dilluns, 31 d’agost de 2009

Camí de Mar

-El passat dia 23 de març ens deixava el poeta Jordi Enjuanes-Mas. Un correu de la seva vídua Piedad em confirmava la notícia farà uns dies. Jo ja ho pressentia però. El seu blog de poesia, Rime Sparse, figurava entre els meus favorits. També tenia la sort de ser una de les persones a les quals Jordi enviava de tant en tant els seus versos. La falta d'actualitzacions i el seu silenci m'havia posat en alerta. Ja feia mesos que el poeta lluitava contra una greu malaltia, una d'aquestes partides que sempre es perd, car les cartes estan marcades.

Com a poeta era impagable. Allò que més captiva dels seus versos era la gran riquesa i varietat tant del metre com del lèxic. Li agradaven de referencies i temes clàssics, i el seu vers era musical, complex, d'una expressivitat enlluernadora. Semblava el lletraferit perdut d'una època clàssica que mai van tenir les lletres catalanes. Era una rara avis en un món de poetes fast food.

Nascut a Navàs (Bages) el 1942, es va llicenciar en Ciències Socials a la Universitat de Salamanca i posteriorment ho faria de Filologia Francesa i Catalana a la Universitat de Barcelona. Va exercir durant molts anys de professor de literatura catalana a diversos instituts de secundaria i des de 2002 venia publicant diverses recopilacions de versos.

Piedad també em confirma allò que Jordi ja em va avançar al seu moment; que els seus últims versos es publicarien en format llibre. El recull porta com a títol Camí de Mar, i en ell s'integren molts dels poemes que venia publicant al seu blog. S'inclou també, per a sorpresa meua, un dels intercanvis epistolars que ens vam dedicar a través de les nostres respectives bitàcoles.

Vull aprofitar aquest últim i gris dia d'agost per recordar a l'amic Jordi Enjuanes-Mas de l'única manera que se m'ocorre, amb la seva recomanable poesia. Un tastet:

CAMÍ DE MAR
Me’n vaig camí de mar deixant petjades
de sol morent. La tarda engabiada
s’aplega al cim dels alts filats elèctrics
refilant la incertesa de les hores.

La mar m’espera al fons, amant voluble
que es vesteix amb les gales de la tarda
amb ors incandescents i sedes porpres
i lluentors i miralleigs de nacre.

I vaig fent camí avall ans que la tarda
se’n vagi enllà de l’última carena
i callin els ocells i el sol s’apagui

i que la mar impúdica es despulli
i amb virginals nueses m’arrabassi
el cor i el seny, xuclant-me la mirada.


diumenge, 30 d’agost de 2009

Deixar-se Morir

-La terrassa d’un kebab restaurant a la Rambla del Raval.

—Carmela, vull estrenar la meua nova enregistradora IC Recorder i tu has d’explicar-me la història d’Ana.
—D’Ana? Bé. Val t’explicaré la història d’Ana. Ana és una noia...
—Molt lletja.
—Sí, lletja. Que jo tota la vida he pensat que tenia bigoti, però no. El que té és una taca. Però, a veure, si es depilés les celles, s’enllicés els cabells, es canviés el color de les ulleres, si es posés llentilles i es llevés la taca del llavi amb làser podria ser guapa. És una noia que te molts problemes. Una vegada ens va insinuar que el pare havia abusat sexualment d’ella. Jo tinc la teoria que sí, perquè tots els seus problemes i malalties es relacionen amb els seus genitals. Quan li ve la regla, o té qualsevol malaltia, sempre comporta alguna relació amb els genitals. Jo no sóc freudiana però és un fet. Bé, arribat un dia Ana va deixar de venir a la feina. De tant en tant, eventualment, Ana desapareix i deixa de venir uns dies al treball. Però aquella vegada portava ja una setmana sense venir a treballar i sense portar el part de baixa. Llavors la Vane em va dir, Carmen, anem a acomiadar-la. Jo li vaig dir espera’t i aniré a buscar el part de baixa a casa seva abans d’acomiadar-la. Total que vaig anar a casa seva, m’obri la porta i l’olor era faaaaassssstigooooos. Imaginat una setmana un pis amb totes les finestres tancades, i ella sense dutxar-se. A més a més, portava tot aquest temps alimentant-se només de te. Mega-super magra que estava.
—Per què tanca tot?
—Es veu que no vol veure la llum. Volia deixar-se morir! Aquesta és la clau. I em diu: aiiig preeen el part de baaiiixa, em trobo millooor, perquè parla així quan està xotuna.
—Eventualment quina excusa posa per a la seves malalties?
—Res, ella no parla d’això, és el seu gran problema. A banda de la mare, amb la mare també té un altre problema, perquè la seva mare és com la de Norman Bates. De fet quan va caure tan malalta una amiga va avisar a la seva germana i aquesta li va dir que, per favor, la mare no s’assabentara, perquè li obligaria a prendre’s pastilles que no s’ha de prendre. La mare té una mica de síndrome Münchhausen, que per més inri és infermera, i casualment Ana té moltes fòbies a les agulles i al metges... En tot cas, alguna cosa li va passar perquè farà un parell d’anys Ana va anar a Alacant i va veure al pare, que jo crec que aquest encontre és l’origen de les seves crisis posteriors.

Una setmana després de donar-me el part de baixa, l’amiga, una amiga seva que té, que també ha intentat suïcidar-se, que ja t’he parlar d’ella, que és molt maca i que surt asseguda a una cullera a l’anunci de Vitalinea. L’amiga també va venir des d’Almeria perquè volia ser famosa. Això va ser fa temps, perquè ara ja en té trenta-tres anys i ja és massa major per fer-se famosa. Aquesta amiga es va embolicar amb el Jordi, un productor de pel·lícules. I es va quedar embarassada. Anaven a tenir-lo però a ell li va sortir una feina de sis mesos a Palma. Però com que ella té tantes depressions i tantes frustracions va anar a la clínica i va avortar sense dir-li res a l’altre, que òbviament es va emprenyar en assabentar-se. Per mirar d’arreglar la situació el Jordi li va pagar un bitllet d’avió a Palma, però ella va agafar la turca de la seva vida la nit d’abans i es va quedar dormida. Va perdre l’avió i ell, sense saber res, es va quedar hores i hores esperant a l’aeroport de Palma. Finalment ell li va telefonar i li va dir: mira, eres una immadura i ves a la merda. Llavors ella es va intentar suïcidar.

Reprenem la història, l'amiga va anar a casa d’Ana i li va picar a la porta. I com que Ana no li obria i tampoc agafava el telèfon, va anar a buscar als Mossos per poder entrar. Ja portava dues setmanes sense sortir de casa, alimentant-se només de te, estava ja a les portes de la mort. Els mossos en obrir, en veure-la tan magra, pàl·lida, amb un aspecte horrible, se la van endur a Sant Pau i la van ingressar a psiquiatria. Després d’això ha estat pardalejant però ara ja està millor, o ho sembla.


dijous, 27 d’agost de 2009

La Pipi

-Aquella finestra era més aviat un espill. Des d’ella s’albirava el gris clar del cel barrejat amb el gris fosc dels terrats del Marais. No van haver-hi misses ni solemnitats amoroses en aquell àtic tan petit, només les hores deixades caure sobre un futón Grankulla de l’Ikea; i a les mans un café, un gran bol de te, un got de vodka sense gel, un plat de pasta amb tomaca, una botella de cervesa Hollandia, la més barata. De tant en tant es colava algun somni per davall de la porta, o ens el trobàvem amagat dins d’un llibre. Les ressaques empalmaven allò nostre entre una nit i un dia gairebé idèntics, siamesos. Una pluja finíssima, quasi una rosada, ens espentava de festa en festa, de bar en bar. Entre el fred balsàmic s’hi respirava una completa i descomunal sensació de felicitat. Aquell sentiment sovint dormia prop del petit porxi de la rue Vieille du Temple, chez Pipi. El sol, llavors, era només un auguri d’estiu, un presagi de final.

Improvisades taules, un sopar, una festa qualsevol. Ella recolzada al racó d’un apartament de la Rive Droite amb una copa de vi barat a la mà. Una petita timidesa de xiqueta mal crescuda. Uns dits àgils i experts que embolicaven cigarretes mentre al reproductor cantava una diva jazz decadent. Entre els seus llibres hi havia el Mein Kampf i algun escrit relacionat amb Marina Abramovic. Un petit radiador, una cuina estreta, una porta que mirada des del terra semblava gegantina. Alguns fils estiraven paraules i pensaments des d’Itàlia. Sensacions com de vell palau en la memòria, un cognom esguitat de signoria, un compte corrent que anava omplin-se cada mes d’alleugeriment i de vergonya al mateix temps. Una entrada al Roland Garros oblidada dins d’un catàleg de moda. Rinxols despreocupats caient sobre els ulls, uns ulls blaus llibertat pagada. Anhels transparents, l’art com a matèria, una mirada altiva i decadent a la foto del freepass del Louvre. Entre l’addicció a la cafeïna i el gust per la bona cocaïna, la Pipi col·leccionava retrats de fotomaton que s’anava trobant pel carrer. Quan tenia un de nou venia ràpidament a mostrar-me’l. Passàvem llavors uns minuts en silenci tractant d’imaginar la vida d’aquella persona. Quan més antiga era la foto millor. Aquells rostres ens permetien d'assolir una amplitud de temps que nosaltres mai tindríem en aquella ciutat.

Una estreta confiança, més d’un deliri d’alcohol, un desig d’experiència molt més enllà dels dictats de la carn. La nuesa era un joc d’infants i alguns d’aquells excessos delimitarien els nostres abismes posteriors. Ens comportàvem com si la vida ens haguera de durar un dia. Cada moviment era el primer i l’últim. Les promeses, igual que la llum, eren fàcilment prescindibles.

***

La Pipi es deixa caure per Barcelona unes hores. L’estiu comença a morir. Envelleixes bé, li dic. M’explica que prompte marxarà a Lima, vol estudiar el museu d’un manicomi. Promet enviar-me un detallet de coca. Encara té llogat el petit àtic del Marais.


dimecres, 19 d’agost de 2009

Temps com a Pèrdua

No es pot ser museu i modern al mateix temps; amb aquesta cita de Gertrude Stein (amb e final i no com apareix reflectit) comença el llarg text de la guia que presenta l'actual exposició del MACBA. Seré sincer des del començament: no m'entusiasma l'"estil" d'aquest museu. Les meues raons són ben senzilles: mai m'ha acabat de convèncer cap de les exposicions que ha organitzat en aquests anys, i he anat unes quantes vegades. Tret d'alguns monogràfics interessants per la tria de l'autor i no per l'encert a l'hora d'explicar-lo, la meva sensibilitat artística presenta una esmena a la totalitat respecte de la línia del museu. Per això no comprenc el prestigi associat a la figura de Manuel Borja-Villel, que tants anys el va dirigir. Tampoc no combregue amb l'edifici, en tot cas això ompliria tot un post i hui no és el cas.

L'exposició, titulada El temps com a matèria, presenta les noves incorporacions a la col·lecció, és a dir, les obres que han adquirit recentment amb els diners dels nostres impostos. Sóc conscient que un museu ha d'adoptar una línia, un estil, una especialització o particularitat concreta que el diferencie de la resta. Òbviament, com és el meu cas, podem no estar d'acord. Als exemples em remetré, és a dir, al gruix de les obres comprades, posant alguns dels exemples representatius del que es pot vore.

Després d'una breu presentació referida a l'art abstracte, amb algunes obres d'autors estatunidencs poc representatius de de mitjans segle XX i alguns altres europeus, es dona un tret de sortida teòric amb New Babylon de Constant Nieuwenhuys, més que una obra d'art una representació conceptual de l'utòpic projecte d'un senyor amb els peus molt lluny de terra. Em faig creus al veure com s'intenta relacionar aquesta forma de fantasia amb la teoria de la Internacional Lletrista i la posterior Situacionista. Crec que en aquesta casa ningú entén el concepte revolució, combat, a més de tenir una discutible capacitat d'associació artística. Per sortir de dubtes, recomane llegir o veure La Société du Spectacle. No entenc tampoc que fa a la mateixa sala un vídeo (incomprensiu i mediocre) de Gordon Matta-Clark. Res a veure amb la fantàstica retrospectiva que li va dedicar-li el Reina Sofia, car no hi ha comparació possible entre els dos espais.

Incomprensiblement lluny d'allà, tenint en compte que volien parlar dels Situacionistes, es situen els treballs d'Asier Mendizabal i d'Ignasi Alballí. Dos notables punts d'interès que malauradament se'ns presenten als marges d'un conjunt poc coherent. Cinema de Mendizabal està dins dels paràmetres de l'estil MACBA i al mateix temps és interessant, un fet ben poc habitual. No gratuïtament aquesta obra dóna imatge a l'exposició. El trist conjunt que l'envolta i l'explica són un parell de pòsters de films de Jean-Luc Godard.

Mendizabal no és l'únic artista interessant mal explicat. El mateix li ocorre a Joan Jonas. Lines in the Sand és un treball menor de la novaiorquesa que desvirtua el conjunt de la seva obra. El fet que s'incloga aquesta autora, a més, és fruït de la conjuntura, ja que aquesta performance-instalació es va realitzar amb motiu del Documenta II. Bruce Naumann és un altre dels noms imprescindibles pel qual es passa de puntetes amb treballs menors.

La resta dels artistes, el gruix de l'exposició, és fàcilment prescindible. Francesc Torres i la seua instal·lació Contruction of the Matrix (1976) és simbòlicament pobre, infantil. La instal·lació de Matt Mullican està exempta d'interès i hom es compadeix de la tremenda pèrdua de temps que suposa la vida de l'autor. Presentar els treballs de Judith Barry com un exemple de relació entre els codis del cinema i la resta de les arts plàstiques és quasi una ofensa donada la frivolitat i el pobre llenguatge que atresoren les instal·lacions vistes. Les televisions amb boira constant de David Lamelas fan gust de dejà vu. El mateix li passa als conceptuals escrits de Lawrence Weiner. Finalment, els vídeos i les instal·lacions de Palle Nielsen no transmeten res, fredor.

Ni rastre a cap de les plantes de la mínima noció d'art interactiu, exceptuant l'Arena de Rita McBride (una especie d'amfiteatre sense espectacle). Tampoc hi ha rastre dels noms més importants de l'art de les últimes dècades. Manca de diners per a bones obres? No ho crec. Simplement mala tria, mala línia. Tot i que supose que ja es tard per canviar. O no. Bartomeu Marí i els seu nou equip tenen la clau.

Mentrestant, si algú vol veure exposicions veritablement instructives, didàctiques, emotives, ben presentades i amb una poc discutible línia, passeu pel sensacional CCCB, que actualment explora el Jazz amb motiu del seu primer centenari i dedica una retrospectiva força engrescadora i completa a la cultura dels Quinquis dels 80 i tota a la cinematografia que va generar.



diumenge, 16 d’agost de 2009

Festes de Gràcia

-Xafogor, gentada d'escàndol. Berbenes a cada plaça. El reten habitual de guàrdia urbana es situa a l'entrada de la Plaça del Sol. Un dels agents, el que porta a l'uniforme el número 24294, ha capturat un dels venedors ambulants de cervesa. El latero tus, exagera el símptomes d'una suposada malaltia mentre implora que no l'imposin una nova multa. La policia municipal de Barcelona només s'encarrega, d'un temps a esta part, de fer complir l'estúpida i fascistoide ordenança municipal de civisme, un ventall de normes que li serveixen a l'Ajuntament per recaptar ingents quantitats de diners a base d'injustícia i sancions. Al policia sembla que se li ha acabat la paciència que mai va tenir. Agafa al pakistanès de forma agressiva i demana al públic que s'aparte. Disculpen, déjenlo pasar que se encuentra mal, diu. El porta darrere del furgó policial i li descarrega un fort cop de puny a les costelles. El latero crida i comença a plorar. El policia obre les portes del furgó per amagar al públic la resta de l'interrogatori. Els companys de la urbana intenten tapar el fet davant un grapat de curiosos que han vist l'agressió i protesten amb por.

Hores més tard, vaig tornar a veure al mateix policia cabró. Malgrat la gentada que comercia, crida i beu al carrer la seua patrulla només atura sistemàticament els emigrants. Coses de la policia.

dijous, 13 d’agost de 2009

Dispara a la Guiri Borratxa

-Un lament de gavina gairebé humà recorre el cel de Gràcia durant uns segons. Es colarà furtiu per les finestres obertes a la fresca. Vetlar les hores tot esperant la pluja d'estreles seria un bon pla per aquesta nit tan calorosa. Són coses de l'agost. Malauradament, la contaminació lumínica de la ciutat se'n desentén de les Perseides. Ho deixarem caure tot als llençols, i ja demà al matí recorrerà el metro una estranya disfunció estival, una pausa prolongada: la insuportable lleugeresa de l'espai buit.

Compensar, pal·liar, sufocar els efectes amb les causes. Allà on és buide una botella s'ompliran uns quants gots. Metre tothom marxa de vacances, les hordes guiris conquesten el reialme de la Rambla i rodalia. És tan fàcil com entrar a un garito—qualsevol serveix—, pegar una miradeta i escollir. Un poc de simpatia ajudarà tot i que no és imprescindible. No oblideu els condons cada cop que folleu amb desconeguts.


dimecres, 12 d’agost de 2009

Rius Subterranis

-A la Vall d'Uixó s'amaguen les Coves de Sant Josep, el riu navegable més llarg d'Europa que es troba obert al turista en horari comercial previ pagament de nou euros. Si acudeixen a la Plana no dubten a visitar-les, són una de les múltiples atraccions d'aquelles comarques. No l'única, però. Tal volta, si vosté és valencià, haurà sentit parlar del Desert de les Palmes, un dels parcs naturals que atresora el país situat a escassos quilòmetres de Benicàssim. Al contrari del que indica el seu nom, ni és un desert ni té palmeres. La presència d'una congregació carmelitana explica la primera part del nom, ja que aquests religiosos acostumen a batejar amb el mot desert als seus santuaris de retir espiritual. Per palmes s'ha d'identificar el margalló, única varietat autòctona europea de palmera molt abundant a la zona. Encara són evidents les conseqüències dels incendis que van castigar aquest paratge fa uns anys. No obstant, mereix la pena contemplar les runes de l'antic monestir i el paisatge de la muntanya barrejat amorosament amb el perfil de la mar.

Per acabar diré que aquest post tenia dos proposits: 1-Deixar constància del meu viatge d'aquest cap de setmana. 2-Demostrar-me a mi mateix que puc parlar del País Valencià sense irritar-me.



dimarts, 4 d’agost de 2009

El Moog

-Les parelles es grapegen grotescament al bell mig de la pista de ball, estem al Moog, un antro de manual. Tothom sua de forma exagerada, pupil·les dilatades, el camell aquesta nit s'ha omplert de bitllets les butxaques. La xafogor és espessa, fins i tot a la música: el DJ punxa llaunes, techno arítmic i metàl·lic sense cap gràcia. El molt cabró deixa caure un rere l'altre i amb desgana els beats més predictibles i rutinaris. Oxigen, per favor! L'agost ens sacseja a força de ponentades i d'hordes de guiris que busquen alcohol i altres drogues i, sobretot i per damunt de tot, sexe fàcil i ràpid. Al lavabo de dones s'escolta follar, al d'homes hi ha el constant soroll d'un nas esnifant gruixudes ratlles de materials diversos: el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos en versió laboratori clandestí. Santi, els putos indis del Raval ens han pegat el pal, ens han venut anfeta en lloc de coca! Aquesta merda em pica al nas! Dones caducades es comporten com preadolescents, només hi ha despulles, grosses vestides amb minifaldilles rasparrús estampades en lleopard. Se salva una, però: aquella falsa pèl-roja que balla tota envoltada de moscardons. Una escalfapolles, es veu a quilòmetres. La resta del personal? Raverets que passen ací un ratet tot esperant l'obertura dels afters, la seva veritable llar. Personal barbut en samarreta de tirants. Alguns d'ells embarretats. Abundants també els marietats—moderníssims—amb pentinats estranys i bigotis. Excés general de tatuatges, per tot arreu, les estreles són d'allò més cool del moment. Un alemany desconegut em fa el signe de la pistola contra el front: busca baralla. La trobarà aviat però no ara ni en mi. Tampoc aquella rossa torrada a la Barceloneta trobarà el que vol, són les sis i ja és hora de tancar. La música para, s'encenen els llums. Fi.


dilluns, 3 d’agost de 2009

Vergonya

-I jo que creia—innocent de mi—que el País Valencià havia arribat al punt més baix del desvergonyiment. I jo que creia que veure el tractament Molt honorable als fulls d'un procediment judicial per suborn era el límit. Ara veig que no. Tothom ho comenta hui: el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià arxiva la causa oberta per suposada corrupció contra Francisco Camps i la seva cort. Malgrat que totes les investigacions han aportat proves suficientment explícites com per tirar endavant el procés, el Tribunal no veu indicis de delicte. Sense comentaris. No s'apunta, òbviament, en cap racó de la sentència a la particular relació entre el President del Tribunal i el de la Generalitat, vincle que segons Camps supera l'amistat i no es pot definir amb paraules. Aigua freda per als que—com jo—pensàvem la situació al País Valencià no podia ser pitjor. Novament m'equivocava. Vergonya, vergonya.


dissabte, 1 d’agost de 2009

Acta de Declaració

Instructor: [Censurat] (Mosso)
Hora i Data: 14:36 hores del dia 1 d'agost de 2009
Dades de la persona que fa la declaració:
Qualitat en què declara: TESTIMONI
Maria Carmen LLAMAS CASTERNADO nascut el dia 7 de juliol de 1977 a Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), fill de Antonio i de Rafaela, amb DNI (Espanya) numero [censurat], amb domicili desconegut

Dades generals:
Coneix a la persona denunciada? NO
Relació amb la persona denunciada: -
Coneix el/la denunciant: NO
Relació amb el/la denunciant: -
Ha estat procesat/da anteriorment: NO amb una pena de -
Vol declarar davant d'aquesta instrucció? SI
Declaració:
...Que es presenta davant d'aquesta instrucció per declarar el següent.
...Que sobre les 00:00 hores i la 01:00 hores del 01/08/2009 es trovava la testimoni junt amb el Sr. Manuel PÉREZ MUÑOZ amb DNI (Espanya) número [censurat] en un bar al C/ Robador.
...Que va veure una forta discusió entre un home i una dona.
...Que l'home va començar a llençar unes sabates contra la dona.
...Que després va començar a picar-la a la cara amb la mà oberta.
...Que ella intentava posar els braços per protegir-se.
...Que l'agresió que estava rebent la dona era molt forta.
...Que el Sr. PÉREZ va ser quan va anar a buscar a la policia.
...Que segons la testimoni l'home després va donar una forta empenta a la dona que la va desplaçar contra una tanca que hi havia darrere seu.
...Que la gent que hi havia als voltants es va apropar per defençar a la dona que estava patint l'agressió.
...Que va ser quant l'home va treure un ganivet o una navalla, sense poder concretar que.
...Que la gent al veure l'arma blanca va fer-se enrere.
...Que l'home cridava: "ES MI MUJER".
...Que seguidament va aparéixer la policia.
A les 14:54 del 01/08/2009 es dóna per finalitzada aquesta acta de declaració que, un cop llegida, és signada en prova de conformitat per totes les persones que han intervengut.
Perquè consti ho certifico.

[Signatures]


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...