dijous, 29 d’octubre de 2009

El Ginlemon

-Quantes vegades hauré dit “ho deixo hui”, quantes vegades “mai més”.

Recorde aquella copa plena de ginebra i llima espremuda, en canvi no recorde quan vaig caure, el bac, el perquè d’aquests blaus als genolls; ho he oblidat per complet, un xicotet instant amb conseqüències. Hi hauria—car sempre hi ha—la humitat de les paraules, les prostitutes, els racons plens de fem. Una nit a la Cruïlla: Sant Pau amb Sant Ramon, també En robadors.

M’han dit que no els interessa el tema, que canvie l’enfocament del reportatge.

Recorde haver sentit dir a la Rayo que havia vist el blanc més pur que mai s’ha inventat. Em va dir que feia conjunt amb les ones del mar (i amb les seues ungles).

Tota la setmana amb mal de genives, de genolls. Mai més. Puto ginlemon!

_

dijous, 22 d’octubre de 2009

Hui tampoc serà

Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen

Vicent Andrés Estellés

-Plou molt. Una excusa com qualsevol altra, una manera de justificar un grapat d'hores sacrificades enfront d'un teclat i una pantalla. Pensava que hui era el dia, ho promet, la data prevista, el roig del calendari, el senyal definitiu. Fins i tot tenia el número per telefonar. Era hui, tot estava enllestit. Dijous, l'única vesprada lliure de la setmana, l'únic moment d'esbarjo apte per emmirallar-se entre engrunes de temps i rutina. Anava a fer-ho, hui era el dia, ho tenia tot preparat: les hores repartides, les tasques subordinades, els punts sobre les is, tot encaixava, fins i tot els diners. I va i plou, diluvia i s'espatlla tot.

Des de la meua finestra es veu Barcelona en la distància. Els núvols baixos blanquegen la mar fins ocultar-la. El soroll de la pluja s'estavella contra els vidres contagiant una bruta nostàlgia de capvespre i tardor. Hui era el dia, tot estava previst. Les esperances pel terra. No podrà ser.


El corcó

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Tornar a la Universitat

-València es va desdibuixant entre la boira dels dies, entre la suor sintètica, entre un grapat d'hores de llum deixades caure vers el solstici d'hivern. La major part de les bones històries comencen i acaben a les estacions, als aeroports. Recorde un tren que, després de travessar les muntanyes, arriba a la gran ciutat, justament en eixe moment de la vesprada de diumenge on tot sembla que va a esclatar de tristesa. Un tren atapeït d'estudiants i les seues carmanyoles. Injectar vida a la ciutat moribunda.

Ara és diferent. Escales fins a l'últim pis, postgraus adaptats a Bolonya, l'excel·lencia acadèmica, els seminaris, la tesina, aquelles ninetes tan maques i ben vestides, la grandària infinita de l'ego del professorat, les metes, els objectius, la pressió, la competència, una sortida raonable ara que tot sembla que no pot anar a pitjor. Formar-se, cultivar-se, enriquir-se, tot plegat ara, en aquest moment, just en el precís instant en que el món s'acaba.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Els Premis de l'Espistolari Blau 08-09

-Per segon any consecutiu faig coincidir l'aniversari d'aquesta bitàcola amb l'entrega dels Premis Epistolari Blau (Premis EB), una tria personal i subjectiva entre les millors manifestacions artístiques que han anat florint entre octubre el 12 d'octubre de 2008 i el mateix dia de 2009. Òbviament no estan tots els que són. En tot cas vull incidir en que es tracta d'una tria personal i limitada a les meues coordenades espai-temps.

També deixe la porta oberta a la vostra opinió. Sortejaré una botella de café-licor Cerol entre tots els participants que trien el millor post de l'any publicat en aquest blog. Més informació a comentaris.

Premi EB a la Millor Pel·lícula
-El desafio: Frost contra Nixon (Ron Howard i Peter Morgan)
Exemple de pel·lícula entretinguda que té la particularitat de sobresortir entre el mediocre nivell general que regna a la indústria cinematogràfica (no només parle de la feta als Estats Units). Una brillant cinta basada en un correcte text teatral que sap jugar amb els codis del cinema per fer allò que ha de fer una bona obra: fer-nos reflexionar. Molt adient als corruptes temps que corren.





Premi EB a la Millor Obra d'Arts
Escèniques
-Urtain (Juan Cavestany, Andrés Lima i els Animalario)
Si encara no l'heu vista, no ho dubteu, aneu! Els Animalario estaran al teatre Romea fins al 22 de novembre. Teatre en estat pur, teatre de sentiments, d'història, de reflexió. Una companyia en estat de gràcia, un sobrecollidor Roberto Álamo interpretant el paper protagonista. Es pot etiquetar sense vergonya com a obra mestra.

-Accèsit: Mort de Dama (Llorenç de Villalonga, Marc Rosich i Rafael Duran)

Premi EB al Millor Disc
-Junior (Röyksopp)
De la mateixa forma que la indústria cinematogràfica, la musical travessa moments foscos. Les companyies eviten qualsevol risc i s'editen exclusivament aquells productes que garantisquen, a priori, la seua rendibilitat. Junior és un treball d'eletro-pop senzill, comercial i ben fet. Sense més ambicions, que agrada des de la primera escolta. Una de les poques coses a destacar entre eixe l'allau de porqueria anomenat mercat.


Accèssit:
Piturrino fa de músic (Carles Santos)
Fantastic recital escénic del mestre Santos. Volem el disc ja!

Premi EB al Millor Llibre
-Sèrie País Valencià, segle XXI
Mentre escric aquestes línies, al País Valencià continua el sainet polític més vergonyós que s'haja vist en la seua història recent. La corrupció i el desvergonyiment encarnat en les sigles del PP s'han acabat establint com un mal endèmic d'una societat que els continua votant malgrat tot. Al País Valencià li cal una reflexió profunda sobre el fracàs col·lectiu en què s'ha convertit. Editats dins dels Quaderns d'Orientació Valencianista que publica la Universitat de València, la sèrie País Valencià, segle XXI ha estat una petita i minoritària espurna en la fosca nit que travessem tots els valencians.

Premi EB a la Millor Exposició
-Francis Bacon (Museo del Prado)
Ha estat un plaer, finalment, poder gaudir d'aquesta exposició. Després de visitar alguns dels museus més importants del món, la ambiciosa retrospectiva del pintor irlandès va passar per Espanya. Una lúcida i torbadora dissecció de la psique humana, imaginativa revisió dels clàssics de la pintura esborrallats d'avantguarda. Un dels mestres indiscutibles del segle XX tractat com es mereix.






Premi EB a la Millor Festa

-Festa de la premsa, posterior al Barcelona aixeca el teló (Teatre Lliure, 07/09/09)
No m'atreviria a escriure una crònica tan groga i mancada de tacte com la que va signar Ignacio Orovio a La Vanguardia. Podem dir que Àlex Rigola i el seu equip ens van regraciar amb un sarau a l'altura del que hom espera del Teatre Lliure, es a dir, barra lliure. Aquestes són les coses que fan desacar una festa. Punt positiu per al càtering i per a l'after que van muntar al bar del teatre.
Groupies borratxes amb els Animalario la nit de la festa del Lliure.

Premi EB al Millor Local
-Sidecar
Per segon any consecutiu es premia la perseverança d'un club que, malgrat les seves limitacions d'espai, continua sent un valor segur. A la seua programació de concerts, que inclou sempre el més destacat de l'escena indi local, cal afegir l'elegància dels punxadiscos, el bon tracte del seu staff i un bastant acceptable preu d'entrada. A més, continua sent l'opció més acceptable de cara a llançar l'ham o la xarxa. Que no m'entere que ningú dorm sol a Barceona.


Premi EB al Millor Personatge
-Barack Obama.
Aquest no és el Premi Nobel de la Pau. Tampoc no és reconeixement d'una trajectòria destacada. És una distinció vers una persona que gràcies a les seues intencions, al seu discurs, ha contribuït a canviar la manera de fer política al món. L'esperança és la clau, car després de l'era Bush no pot haver res pitjor.



Premi EB al Millor Blog
-Der Zauberberberg (La Comptessa d'Angeville)
Després de successius canvis de domini, l'actual Der Zauberberg (http://bajocafarcida.blogspot.com/) continua sent un dels blogs més destacats de la catatosfera. Regular, emocionant, ben escrit, amb unes sempre interessantíssimes recomanacions literàries i musicals i un sempre ben mesurat pessic de xafarderia. 100% recomanable.


dissabte, 10 d’octubre de 2009

divendres, 9 d’octubre de 2009

Dos Anys

-Va haver-hi un tren, una voluntat de fugir, una esperança. Hi havia una ciutat, Barcelona, amb els seus carrers grisos i humits, amb pols de llibres vells, amb una rutina cega i miserable. Hi havia l'alcohol, entre d'altres moltes coses, i aquella humitat de València, que corromp, que podreix. Un silenci, una cruïlla, un salt vers la fosca. I d'això ja fa dos anys. Com passa el temps.


dijous, 8 d’octubre de 2009

La Tisora de Rus

-Arran del cas Palau de la Música—el de València vull dir, no el de Barcelona del senyor Millet—, comentat en aquest blog i molts altres, el record m’ha rescatat una anècdota semblant que tenia ganes d'explicar ja.

Remunta a l’estiu de 2007. Ja he comentat alguna vegada ací que llavors oferia els meus serveis a canvi de diners a una productora privada mol vinculada—per desgracia meua—als gestors del Partit Popular. Un fet relativament normal tenint en compte que la cultura al País Valencià viu quasi exclusivament de subvencions públiques i que aquestes només arriben a uns pocs donada l’existència—jo ho he comprovat—de llistes negres d’artistes. Aquestes llistes es basen, en molts casos, en relacions personals del vetat o inclouen gent que ha gosat alçar la veu en qualsevol entrega de premis. En tot cas aquest és un altre tema que algun dia tractaré en profunditat.

Bé, els fets: Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva acabat de reelegir i nou president de la Diputació de València, tenia aquell 2007 damunt de la seua taula la tasca de commemorar el tres-cents aniversari dels fets d’Alamansa i de la corresponent cremà de la localitat que governa. Va tractar d’evitar la data, tot pensant que la gent ho passaria per alt. No va ser així, i en veure florir les critiques davant l’intencionat oblit va haver d'improvisar una solució: l’acte de record històric tindria lloc durant la Fira i festes de la població, que se celebren a l’agost. I així va ser.

A dit, com sempre, fou adjudicat l’encàrrec a la productora on jo treballava. No en va els meus superiors, el matrimoni propietari de la productora, s’havien encarregat de fer-li la pilota a l’alcalde fins al punt de demanar-li que apadrinés als seus fills, oferta que Rus va acceptar encantat. D’aquesta manera l’equip creatiu es va posar en marxa. S’encarregà la direcció artística a la sempre eficient Dafne Valor. El pressupost era el més gran que s’havia vist en molt de temps en aquell despatx. Desconec la xifra exacta però calcule que sobrepassava de lluny els 12.000 de límit que la llei imposa per les adjudicacions sense concurs.

Tot anava sobre rodes fins que un petit detall va fer trontollar tot el projecte. Durant una reunió per presentar el guió Rus no ho va veure clar. Al text s’increpava un rei Borbó per cremar la ciutat i es lamentava la pèrdua del Furs del poble valencià. Que tot això es representara com un daltabaix històric no entrava dins dels plans de l’alcalde. Així que va tombar-ho tot. Vull una altra cosa, va dir amb la seua veu de carajillo característica. I com era ell qui pagava es van buscar alternatives. Es va regirar el catàleg d’espectacles a la carta de Comediants i altres grups, tot sense resultat. Res no quadrava dins el marc de l’aniversari i, sobretot, no hi havia temps. Obligatòriament s’havia de negociar la proposta.

Donat—i provat en múltiples ocasions en les seues declaracions—l‘alt nivell cultural de l’alcalde, no hi havia res a fer, no era un interlocutor vàlid. Rus només intuïa cert tuf nacionalista al guió que ni tan sols sabia identificar ni precisar de què forma es manifestava. Va ser aleshores quan entra en acció el Retor. Mossèn Josep—crec recordar que aquest era el seu nom tot i que no estic segur, potser Vicent—regentava una parròquia a Xàtiva. També figurava entre les seues fites l'haver estat mestre d’un jove Rus que no havia sigut un gran estudiant ni s’havia interessat mai pels llibres, segons va manifestar ell mateix. Rus, però, era lo suficientment astut per saber que aquell cura d'edat avançada i maneres exemplars era intel·ligent, mitjanament culte i, per damunt de tot, conservador en tots els aspectes. El filtre censor del senyor Retor eliminaria qualsevol taca sospitosa de desviació ideològica que pogués amagar el nostre espectacle.

Tot l’equip artístic es va bolcar en un intent de vendre-li la nostra proposta sense donar crèdit al que estava passant en aquell despatx. La tisora de Rus es manifestava en forma de rector, ens enviava un cura!, com si haguérem tornat als temps de la Santa Inquisició i nosaltres justificarem que la terra es rodona. Aquell despatx es va omplir aquella vesprada d'agost de bones paraules. Encara recorde aquell to de veu tan dolç i musical, tan característic dels religiosos, aquell aire de superioritat moral que es manifestava en un constant et perdone la vida fill meu, ego te absolvo.

Les negociacions, encara que llargues i embafoses, no van anar malament del tot. El Retor censor es va limitar a fer puntualitzacions històriques respecte al guió i a empassar-se, sense més, el gruix de les obvietats documentals, doncs s’ha de dir que tot i no acceptar-les en la seua ment, raonablement les reconeixia. Finalment es va arribar a un acord. Si retallem d’una banda i dediquem atenció a unes altres coses, açò pot quedar bé, va dir el rector, tot afegint més o menys açò: he de reconèixer que en l'imaginari de la gent hi ha una idea de com van ser aquells fets. I el poble espera que li contem les coses d'una manera molt concreta, com diu la llegenda, amb bons i dolent i Felip V cap per avall. Donem-los el que volen.

No van haver-hi retallades importants. Certs episodis històrics—la crema d’una ciutat ho és—no admeten interpretacions, amb més raó si la víctima juga a casa. El dia de l’estrena fou un èxit. Aquella funció única a l’estadi de futbol de la Murta amb més de 150 professionals implicats, focs d’artifici i projeccions de vídeo va causar sensació. El diari Las Provincias va dir: El público coincide al afirmar que se trata del mejor acto de proclamación de la Reina Rebeca Colomer y corte de honor por la espectacularidad y atractivo del montaje. L’assistència va desbordar totes les previsions, car l’entrada era debades. Tinc constància que Rus no es van emprenyar gaire amb el resultat final. Crec que no va arribar a comprendre el que hi havia davall de tant foc d’artifici.


dimarts, 6 d’octubre de 2009

La Tisora de Beneyto

-Supose que tothom a hores d’ara deu d’estar al corrent de la noticia. Sí, un cop més, al País Valencià s’ha perpetrat un acte de censura, un nou intent de falsejar la realitat històrica dels valencians. La paranoia blavera dels corruptes peperos arriba ja a extrems malaltissos, i els seus mètodes, per més que predictibles, no deixen de sorprendre per totalitaris i feixistes.

Segons han manifestat alguns dels membres del Cor de la Generalitat Valenciana, el seu director, Miguel Ángel Gómez Martínez, va rebre ordres dels de dalt que obligaven a substituir algunes expressions del text de l’òpera Roger de Flor, obra del compositor Ruperto Chapí escrita el 1878, que pretenia reestrenar-se amb motiu de la vespra de la Diada del País Valencià del pròxim 9 d’octubre. Els canvis afectaven les parts on el text nomena al poble català, tot imposant en el seu lloc poble valencià o en el seu defecte poble aragonès.

Davant la polèmica, els descendents de Chapí han amenaçat de denunciar al Palau si s’arribava a perpetrar aquest vil acte de censura. La direcció de l’auditori ha reaccionat posposant l’estrena per evitar polèmiques innecessàries en un dia tan important per a tots els valencians. El Palau, però, justifica el seu intent de censura argumentant que els canvis que afecten textos emblemàtics són normals a obres com La força del destí de Verdi, que quan es representa a Alemanya canvia el mort als alemanys per mort a tots.

Aquesta és la realitat del País Valencià: es pot ser lladre, especulador, censor o criminal, tan se val, si ets afiliat al PP o estàs en la seua l’òrbita disposes d’impunitat total i pots viure amb el cap ben alt, tot justificant barbaritats com aquesta que signa l’equip censor del Palau, capitanejat per la sinistra María Irene Beneyto, una gestora que es guanya les seves joies i paga regularment els seus cardats—no sabem si les seues bosses de mà—a costa de saber quins peus s’han de llepar.

Visca la democràcia, tots som iguals! Passen i miren el gran circ valencià! Informes policials que proven finançament il·legal del PP a València i que ningú no investiga, sobreseïment de la causa oberta per suborn contra el president de la Generalitat i altres alts càrrecs, amistats del alma amb encausats mafiosos que regalen trajes y bolsos, el cas Fabra que no s’investiga per manca de jutges disposats a fer-ho; afegim especulació, censura, control totalitari dels mitjans, obscurantisme, nepotisme i un llarg i interminable etcètera.

Escèptic com sóc ja, estic d’acord en una cosa amb els militants dels PP, dubte que tot això els passe comptes en les encara llunyanes eleccions. S’albira una nova i endèmica majoria absoluta. Després del cas Palau, el pròxim capítol serà cisellar la corona reial als relleus de la Llotja, o omplir amb quadres folklòrics de Sorolla el Saló de Corts del Palau de la Generalitat, o pintar—tan barroers com són ells—amb retolador una línia blava al Penó de la Conquesta. Que no? Deixeu-los temps i voreu.


diumenge, 4 d’octubre de 2009

Lluna Plena a l’Olivar

-Trenc d’alba a l’olivar. Lluna plena: blanc sobre blau. I la rosada sobre el marró clar de la terra treballada. Estem a la carretera que uneix Mengíbar amb Jaén, direcció aeroport García Lorca, Granada. Els puticlubs de vora l’autovia descansen amb les portes tancades al sol del nou dia. A dins s’hi respira una pau de roba interior estesa, un perfum dolç i barat. Al poal de les deixalles hi haurà més d’una botella buida de whisky. Hi ha una gens menyspreable quantitat de prostitutes per capita en aquestes comarques.

Durant tota la nit he sentit els cotxes que anaven i venien, amb la música dels dissabtes sonant a tot volum. També algun gos lladrava en la llunyania. Hi havia també el soroll d’aquella factoria de les afores del poble que constantment fumeja sentors de pinyol d’oliva, vapors d’oli. Un brunzit de màquina quasi imperceptible: metàl·lic, hipnòtic.

Volia parlar dels somnis que he tingut aquest dos dies. Ara, però, quasi no ho recorde. Un era un malson (m’abandonaves), els altres eren viatges.

Tast de somni encara als ulls, i la lluna plena damunt l’olivar. Blanquinosa brillantor de llet de pit sobre el blau encara pur del cel. La terra com una galta d’infant de tres mesos: El meu nebot que ens mira sense entendre. Hi veu l’infinit a través de nosaltres.


dijous, 1 d’octubre de 2009

Epístola Tanguera (Els naufragis de l'oceà)

Imagínatelo,
en una de esas noches memorables
de rara comunión, con la botella
medio vacía, los ceniceros sucios,
y después de agotado el tema de la vida.
Jaime Gil de Biedma

Barcelona, cau d'humiliacions. La metralla de les ressaques s'enfonsa dins del cap. Per les escales mecàniques del metro es cola la gent ben vestida que porta pressa. Hi ha hotels que mai xafarem, cafés que mai beurem. Hi ha la serena senectut d'aquella gent que mai ens mirarà als ulls. Recorde, però. Abans hi havia, sempre, un correu a la safata a primera hora del matí. Planificàvem el dissabte cada dimarts. Ara ens telefonem els uns als altres quan estem avorrits, clar, cada cop som menys. L'oblit s'ha transformat en vent de ponent, arrasa el carrer Girona, s'introdueix per aquella finestra tan gran del teu ex-pis; esborra les nostres empremtes, les nostres petjades, tots els records que se'ns van caure durant totes aquelles festes.

-Benvolguda i estimada Pandèmica i Celeste:

Fa ja un any des d'aquella vesprada d'inici d'octubre en què vas posar rumb a la primavera tot fugint d'un altra tardor d'alcoholisme barceloní. Tan de bo tots poguérem estar perpètuament agafant avions per evitar les rigors de l'hivern. Tot i així, el teu estiu es va esgotar, i ja, malauradament, no vas tornar a la nostra primavera de canyetes a les terrasses del Raval. Ací es va quedar la solitària cruïlla tanguera de Gràcia, i algun banc de la plaça del Sol, també més d'una butaca dels teatres de la ciutat es va quedar buida amb la teua marxa. I tot continua, ho saps, és inèrcia, els cercles de l'espiral que a nosaltres sempre ens van girar en sentits oposats. Mira'ns ara, tu camí a, jo que vinc de. Massa gran era ja la nostàlgia quan només vivíem de pressent.

Seriem encara a temps, en aquesta epístola, de plantejar solemnitats. Sé que ploraràs igualment, portes el tango a la sang. Un any és ja massa distància. Distància per parlar del Parc Güell, de la recerca d'aquell gessamí tan fugaç. Mai m'agradaren les flors, per això mateix, per la seua brevetat, alguna cosa momentània que ens remet al rellotge, un bon present per als cementiris. D'altres coses hi ha també, aquelles que reverteixen passatges de temps. Em diverteixen més. Parle, naturalment, del vodka amb Red-bull, de l'eufòria, la realitat afeblida i la rutina esmicolada contra un mur de pors, de covardies. Tan se val el Karma o aquell miserable cau de música llatina. Al Coral trobaràs, com sempre, la resposta:

De vegades les coses no passen perquè sí.

Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no en ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible si es pensa.

Hi ha també, al bell mig de tot, el foc, aquell foc, una foguera que estripa feroçment tota la foscor d'una nit d'estiu, però no una nit qualsevol, no; la nit de l'estiu, la Nit de Sant Joan. Saps que vull dir? Pólvora, alcohol i la retòrica de les tradicions paganes. Les ones de la platja ens llepàven els peus. Eren allà i constantment, el seu xiuxiueig, ens recordava la imminent i brutal presència de la mort. I nosaltres les saltàvem, ens submergíem en elles i les travessàvem per burlar-nos del destí. I al foc li oferíem la nostra carn jove, que no s'emportarà hui, ni demà. Rebentàrem amb trons el silenci sepulcral de la nit, aquell silenci on tots anirem a parar algun dia. Ho recordes, ho recordaràs. La nit del desig. Preparar-se per a l'hora final vivint intensament.

Perduda, nàufraga entre dos oceans es troba la botella que vam llançar aquella Nit de Sant Joan. Dins porta un paper escrit, hi posa: Que hauria passat si...

Encara et trobe a faltar.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...