dimecres, 30 de setembre de 2009

Epístola Novaiorquesa (en clau de Hierro)

y estos ríos profundos como penas,
largos como el olvido o el recuerdo,
hospitalarios, generosos,
para los que la ciudad va navegando
hasta la mar, que es el morir.
José Hierro

-Benvolguda Paola:

Açò va ser i era mil i una històries o visions simulades d'una realitat paral·lela, transmesa o imaginada, d'una manta tirada al terra plena de ninots, de fosques berenes a les sis en punt d'una solitària vesprada d'hivern de fa molts anys. Recorde les ja desaparegudes galetes Rio, hòstia!, les trobe a faltar, les necessite!... Perdó; ja estava divagant. Hui el que volia era preguntar-te pels precs de Culumbia University, per la musiqueta que desprenen els cudols quan se'ls acaricia amb aigua. Una tornada recurrent, algun lloc comú que serveix per unir poetes. I que conste que no parle del gaudeamus igitur. És una altra cosa. Però crec que no m'estàs entenent, veritat?

Miraré de recomençar. Long Island és l'illa més gran dels Estats Units continental. Ho diu la Viquipèdia. Només es troba a uns quan quilòmetres a l'Est d'on tu dorms ara. Recorde haver vist balenes arribant a morir a les seues platges, fent l'últim trajecte abans del no-res. La imatge espill d'un home que es deixa menjar a l'oblit de les ones salades, que es deixa menjar els ulls per les gavines malvades. El mar agita sus espejos negros, diria el poeta. Jo no sé si m'atreviria a fer servir aquelles paraules fetes de pedra. Covardia o inexperiència, que més dóna! Vergonya em fa confessar que encara no he creuat l'Atlàntic.

Ho intentaré una vegada més i prou. Recordar, construir, donar-li forma al fum d'uns mites, fantasmes d'una caverna en UHF. Això afegit a tot el que m'expliques: gratacels, el pont de Brooklyn, el Metropolitan Museum, els negres del Harlem i l'apartament de tres pisos d'aquell tio coreà (per favor, folla-te'l, caça'l). Aire frec, desitjos per complir, els ulls davant del món. Viva i mire vivir, i després m'ho expliques.


dimarts, 29 de setembre de 2009

I Lorca què opina d’açò?

-És notícia aquests dies l’inici dels treballs de recerca de la fosa comú on descansen les despulles de Federico García Lorca, inabastable poeta i dramaturg assassinat pels feixistes el 1936 a la seua Granada natal. Multitud d’associacions que lluiten per recuperar la memòria històrica veuen amb bons ulls els treballs. En principi, la família del poeta és contraria al desenterrament. Davant la polèmica de si recuperar els cadàvers o deixar-los on la història els va sepultar, ací van les pròpies paraules de Lorca:

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias.
Abrieron los toneles y los armarios.
Destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.

Fragment final de Fabula y rueda de los tres amigos, poema inclòs al seu llibre pòstum Poeta en Nova York.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Something is rotten in the state of Denmark

-La setmana passada va ser Tatiana, la xica de documentació, hui li ha tocat a l’Ainara, l’emmaquetadora. Acomiadades, despatxades, foragitades, desesperançades. Es parla, es diu: reajustament de personal, eficiència dels departaments, optimització dels recursos disponibles, maximització del rendiment, augment de la productivitat. I de fons aquesta crisi, la Crisis. Ja fa temps que van deixar de quadrar els números, cap indici de millora. La setmana passada va ser la Tatiana, hui l’Ainara. Entremig, arraconat de si mateix, aprofitant la traïció mediàtica d’un dissabte de cendra, el govern Zapatero pressuposta pujar dos punts l’IVA. Tanta infàmia em porta a la memòria dues coses. Primera: alguna classe de teoria que parlava d’impostos directes i indirectes en relació a les classes socials. Supòsits conceptuals, alguna cosa que grinyola. El ganivet del mentider fa més mal que el de l’assassí. En segon lloc, vull recordar una nit, una nit de març de 2004. Al carrer Ferraz de Madrid la gent no entonava càntics de pau, ni tampoc es van vore policromats cartells amb la paraula esperança escrita. No, no. Ells cridaven—jo ho vaig escoltar—No nos defraudes. Ara, els buròcrates justifiquen la pujada de l’IVA dient que ens acostem a la càrrega fiscal de països desenvolupats com Suècia, Finlàndia o Dinamarca. I nosaltres ens ho creiem.

dimarts, 22 de setembre de 2009

L'OciNNabi (El Charly's)

-Ja feia anys que el Charly's, la nostra borratxeria de referència, havia canviat d'imatge i de gestors. Eren pocs, però, els que utilitzaven habitualment el nou nom: OciNNabi, ambigrama d'Iban i Nico, els que ja són també, des de fa pocs mesos, els exgestors del negoci. Comprove perplex, durant la meua última visita a Alcoi, que ja tampoc existix l'OciNNabi nostre de cada embufada. Res és etern.

La borratxera és un ritual que exigeix disciplina i tranquil·litat. Arreglar el món xarrant amb els col·legues és una tasca de caire místic. Cal prendre-se-la com es prenen la missa les beates, amb respecte i dedicació. A nosaltres ens agradava el Charly's, era reconfortant beure's un parell de litres de plis-play envoltat d'imatges i frases típiques de Xarlot. La pertorbació que va suposar la transfiguració del nostre local en l'OciNNabi ens va fer desconfiar d'entrada en la nova direcció. El gran Chaplin va deixar pas a aquell símbol, aquell dimoniet marca de la casa. Vam perdre elegància, vam guanyar llibertat.

Crec que Iban i Nico van pensar en traspassar el negoci amb la primera ressaca, amb la primera neteja. Portar una borratxeria és més difícil del que sembla, cal molta paciència. En tot cas, sempre he pensat que el millor bar és aquell on els cambrers van més borratxos que els clients. L'OciNNabi, en els seus millors temps, complia la norma. Nico era el dimoniet de la consciència, l'executor, el poli dolent. Iban tot el contrari. Molt prompte els vam començat a imitar a la perfecció. La veu de carajillo del primer, l'expressiva cara del segon. Per al record queda una frase mítica de quan Nico venia, a instàncies d'Iban, a fer-nos fora a l'hora de tancar. Llavors, recolzat a la taula per mirar de dissimular la seua pròpia borratxera, pronunciava amb la seva demacrada veu: Nos vamos yendo.

Botelles de Cerol adulterades, campionats de futbolí, les piràmides de xupitos, les dificultats per trobar taula, les cardades al lavabo de dones, les clenxes al d'homes, els debats a favor i en contra d'Almodóvar, de la Fórmula 1, de Zapatero. Sentor de claveguera, de tancat. Rock comercial intentant obrir-se camí entre l'espessa fumaguera del tabac. Hi havia, òbviament, els addictes, els incondicionals: el Xarli, el Meló, el cosí de Paola, els quatre putots de sempre, els adolescents que compartien una cervesa entre cinc, i les sofrides nòvies dels cambrers que acabaven portant la barra quan tot s'ennuvolava. El pas del temps es quantificava amb l'augment del preu del litre i litre.

Tanca el Charl... volia dir, tanca l'OciNNabi. La nova marca: Da Vinci. Encara no he entrat. Desconfie. Què deu valer el litre i litre?

diumenge, 20 de setembre de 2009

N.

-El vaig vore, per primera vegada, fumant a les escales de l'entrada, l'únic espai contaminat de fum que hi havia a la residència d'estudiants de Kings Road on s'allotjàvem. Aquella nit va acabar amb un campionat de beure cerveses, unes quantes hores-litres de discussió que ens van servir per delimitar el territori de la nostra baralla de galls; coses d'homes. La ressaca del dia següent va ser el primer indici de la fi dels meus dies de tranquil·litat a Londres. Repassant el meu Quadern de Boira he trobat el següent:

Ahir vaig conèixer a N. un gadità amic dels pecats de la vida, bevedor grotesc i amant de la conversa farcida de filosofia barata i pueril. Ha vingut ací amb un viatge pagat per l’empresa per estudiar anglès de negocis. Té un estil molt de business class, elegància de catàleg, de barba mil·limetrada i bitlletera ben greixada. Vam estar moltes hores de xarreta. Gràcies a ell he descobert que el meu anglès no està tan rovellat com em pensava. Porta ací més de 3 setmanes i sembla que sap moure’s pels baixos substrats. Una part de la ciutat a la que li tinc ganes. Espere que després de cada encontre no em quede una d’aquestes ressaques. He de comprar paracetamol.

Tot just després començaria la carrera: tots aquells clubs del Soho, els hot-dog de les paradetes ambulants, les pintes big size, els rickshaws, els casinos de 50 pounds l'aposta, les meuques internacionals que es deixaven comprar per una botella de Veuve Clicquot. Nosaltres no teníem ni la pràctica ni la prepotència dels russos, tampoc els diners dels àrabs, aquell univers festiu i opulent ens quedava gran i quasi sempre acabàvem la velada com perfectes convidats de pedra, amb la Visa escaldada i el llit buit.

Recorde la nit de l'hotel Hilton. Vam estar llarga estona ingerint innombrables quantitats de vodka de luxe pagat pel fill d'un magnat dels negocis moscovita. El premi a la seua hospitalitat mafiosa va ser el cos d'aquella aspirant a model catalana que sortia simulant un trio al vídeo de no-sé-quin cantant d'Operación Triunfo. Nosaltres, autoforagiats, vam agafar un cab per tornar al Babushkas, el nostre club refugi, un lloc discret més acorde a les nostres possibilitats. Va ser aleshores, o pot ser en algun altre moment semblant de deliri alcohòlic, que N. va començar a bramar obscures confessions, ressentiments de mascle ferit, al·legories misògines, recels violents, disfuncions sexuals. Era llavors, durant aquelles apoteosis al·lucinatòries, que l'edifici de la masculinitat li trontollava davant del seu espill. Som una mentida, li contestava jo per mirar de tranquil·litzar-lo.

***
Justament dos anys després d'aquell Londres assolellat de setembre, el senyor N. agafa un vol directe Cadis-Barcelona i es planta al Raval per celebrar l'aniversari del nostre primer encontre. Ja no fuma, és l'única diferència que li he trobat.


dimecres, 16 de setembre de 2009

En aquest blog no es parla d'amor

A la Xatarrina

-Hi ha dos tipus de poetes: els elegíacs (Thànatos) i els que escriuen èglogues (Eros). Jo sóc dels primers, sense cap mena de dubte, d'aquells que descriuen primaveres un cop han arribat les rigors de la tardor. Ho sé, no és moment ara d'excuses de mal pagador. Una cosa cal que sàpigues abans, mai ningú no em va ensenyar a estimar, i molt menys a transformar-ho en paraules. Fa mesos que no torne a Estellés, ni a Hierro. Com també fa mesos que no parle dels bitllets de tren perduts entre les pàgines dels meus llibres de poesia. S'acaben les coses i la vida ens va omplint de pors quan en realitat ens hauria de buidar, d'alliberar.

Hui, desig. Ara que la pluja assassina l'estiu seria un bon moment per descriure l'harmoniosa mètrica que té la teua respiració quan dorms (calent, rítmica). És temps d'imposar les meues exigències: no vull tornar a dormir sol aquest hivern. No ho podria suportar. Em passaria segles sencers implorant una mica més de temps, alguna petita possibilitat de poder gaudir d'un instant de silenci al teu costat. Només m'interessa una pàtria, aquesta, la de les nostres petites coses, aquelles sense importància, tot allò que no mou muntanyes però que tanmateix existeix i ens sosté.

Pense, dic. El tacte d'una carícia somiada, la rutina de dos cosos que es busquen entre els llençols al bell mig d'una nit qualsevol. Completarien la llista centenars de coses que toquen de peus a terra; també aquelles frases solemnes que vam llençar-nos quan encara ni sabíem que ens arribaríem a conèixer. Són mostres, petits detalls agrupats, tots junts fan allò nostre.

Ets, segurament, la meua última oportunitat.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Tres recomanacions per a qui vulga llegir-les

1. El Teatre Romea obre la temporada amb la que probablement siga la millor obra de l’any, signada per la que probablement siga la millor companyia d’Espanya. Em referisc a l’Urtain dels Animalario, una peça que ens submergeix en la vida i miracles del popular boxejador dels anys setanta José Manuel Ibar. Després d’un intens procés de documentació, Juan Cavestany ha parit una criatura que, passada pel complet filtre Animalario, es transforma en un dinàmic calidoscopi de situacions que, des d'una aparent senzillesa, s'estiren fins a posar-nos la pell de gallina. La vida del Morrosco de Cestona se’ns presenta marxa enrere, dividida entre els dotze rounds d'una velada de boxa, establint reveladores connexions entre la mediocritat del personatge i l’Espanya d’aleshores. Emotiva, sobrecollidora i descomunal transformació de Roberto Álamo, actor que interpreta el paper protagonista. S'ha d'anar a veure'l.

Fotografia de l'obra Urtain dels Animalario.

2. Fa uns dies lamentava la presència a Barcelona d’un museu tan poc atractiu com el MACBA. Per redimir-me, m’he deixat caure aquest cap de setmana per una plaça que ben podria servir-li d’exemple als responsables del museu del Raval. Parle de l’IVAM de València, un pioner, un referent, un exemple que continua viu malgrat la manca de medis i la inexistent política cultural del Govern valencià. Sota el títol Confins s'articula una de les expos més ambicioses que s'han vist als últims anys al museu del Carme. Uns confins proposats que més que delimitar amplien i atomitzen les visions i els punts de vista sempre polièdrics i propis de les arts contemporànies. Fins a sis comissaris diferents han donat forma a cada una de les quatre galeries entre les que es reparteixen les obres. Poètica, plasticitat, noves tècniques i mitjans, una acurada selecció entre el bo i el millor de l'art emergent barrejat amb el necessari pessic d'artistes consolidats. S'hi poden veure autèntiques meravelles. I tot acceptablement explicat. Això sí, única i exclusivament en castellà i anglès.
Fotograma del vídeo Happily Never After de Jaishri Abichandani.

3. Fa pocs mesos, l’editorial Acontravent publicava un recull de reportatges—als quals acompanya una petita novel·la—del sensacional periodista Domènec de Bellmunt. Tot plegat sota el revelador títol de La Barcelona pecadora. Bellmunt va conrear periodísticament la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. El seu acostament al Barri Xino i altres indrets de la mítica Barcelona fosca són testimoni i al mateix temps espill, literatura i realitat barrejades. Uns treballs increïblement originals i frescos que incorporen al periodisme en català la gran tradició del reportatge novel·lat que tanta fama els hi reportaria a escriptors de la mida de Hemingway o Dos Passos. 100 % recomanable.
Portada de La Barcelona pecadora de Domènec de Bellmunt. Editorial Acontravent. Barcelona 2009.

divendres, 4 de setembre de 2009

Caça de Putes


-Arran de l'extens reportatge publicat a El País dilluns—àmpliament comentat en aquest blog—un desplegament policial sense precedents s'ha estès per tota la Rambla i rodalia. Feia anys que les prostitutes subsaharianes havien conquerit la zona davant els permissius ulls de les autoritats locals. Ara, però, l'actualitat periodística ha tornat a alterar la realitat al passar per la cara de la ciutadania els problemes reals que viu el seu carrer. Una patrulla de mossos cada cinquanta metres, quatre vehicles de les forces de l'ordre davant de la Boqueria, per primer cop, la Rambla neta de prostitució. Interior preveu mantindre una bona temporada el dispositiu. Tothom sap, o deuria saber, com d'efímeres són aquestes mesures: els policies marxaran quan s'escampe l'alarma social, i amb ella tornaran les meretrius. Mentrestant de què viuran? Obligades a abandonar el seu lloc de treball gràcies a ERE policial hauran d'instal·lar-se en altra banda per poder menjar. Repressions sense solucions.

dimarts, 1 de setembre de 2009

El Carrer d'Aroles i el Sexe 'Low Cost'

-Un dissabte qualsevol. Era tard i el club, supose que el Sidecar, havia tancat a l'hora prevista, les sis en punt. Per estranyes raons, que ara no sabria explicar, ens apartarem de la senda prevista, i en comptes d'agafar la Rambla per buscar el metro, vam desviar-nos per un petit carreró paral·lel anomenat d'Aroles. A eixes hores les prostitutes subsaharianes que conreen el centre fan el seu agost. S'aprofiten, sobretot, dels turistes borratxos que es resisteixen a tornar a l'hotel sense haver-la ficat en calent. Per un mòdic preu que oscil·la, depèn del servei, entre els 10 i els 30 euros tothom pot tornar a seu país a pregonar com de fàcil és follar a Espanya. D'una forma agressiva, les xiquetes (cap d'elles arriba als 30) es precipiten sobre els clients amb gestos obscens. Vora el trenc d'alba ningú no pensa en l'explotació, en les màfies, en la dignitat. Amb una passada pel carrer d'Aroles es poden presenciar mil i un varietats d'encontre sexual, des de la palla més innocent fins la còpula més grotesca. Sexe i ja està, sexe low cost.

Arriba hui l'escàndol. L'edició catalana d'El País publica unes fotos on s'aprecia el treball de les prostitutes. Reaccions dels partits polítics de l'oposició i de la classe benpensant de la ciutat es succeïxen al llarg del matí. Tothom sabia que estaven, la vergonya els hi entra, però, al veure que les fotos són—oh Déu meu!—de la Boqueria (cite l'article) la joya de la gastronomia y el comercio barcelonés, és también escenario de la degradación extrema. Altres punts d'escàndol en els que repara l'article són les condiciones de salubridad que poden arribar a donar-se en un mercat on es practica la prostitució. Sembla despendre's de tot açò que el màxim problema és el de sempre: si ha de passar, diran, que no passe a la vista. Allò que en el meu poble es coneix com hipocresia i que abunda tant en aquesta ciutat.

Estic d'acord amb l'article en el fragment que responsabilitza l'estúpida ordenança de civisme del part del problema. Aquesta llei ha trencat amb les seves prohibicions l'equilibri de la prostitució. L'amenaça de les multes no ha fet sinó precaritzar més el negoci. El tancament de meubles ha contribuït a degenerar la situació de les professionals i del mercat. Els legisladors demostren, un cop més, la seva inutilitat. Si el que volien era eradicar la prostitució del carrer han aconseguit tot el contrari. No negue que el problema és complex. L'ofici més antic del món; si serà veritat.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...