dilluns, 30 de novembre de 2009

L'Art Efímer

-Una dedicatòria impresa a la cinta d'una corona de flors semada, algun article publicat oportunament al diari el santdemà del traspàs; mesos més tard l'homenatge que el mort no va tenir en vida; recopilacions de laments: de paraula i per escrit.

Seguidament, amb el temps, s'abandonen els arxius, s'omplen de pols els calaixos, els llibres es descataloguen i engrogueixen. Es donen per perdudes fotos de moments en blanc i negre. Finalment, els records s'esmunyen fosca enllà, amb la gent que els portava.

És ara moment de pensar en el fred que recorre el cementiri. Novembre és un mes oportú per fer-ho.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Common People

A Carmela, tot recordant París i la seua cançó afrodisíaca.

-Cada dilluns acudíem puntuals a la nostra cita setmanal amb el concert de la Flèche d'Or. Una excusa com qualsevol altra per reproduir fins al paroxisme aquell deliri alcohòlic característic dels nostres dies a París. Quan el grupet de torn rebia l'aplaudiment final (o l'escridassada), arribava el seu moment, el moment Jarvis Cocker. L'ex-líder de Pulp (aquell grupet britpot que va fer fortuna a mitjans dels noranta gràcies a un hit i a més de dos escàndols) vivia a la capital francesa i cada dilluns—per guanyar-se la vida o per diversió—punxava discos després del recital corresponent. El recorde amb pantalons de campana, abric marró desfasat i ulleres de cul de got amagades darrere una melena abans rossa ara greixosa. El seu aire de bleda assolellada feia joc amb el seu mite d'alcohòlic crònic, que va resultar cert del tot. Es feia envoltar sempre de les millors botelles de champagne del local, buidant-les tranquil·lament al ritme del canvi de vinil. No parlava mai amb ningú.

Una nit, quan ja portava unes copes de més, va rebre una petició d'aquelles que solia ignorar. Posa'ns el Common People!, li va dir algú de la parròquia. Ell, que simulava no entendre el francès, va contestar amb un accent tancat i ronc: I hate Common People.

divendres, 27 de novembre de 2009

Desodorant, Cotó i Suor

-Prop de les set de la vesprada em trobava a la llibreria La Central del Raval comprant un assaig titulat Si em necessites xiula. ¿Qui era Montserrat Roig? d'Isabel-Clara Simó. Vull escriure un article sobre l'escriptora per al número de gener de la revista i necessite documentació. És un pas previ al meu projecte—que desenvoluparé un dia d'aquests—on intentaré demostrar que Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Isabel-Clara Simó en realitat són la mateixa persona que va canviant de nom i d'aparença per no despertar sospites. Deu d'estar relacionat amb la vida eterna o el vampirisme, o alguna cosa semblant... Si file molt prim pot-ser ho puc arribar a estendre fins a Caterina Albert.

Quan em cobraven he sentit un perfum estrany provinent de la dependenta. Una flaire d'herba-sana barrejada amb encens. Per un moment he pensat que estava a l'antiga església, la Capella de la Misericòrdia que ara, reformada, dóna cabuda a la llibreria. En parar atenció he descobert que no, que flipava. Primer de tot, la caixera mastegava un xiclet, d'ací l'herba-sana, i segon, la barreja de desodorant barat, samarreta de cotó i suor de huit hores de treball dóna com a resultat una sentor molt pareguda a l'encens. Alguna cosa mística hi havia, potser...

La Villarroel, 22 h. A Amparo Fernández se li ha escapat un petit gall mentre cantava la cançó final de l'obra Boulevard de Carol López. L'obra m'ha fet riure un ratet, sense més.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Albert Pla

-Ens rep assegut al sofà, envoltat d’una espesa fumaguera provinent d’un porro que gairebé goteja resina. Al primer cop d’ull done per exacta aquella descripció trobada per Internet mentre em documentava: Tímid fins al laconisme més auster, sempre amb la ironia a punt de sortir-se-li pels ulls brillants i un rostre dotat d’una expressió entre bufó i client de frenopàtic. Aquestes impressions, publicades el 1997, continuaven vigents dimecres passat quan el vaig descobrir fumat, succint, amable, irònic.

Em van anticipar la dificultat que comporta parlar amb el personatge. Sempre actua, em van advertir. No es cert. Pla és Pla, un habitant d’una dimensió paral·lela, un animal salvatge autodomesticat, una planta de maria per destil·lar-hi essència punk, un punt referenciat d'unes coordenades més enllà dels tabús mecànics i polsosos, de la inèrcia pròpia dels encontres pautats i de les cotilles socials heretades. Pla és un home del renaixement doctorat per una casa ocupa, un il·lustrat de flauta, gos i barret per demanar diners en un semàfor, un donyet il·luminat pel tripi de la saviesa relativa.

Entre tots els destrellats i les mentides que em va contar aquella vesprada, al bell mig d’una entrevista burla, per uns segons només, vaig caure sota l’encís del seu joc de tafur triler, em va fer creure durant uns instants que estava al davant d’un home que sense proposar-s’ho havia trobat entre tot aquest abocador quotidià el significat de la paraula llibertat.

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'Espill de l'Ànima

-Per la morfologia de les cares es pot arribar a conèixer la personalitat de la gent. Marta és la nova cambrera del Filmax. És, a més, psicòloga i en aquest moments cursa un màster d’estudis avançats sobre aquesta teoria dels rostres que em comenta recolzada a la barra. Rossa, mitja melena arrissada, extravertida, alta i atractiva, enèrgica. Acaba d’aterrar a Barcelona i posa copes mentre mira de trobar una faena una mica més agraïda. Desconfie. Li dic que la seua teoria em sona a quiromància. És totalment científic, em diu. Es tracta de factors biològics i de l’acció constant de les nostres expressions facials característiques. La nostra personalitat va esculpint-nos poc a poc uns trets molt concrets, identificables i susceptibles de tipologitzar. És una teoria tan empírica i concloent com la grafologia, encara que menys estudiada.

Si això és cert, vaig pensar, podríem arribar a conèixer la gent sense necessitat d’entaular paraula. Se m’ocorren milers d’aplicacions, sobretot aquelles que es presenten útils de cara a seduir senyoretes. Caldria que algú publicara un manual de com entrar-li a les ties en funció de la cara que fan. Aleshores, li conteste, tu ja sabries quin tipus de tio sóc abans de parlar amb mi. Riu discretament, amb coqueteria. Més o menys, em respon. Bé doncs, que diu de mi la meua cara. Amb un encuriosit posat de rigor m’ analitza el rostre i a continuació diu: Pel volum i l’altura dels pòmuls, per la forma i mida de conca dels ulls, jo diria que ets una persona curiosa fins a extrems malaltissos. Tens parella? Ho dic perquè també veig que pobre d’aquell qui s’acoste a tu. Li faràs mal amb la teva impossibilitat patològica de mantenir els compromisos. Li faig un gest per aturar-la, crec que definitivament m’agraden més les relacions progressives.


dissabte, 14 de novembre de 2009

El Mejillón

-I si la Flota ja no arriba al port (ara se'n diu turisme), si al carrer de les Tàpies han construït una comissaria dels Mossos, si ja ningú recorda la Criolla, ni a Genet (morí el 86), si la Paloma amenaçada i la Rambla neta, i el civisme, i la Filmoteca creixent poc a poc a la nostra Cruïlla...

Consolem-nos. Sempre (de moment) ens quedarà el Cangrejo. Anit, la magnifica i exuberant Rubén i la no menys glamurosa Dessiré van tornar a fregar el cel amb l'execució d'un dels números més cósmicament delirants de la historia del cabaret barceloní. El número del Mejillón. Com em resulta difícil descriure'l us apunte la banda sonora i ja s'imagineu la resta.

dilluns, 9 de novembre de 2009

El Mur

-Va ser i és, fins que la memòria no m’indique el contrari, el meu primer record polític. D’això—el temps passa— s’acompleixen en aquest mateix instant vint anys. L’efemèride li serveix a Europa i a tot Occident per perpetrar una gegantina palla col·lectiva tot recordant la fita de la caiguda del Mur de Berlín.

Jo aprofite la rodona data per recordar altres murs que ara mateix continuen en peu i creixent. Solidaritat amb Palestina.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Trencant promeses estúpides o perquè els borratxos són més lleugers

-Hi ha moviment de policia al carrer d’En Robador, les putes han marxat a qualsevol altra banda. Arribem al Filmax al voltant de la una. Com sempre, abans de demanar res, ens serveixen els cubates. Tax i Golu, els cambrers, ja saben quin és el combinat de cadascú: per Carmela i Fabio Ballantimes cola, Paola i jo Tio Santi o el que és el mateix, vodka amb Red Bull. Quan em serveixen el segon recorde de sobte que aquesta nit m'havia fet a mi mateix la promesa de deixar la beguda. Sona Britney Spears:
My loneliness is killing me
I must confess, I still believe
When I'm not with you I lose my mind
Give me a sign

Hit me baby one more time
.

2.15 h. Deixem el Tax menys carregats que altres vegades. La gent vol anar d'hora al Sidecar. Pense, dic en veu alta: Sou uns talibans del clàssic. El trajecte En Robador Plaça Reial és ja força conegut.


1-Paola posant com una prostituta al cantó idoni: La Cruïlla: Sant Pau amb Sant Ramon (2.22 h.). 2-Carmela i Fabio simulen un bes a la porta del Wok to Walk del carrer Sant Pau (2.24 h.). 3-Un incívic desconegut pixant al cantó de Sant Pau amb Santa Margarida. (2.25 h.). 4-Carmela posant com una prostituta al Cantó de Sant Pau amb la Rambla (2.29 h.). 5-Fabio borratxo es grata els ous mentre mira la programació del Liceu (2.30 h.). 6-La baixada de la Rambla (2.33 h.).

2.37. Després de pagar els nou euros de rigor entrem a Sidecar. Encara no hi ha molta gent, el garito tot just comença a omplir-se. L'afluència de mascles em causa malastrugança, crec que hui açò podria transformar-se en un camp de naps. Em faig un altre Tio Santi mentre sonen The Strokes. L'estat de la borratxera encara és moderat. Deixe que vagen passant les cançons mentre em van passant per les mans els cubates. A les tres i quart en punt sona la primera cançó de Los Planetas, Nuevas sensaciones:
Si que ha conseguido
algo que no puedo nombrar.

Porque en este día

va a ser un día especial.
Le dice a sus amigas :

"prefiero estar muerta que aburrirme así
voy a probar algo nuevo"
.

1- La porta del lavabo de dones de baix (2.40 h.). 2-Carmela demanant el cinquè Ballantimes cola de la nit (2.43 h.). 3-Tot esperant que arriben els palomos (2.44). 4-Carmela pixant al lavabo de dalt (4.31 h.). 5-Paola pintant-se els llavis sense haver-se ausat encara les bragues (4.32 h.). 6-Carmela, amb un cubata, es tira les mans al cap pensant en el que ha fet (4.33 h.)

4.37- Carmela, li dic, eres més puta que les gallines. Cap a les quatre i vint Fabio i Carmela s'han besat i ara m'ho explica tot afirmant que es vol enrotllar amb un altre tio amb barba d'una setmana i camisa de quadres que també es vol enrotllar Paola. Fabio, mentrestant, patrulla compulsivament la pista de ball qual palomo en busca de la seua presa. Com que tinc les butxaques buides isc un moment al caixer per traure diners per a més cubates. A les quatre i cinquanta-quatre sona la segona cançó de Los Planetas, De v
iaje. Cantem:
De viaje por el sol
en una nueva dimensión
que podría ser mejor
que estar siempre juntos tu y yo.

5.15 h. Entre les cinc i les cinc i quart una rossa prima i bastant atractiva circula per la pista oscil·lant, molt borratxa. És una presa fàcil i els palomos ho saben. Tothom tracta de donar-li conversa però ella no pot quasi ni parlar. Pot ser és l'última oportunitat decent de la nit. Finalment guanya la cacera un vailet de vint anys i escaig que ha sigut el més ràpid. Ha creuat només dues paraules amb ella i seguidament se li ha tirat a la boca grollerament. Ella s'ha deixat fer mig complaguda mig absent. A les cinc i vint-i-dos sona el Cammon People de Pulp. Cantem:
I want to live like common people
I want to do whatever common people do

I want to sleep with common people

I want to sleep with common people like you
.

5.40 h. Crec que ja és hora de dir-ho: Hui no serà una gran nit. Tret de quatre morrejades adolescents ningú té res en clar a hores d'ara. Falten vint minuts per tancar i tothom juga al joc de les cadires. Qui no trobe parella dormirà sol aquesta nit. Tots som ara atractius. No importa res. Qualsevol despulla serà bona per tal de no donar la nit per fracassada. Crec que el noi de la camisa a quadres al final marxarà amb una tia molt coenta d'ulleres de pasta. Fabio tampoc ha pescat res. Carmela es declara agreujada. Definitivament, ja és oficial: hem fracassat. Són les sis i sona l'última cançó, I wanna be adored dels Stone Roses. Llums i tothom fora.

1-Fabio patrulla la pista en busca de xiquetes borratxes (4.46h.). 2-El tio que està intentant lligar-se Paola em besa, igual és maricó (5.02 h.). 3-Jo mateix pixant al vàter de dalt (5.21 h). 4-Paola amb la seua última oportunitat (6.01 h.). 5-Carmela agreujada perquè anirà a dormir sola (6.10 h.). 6 i 7-Últimes imatges a la porta del Sidecar (6.17 h.).

6.22 h. Mentre pugem la Rambla cansats i borratxos m'ature a comprar el diari.

divendres, 6 de novembre de 2009

Crònica d'una Borratxera Anunciada

-Divendres. Dia H. Ha arribat el moment de demostrar que puc deixar l'alcohol. Després d'una setmana de faena, de màster, de compromisos, a la fi, el cap de setmana. Ha arribat el fred a Barcelona. Costa molt més alçar-se pels matins, remuntar les ressaques. Han desaparegut les minifaldilles rasparrús. Els carrers són més tristos.

Als fanals de l'Eixample pengen unes banderoles amb un retrat de Francis Bacon pintat per Zeng Fanzh. Hi porta una espècie de xai mort penjant de la mà. Casualment poc abans d'arribar a la feina m'he trobat un camió obert ple de carn d'animal mort. He pensat que era un senyal. No sé de què.

Tinc una sobrecàrrega de feina pel número de desembre de la revista: dues entrevistes, un perfil i un reportatge sobre sales alternatives de teatre que em porta de cap. En sortir he anat al gimnàs. L'alcohol m'engreixa i no aconseguisc perdre els cinc quilos que em sobren. Mig-hora a la sala de màquines i una classe d'spining. He sortir dutxaet i perfumat cap a les tres de la vesprada, amb el temps just per anar a menjar un plat de llentilles. A les quatre estava al dentista, la broma ha sigut més cara del que jo m'esperava: cent quaranta euros. Puto corcó! Estic arruïnat. Tanta festa i tant d'alcohol em té la butxaca totalment escurada.

A les sis de la vesprada entrava al màster. Lluís Vilalta, ex-director de publicacions del Grup Godó, ha vingut a impartir el seminari dels divendres sobre projectes professionals i periodisme. Ha començat molt malament però a la segona part ha remuntat. Poc després de les nou, ja fosc, he arribat a Aribau 3, ca Carmela-Paola. El sopar: truita de creïlles, xampinyons amb crema formatge i xoricets a la sidra. Menjant m'he fet una xicoteta una copa de lambrusco. Durant la tertúlia, quan escrivia aquestes línies, sense adonar-me, m'he trobat una litrona de vodka amb taronja a la mà.


dimecres, 4 de novembre de 2009

López Vázquez perdut camí del Cel (o de l'Infern)

-Al principi hi havia la llum, fragments de realitat reflectits als murs d'esglésies, aquells temples que es van ensorrar per efecte del vent dels dies. Sobre els mites podem assegurar que es creen per repetició, predicats de poder.

Rocorde—no sóc l'únic—la cara de López Vázquez recomposta una i mil vegades a través de les línies elèctriques del televisor, brillantor projectada (ara li dirien píxels, car tot és ja diferent i quasi igual d'incompressible).

López Vázquez creia en la immortalitat de l'anima, ho va dir més d'una vegada. Ell podia. I Ayala? I Lévi-Strauss?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...