha quedat calb, o mira aquell que continua tan borratxo com sempre, amb el mateix posat de sempre, al mateix lloc de sempre. I clar, penses, no estic tan malament. Pobrets tots.


dimecres, 23 de desembre de 2009

L'Estrany Cas de la Pèl-roja Suïcida (II)

-El final d’una vesprada tranquil·la de juny (potser era setembre però ara no ho recorde). La basta extensió salada de la Malva-rosa es deixa acaronar per una mar ensopida i mandrosa. No aconseguisc recordar el llibre que m’acompanyava, seria oportú indicar que era Hotel París d’Estellés, però crec que no, que aquella era una altra vesprada, una altra companyia. Tampoc puc precisar l’any, Paola ho sabrà dir, té més traça que jo per aquestes coses de la memòria.

La pèl-roja decideix instal·lar-se al meu costat. Intuïsc ara amb la distància el seu biquini: verd o groc, verd o groc àcid, alguna cosa viva. L’airet de llevant meneja suaument el pareo mentre aquest es precipita vers l’arena humida. A força de recordar-ho, després de reviure una i altra vegada el moment, estic perdent la coreografia; una boira difusa envolta el moment en el que la pèl-roja es despulla fins quedar-se només amb la part inferior del biquini. Ja no sé el que va ser real o el que m’invente a causa de la nostàlgia, de la promptitud de la pèrdua. Ni tan sols recorde cap dels seus tatuatges.

Altres imatges són més clares i romanen inalterables, material sensible: el seu cos menut, pigat, la seva actitud de xiqueta consentida, una fotografia mental, un tros de pel·lícula exposat al reflex tornassolat: el pírcing del seu mugró fulgurat per l’últim raig de sol d’una pacífica vesprada de juny (o va ser setembre?).


dijous, 17 de desembre de 2009

L'Estrany Cas de la Pèl-roja Suïcida

-Encara sense dades, quasi sense possibilitat d'investigar. Un suïcidi, una desaparició trista, com només són tristes les desaparicions de la gent jove. Sota la pressió de l'impacte podria parlar dels taps de les oïdes que la gent fa servir mentre estudia a les biblioteques, de la història d'un gat menut i d'un jove amant paranoic; seguint amb les malalties hi havia també una obsessiva hipocondria, subvertida fins al diagnostic final del mal de vivre: fibromiàlgia. Hi ha d'altres passatges que encara desconec més. Són aquells que parlen de consentiment, de pegar a fugir cap a l'Argentina, d'un amor perdut per Europa. Em ve al cap, a hores d'ara, aquella xarxa que va apropar-nos però que mai ens va atansar.

Hi ha una cosa que sí puc afirmar. Al moment del traspàs hi havia als cabells de la xica aquella fortor de Lluna de València. Al ossos, com el corcó, li parasitava tota la humitat que recorre els carrers de la capital: el fantasma del Túria que clama venjança i que acabarà per arrossegar fins la mar el poc seny que els hi queda als habitants de la ciutat.

Cau el sol a la Malva-rosa una mansa vesprada de setembre (tal volta juny). La Pèl-roja estén el seu pareo junt a la meua tovallola. Seguidament es despulla de forma discreta i coqueta alhora fins quedar-se només amb unes minúscules braguetes. El seu xicotet cos està cobert de pigues. Un dels últims rajos de sol del capvespre li fulgura el pírcing del mugró: calidoscopi argentat, rumor d'ones salades. Sublim. Res més allunyat de la visió de les seues cendres espargint-se per un racó qualsevol de l'illa de Formentera.


dimecres, 16 de desembre de 2009

Plus ça change, plus c'est la même chose

-Un cop arribat el segle XXI, l'ésser humà ha estat capaç de donar resposta a escala planetària a dues de les grans incògnites que l'havien turmentat des de que va adquirir la capacitat de raciocini: el temps i l'espai.

Afortunadament, queden altres que l'han vingut preocupant encara més, l'amor i la mort, Eros i Tànatos. La poesia, doncs, continuarà viva.


dilluns, 14 de desembre de 2009

Dorian

-Tota l'horitzontalitat d’una barra de bar. La foscor solidificada, feta garito. El virrei Morcillo prenent-se una cervesa, fent veure que no m’espera. Un cau de dependències, la dictadura de l’speed, les crisis nervioses de la veïna, les partides de pòquer amb la pròpia vida; els neons s’il·luminaven tocant-los amb les mans. Per entendre açò calia parlar del Rebel, de la seua cançó, de la mort de l’heroi, aquell xicon que el 1989 va enfrontar-se als tancs de Tian'anmen.

No he pogut rescatar gairebé res del que vaig apuntar a la meua llibreta dissabte a la nit. Anava massa borratxo: mala cal·ligrafia, frases poc brillants, lirisme nul. Al Razz van tocar els Dorian, posant de manifest la seua insípida mediocritat. El públic va respondre, però, dosificant l’entrega a la causa, esperant pacientment el moment pertinent reservat per al final: el comodí, l’enroc, l’excepció que confirma la regla.

A cualquier otra parte és l’Himne, un tema per exaltar multituds, xiuxiuejos a cau d’orella per a les ninetes borratxes que ets vols follar només una nit. L’èxit puntual d’una colla de músics sense talent que l’estiraran fins que ja no els hi done per menjar. Qui sap, un bon porro, potser un tripi, un moment d’inspiració puntual vociferat per deejay Amable i contagiat pel boca-orella d’una generació perduda als vàters de les discoteques.

Entre el nihilisme, entre cambres isolades, alguna cosa relacionada amb la lectura de La mula morta d’Alzamora. Una cançó corrent, gris i vulgar; pròpia de la gent que l’enaltim.


dissabte, 12 de desembre de 2009

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.


dimecres, 9 de desembre de 2009

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.

Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.


dissabte, 5 de desembre de 2009

L'Art de la Tragèdia

L'art no és una imitació de la natura,
sinó el seu complement metafísic,
alçat al seu costat per poder superar-la
.
Friedrich Nietzsche.

Cartell penjat prop del número 106 del carrer Torrent de les Flors. Foto disparada a les 2.27 h.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...