diumenge, 26 de juliol de 2009

La Rentrée


Aquesta sensació:
encara no he perdut el tren,
ballem doncs.
Aquest pressentiment,
encara puc arribar a comprendre-ho,
encara estem a temps,
gaudim doncs.
Respire tranquil,
sembla que encara no ha passat el meu moment.
El meu avió tot just acaba d’aterrar.

divendres, 17 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Casablanca

You must remember this
A kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh.
The fundamental things apply
As time goes by.

Ja fa un bon grapat d’anys que els capitals financers es mouen com peix a l’aigua per aquests carrers. Parlem d’una de les metròpolis més grans del nord d’Africa però, sobretot, d’un enclau portuari estratègic de l’era colonial i del posterior desenvolupament del país un cop arribada la independència. Vista de prop, Casablanca gaudeix del mateix funcionalisme burocràtic de Rabat, una mica més variat i extens, per ser justos. Si més no, Casablanca nota a la seva planta els designis organitzatius dels sempre eficients arquitectes colonials francesos, ells li van donar tot el caràcter que s’aprecia medina enfora. Una ciutat atlàntica, comunicada i dinàmica, contrast ella mateixa entre les enormes desigualtats presents al país.

Als ulls del turista, a ningú se li escapa la pròpia simbologia de Casablanca arreu del món. Poca cosa hi ha de real en aquella elucubració d’estudi californià, de fet, ben al contrari, la famosa pel·lícula ha donat lloc a una llegenda que els locals tracten de rentabilitzar. 2004 figura com la data d’obertura del Rick’s Café, un deliciós establiment que a mode de parc temàtic imita—amb piano i tot—el local homònim escenari del film. No ens enganyem pas, no tothom pot accedir a questa versió moderna del mite fílmic. Alguns del preus podrien ser privatius fins i tot als ulls dels veïns del nord. Poder dir el play it again, Sam és un luxe exclusiu dels turistes occidentals i dels executius en viatge de negocis que s’escapen una estona del proper business center que hi ha al port.

Un altre pol d’atracció, entre els escassos que posseeix la ciutat, és la faraònica mesquita Hassan II. De proporcions i acabats espectaculars—això no es pot negar—hom es qüestiona el sentit de tanta despesa quan arreu s’hi veuen tantes mancances. Com a obra d’art no aporta cap relectura significativa als modes de producció d’aquest tipus d’edificis, tan habituals a tot el país. Nomes la mides, els materials i acabats propis dels nous temps donen pistes al voltant de la seva data de construcció: dècada dels noranta. El símbol d’un nou país que es relaciona directament amb la tradició. Això mateix.

dijous, 16 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: l’Atles

-Prop de la cima del port de Tizi Ntichka, a 2.260 metres, a l’estreta, sinuosa i desesperant carretera que van traçar els francesos per creuar l’Atles, un vell bereber ven grogoses postals, fòssils falsificats i records típics de la zona. Molt de tant en tant para un cotxe o minibus amb turistes. Ningú no compra res; algú, però, deixa algun dirham al platet que hi ha a la eixida d’un vàter que procura mantenir net. A l’hivern tanca, la neu obliga a tallar la carretera. Una mica mes avall, els tours s’aturen en front d’un petit poblat bereber tradicional. El desnivell permet als turistes fotografiar les cases des de la distància, com si es tractara d’un espectacle, d’una obra de teatre d’època; un viatge en el temps de no ser per l’assortiment d’antenes parabòliques que llueixen tots els terrats.

Cartes Marroquines: Ouarzazate

-La porta del desert, l’oasi dels mercaders, verb d’una serp, matèria primera de somnis fílmics. Hi ha un lament de camell perdut entre les planures ermes, reminiscències del vell orgull militar francès escampades pels llargs carrers, extensiu avorriment de cases que simulen l’atovó. A la porta de la kasba Taourit hi ha funcionaris malfaeners i corruptes, badallen mentre estafen. La set de la terra transpira i s’arrapa a la carn de la gent. De tant en tant, els americans es deixen veure, capturen somnis en pel·lícula, porten pa i regals, anys més tard algú dirà: això es va rodar a Ouarzazate, l’oasi batejat per una cobra, la ciutat tranquila dels berebers, porta del Sàhara, antiga cistella del vell orgull militar francès.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Carmina Ordóñez

—Cata-Crack!—Moltes vegades he tractat d’imaginar el so del colp a la banyera que li va causar la mort a Carmina Ordóñez. Potser no va morir d’un colp, potser va ser una mentida creada per la seva família per ocultar la veritable causa de l’accident (o suïcidi). És igual; jo he imaginat moltes vegades el so del seu colp a la banyera, com sonaria, si seria metàl·lic o més aviat ceràmic (d’una bona i aristocràtica porcellana). I com era aquella banyera on va morir la popularíssima “Reina de cors”. —Grong! —Va patir en rebre el colp? Ningú seria capaç de descriure el que sent una persona una vegada ha entrat ja en l’últim alé, car ningú ha tornat per descriure-ho. Miraré de preguntar-s’ho al fantasma de Carmina si aquesta nit el trobe ballant danses berebers a la plaça Jamma el-Fna—Ploum!.

Per una d’aquelles raons que no sabria explicar, car no entenc massa de premsa rosa, una dona nascuda al bell mig de l’aristocràcia torera de l’Espanya canyí va enamorar-se de Marràqueix. Sempre em va sorprendre l’amor que aquella senyora professava a la ciutat, confessat al Tómbola dia sí dia també—Blam!—I la seua ànima es va colar pel desaigüe, va descendir el Manzanares, va creuar atlàntiques lletanies fins arribar novament, feta gota de suor, a Marràqueix, el seu racó de món, aquell lloc, particular de cadascú, al que tornem tots tard o d’hora, el lloc que ens queda escrit a l’ànima com queda escrita l’adreça d’una carta. El de Carmina era Marràqueix —Toco-Troc! —, i ja està.

Em sembla haver vist el fantasma de Carmina Ordóñez perdut entre els socs de Marràqueix. O potser estava prenent la lluna a la terrassa d'un hotel?


dimarts, 14 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Marràqueix

-Tal és la importància de Marràqueix que va ser ella qui va donar nom al Marroc. Durant més de dos segles aquesta ciutat va ser la perfecta capital de l’Imperi, cruïlla natural entre el Sàhara, l’Àtlas i les costes de l’Atlàntic. Dins les seves muralles hi ha un resum amable del millor Marroc, de la seua cultura, de les seues fites, del seu esplendor. Marràqueix és el perfecte conglomerat i precisament això l’ha transformat en un diamant turístic ben explotat. Als hotels de Marraqueix es nota la diferència, també als monuments. Marroc amb la cara llavada pel sabó de les divises estrangeres. Certs indrets de la rodalia (camps de golf, ressorts, urbanitzacions residencials) em porten al record paisatges familiars.

Sense anar tan lluny, entre tot allò visitable, el racó més popular de la ciutat—i probablement del país—és la plaça Jamma el-Fna. Es tracta d’una enorme explanada de territori irregular envoltada d’edificis que en cap moment formen un conjunt harmoniós. La plaça, però, és un dels llocs més entranyables als que el turista hi pot accedir. Quan decau la ferocitat del sol, Jamma el-Fna es transforma en la representació del Marroc de postal i llegenda. L’aire s’omple del fum de la carn a la brasa i de les notes de vells ritmes berebers que toquen diversos grups de músics. Hi ha també ensinistradors de mones, encantadors de serps, endevinadors i bruixots, contacontes. Per fer un parèntesi entre tant estímul hom pot prendre un te calent amb essència de clau, o un sorprenentment acceptable suc de taronja acabat d’esprémer. Són només alguns exemples de l'enorme varietat d’oportunitats que ens brinda aquest indret, un dels més genuïns del país.

(...)


Entre els edificis públics que s’alcen a la part sud de la plaça Jamma el-Fna hi ha la comissaria de la discreta policia marroquí. Imagine que el 15 de maig de 2008 hi hauria també un bon grapat de turistes passejant pels voltants. Aquell dia en concret, Zahra Boudkour junt a d’altres 17 estudiants, arribava detinguda com a conseqüència d’una manifestació. Les protestes reclamaven millores després que una intoxicació massiva afectara als menjadors de la universitat Cadi Ayad. Tots el detinguts acabarien sent condemnats per alteració de l’ordre públic. Les penes oscil·len entre un i quatre anys. Zahra Boudkour—que en compleix dos—assegura que tant ella com els seus companys van ser torturats durant cinc dies als calabossos de la comissaria de la plaça Jamma el-Fna. Explica, des de la cel·la que comparteix amb altres 60 recluses, que encara pateix forts dolors de cap com a conseqüència de les pallisses que va rebre.


dilluns, 13 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Rabat

-El blau i el blanc, això només, simplement dos colors. Una petita vila emmurallada, antiga llar de pirates. Blau i blanc només, un grapat de cases, un balcó al mar, flors a les finestres, una minúscula mesquita perduda entre carrers antics i laberíntics. Te amb menta a l‘horabaixa, reposar els peus al café de Maure mentre mirem com els menuts vaixells entren al port: fan udolar la sirena per prevenir als vailets que es banyen prop de les roques. L’ariet atlàntic refresca al cansat viatger estiuenc. Quan es fa el silenci s’escolta el tranquil discórrer de l’aigua de les fonts del jardí andalusí adjacent.

La kasba Udaya és una de les sorpreses mes gratificants de Rabat, i potser el seu màxim atractiu. La Ville Nouvelle és burocraticament avorrida, el Mausoleu de Mohamed V està tancat per reformes, la torre Hassan seria només un vestigi sense acabar si ometem tot el seu significat històric. Rabat però respira modernitat, dinamisme, i ho fa en quantitats superiors a qualsevol altra ciutat del regne. El vent de l’Atlàntic pràcticament s’ha emportat més de la meitat dels vels. A les onze de la nit tothom plega: carrers deserts.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Fes

-Cal visitar aquesta ciutat si volem trobar el soc més gran i complet del país. No recomanat per a víctimes del consumisme afectats per la crisi i per tots aquells que no sàpiguen controlar la tan pintoresca habilitat del regateig. Arribats fins aquest punt un ja ha començat a desconfiar d'entrada de tots els habitants del país, sobretot quan parlem de transferències monetàries.

El Palau Reial d'aquesta antiga ciutat imperial també està tancat. Un dels molts detalls, abundants arreu del país, de la pervivència de l'absolutisme en règim local. Cap instal·lació propietat de la corona, o d'alguna de les grans famílies feudals, té permesa la visita, no ja a turistes estrangers, sinó a qualsevol ésser vivent que no gaudisca de privilegi reial.

Fes és, a més, la capital històrica i religiosa del país. Ací encara es pot visitar alguna de les poques marasses en actiu de la regió. És tracten d'edificis pròxims a mesquites que serveixen d'habitatge als nombrosos estudiants alcorànics que viatgen des de lluny per aprendre doctrina de la mesquita Karaouiyine, una de les més antigues i il·lustres del món musulmà, que s'imagina bella, a jutjar per el poc que se pot albirar des de fora.

Destacables també la Madrassa Bou Inania, la Fondouk el-Nejjarine (Patrimoni de la Humanitat ergo ben conservat), el barri andalusí amb els seus carrers i monuments i la place el-Seffarine, que encara funciona com a centre de producció artesanal d'objectes de llautó i plata, treballats a foc i colp al bell mig del carrer. Una visita mereixen també les adoberies. Els seus artesans, situats sempre als extraradis de la ciutat donada la pestilència de les seues activitats, aprofiten el caudal del rierol que travessa els budells de la ciutat per treballar pells d'animal amb tècniques de neteja, assecament i tintat que han sobreviscut pacientment a l'era moderna. Un altre festí per als sentits d'un occidental.


dissabte, 11 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Meknes

-Quan baixa el sol, la place el-Hedime s’omple de comerciants i d’encantadors de serps. Turisme i superstició es donen la mà posant de manifest les contradiccions més profundes del país. Ho presideix tot una foto del rei Mohamed VI i la impressionant porta Bab Mansour el-Aleuj, la porta del victoriós, que és una de les més caracteristiques de tot el Marroc. Donem pas, lluny ja de la perniciosa influència de la mar, a l’autèntic Marroc, el de les ciutats imperials, el dels sultanats llegendaris, el de les guerres fratricides, el de l’exotisme oriental, l’entrada i la sortida d’Orient.

Aquesta ciutat, com totes les altres, presenta contrastos molt marcats entre les velles medines i l’anomenada Ville Nouvelle, o el que és el mateix, les grans avingudes alçades durant la primera meitat del segle passat per francesos o espanyols que suposen la part nova més ostentosament moderna, malgrat tot encara endarrerida. Imprescindible la visita al mausoleu del mític personatge Mulay Ismail, figura clau de la historia marroquina i estrella local, ja que va ser ell qui va transformar la ciutat en capital imperial, suposant el seu regnat (1672-1727) una era daurada de la historia del país.

La Medina és deliciosament laberíntica. A destacar la Madrassa Bou Inania, que costa de trobar però que és de les més belles del país, o el solitari cementiri on s’alça el Mausoleu de Sidi Mohamed Ben Aïssa, que com la majoria de monuments resta tancat al públic no musulmà. Molts xiquets d'aquest carrers porten samarretes d’equips de futbol europeus, i molts comerciants et saluden amb un forca Barca, o fins i tot confonen el nom de la ciutat amb l’apel·latiu del club de futbol. Quan la calor espenta i els nens no poden jugar al carrer ho fan a casa, amb antics jocs de vídeo que tenen com a protagonistes els seus equips favorits tot i que amb les plantilles una mica desfasades.

La major part dels artesans viu i treballa amb els mateixos mètodes des de fa segles, poques coses han canviat dins de la Medina des del segle XVII. Sense mecanització, amb els mínims metres quadrats raonables als tallers i fent servir instrumental molt precari, els petits botiguers són tot un patrimoni viu i que al mateix temps planteja un debat entre la idea occidental de progrés i la identitat i les costums d’un poble.

Si passeu per ací, no dubteu ni un moment d’anar a menjar al que és probablement una de les millor eleccions del Marroc respecte del binomi qualiat-preu. El restaurant Omnia es troba al número huit del carreró El Fouki Rouamzine. El servei és igual de parsimoniós que a tot el país, però tastareu un Marroc autèntic, delicat i detallista.

La part contraria la trobarem en el gran mercat cobert que s’obre a la dreta de la placa el-Hedime: la varietat cromàtica de les especies, els relluents volums de l’aigua-sal, el perfum de les herbes medicinals, tot es barreja grotescament amb la flaire de carn morta servida al costat del fem i la misèria dels animals vius. Caps de xai amb la llengua fora, mosques i vespes, manca d’higiene, el grotesc especejament de la matèria, budells, pells, greix i cervells, tot esguitat de regalims de sang; una escena molt present arreu del país. No parle des dels escrúpols—o potser sí—sinó des de més enllà. La pudor, un baf gris, tot multiplicat per la xafogor de l’estiu, costa treure-se’l del nas aquesta flaire a Marroc profund.


divendres, 10 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Tànger

-Unes poques hores després d’arribar a Àfrica, seia al Café Paris de la Place de France de Tànger com en altre temps ho havien fet Paul Bowles, Tenessee Williams o Jean Genet. Un thé, monsieur, vaig dir, i escoltant-me em vaig sentir com aquells vells comerciants que van fer d’aquesta ciutat la puta entre les putes de la vergonya colonial.

Tarannà sumís, finestra del no lloc, obligada a obrir-se de cames als opulents mariners de l’eterna conspiració, cosmopolitanisme brut que es replega sobre si mateix després d’anys de violacions successives. Fenicis, romans, moros, portuguesos, espanyols, anglesos, i ara, finalment, port miserable que dispara esperances cap Europa cada vint-i-cinc minuts en forma de ferry.

Només les prostitutes, els artistes i els vells mariners malalts d’alcohol podrien sentir com a casa seua una ciutat com aquesta. Són coses dels les duanes, de les grues, de les sirenes dels vaixells, mercaderies perdudes entre continents. Això ho sap Tanger, però també la bruta i lletja Algecires, tan veïna i tan distant alhora.

El minaret de la kasba projecta novament els cants del muetzí a la caiguda del sol, es colen les vibracions entre les escletxes de les antigues muralles. Les noves avingudes de la Ville Nouvelle amaguen un cementiri anglès ple de soldats morts lluny de casa. No és l’únic vestigi de la presència colonial, l’American Legation o el Gran Teatro Cervantes s’alcen encara amb millor o pitjor estat de conservació.

En eixir del Café Paris pensava en les delícies del te verd amb menta. Prop d’allà vaig enfilar la baixada cap al port. A la deserta Rue Lbn Zhn hi havia alguns bars que servien alcohol, també un xapero i dues putes discretament vestides. Ningú no es pinta tan bé els ulls com les noies musulmanes.


dimarts, 7 de juliol de 2009

Granada

-Transformacions, cert polsim acumulat entre les escletxes dels segles, fractures d’un mur de temps. Hi ha davall les llambordes un tapís de pètals primaverals barrejat amb les fulles seques de la tardor. I el foc, les cicatrius que deixa el foc en la pedra, pedres que transporten veritat entre tanta mentida. Cal·ligrafies sàvies, l’accent, els exilis forçats; tantes i tantes coses més que no sabria explicar però que hi són. Una cançó d’aigua, rierols de neu desfeta, jardins, el desert de l’altiplà.

dissabte, 4 de juliol de 2009

46°

-Davall d'aquestes pedres s'amaga la foscor durant el dia. Córdoba, següent parada de les meues vacances. Senyoreja aquestes terres el Virrei Morcillo, antic califa de les brutes nits valencianes, ambaixador de bars sense futur i sant de la devoció de les dives de l'speed i altres artefactes del bestiari nocturnal del cap i casal del Regne. Fart de la falta d'horitzons, del ponent eixordant i de la humitat corrosiva, Morcillo va decidir canviar de vida tornat als orígens, abandonant València a la seua sort de mil anys de tenebres.

M'arreplega a l'estació. Un regional em deixa caure dins d'un infern portat fins als 46 graus. Com s'ho feu?, pregunte. La gent surt de casa a partir de les dotze de la nit, com els vampirs, em contesta. Res no pot traspassar l'essència de les persones. Al butlletí oficial de les cares comunes conegudes figuren un parell de clíniques de desintoxicació, prometedors lletraferits amb la inspiració malalta d'alcohol, un matrimoni feliç i retirat, algun prohom caigut en les mans de l'atzar que ha promocionat la seua desgracia fent-se professional del pòquer, la droga selecta que es distribueix a les timbes il·legals de Benimaclet, Orriols, Jesús o Mislata.

L'etapa valenciana, però, resta tancada, i ara el Virrei Morcillo es mou entre el bo i el millor dels lobbies de l'art de la ciutat dels califes, passeja amb glamour el seu tipet de galant del porno gai castigat, un gra massa, amb les malediccions que assetgen les alcoves traïdores. Lleugerament infeliç, intenta tapar la mediocritat regnant amb les frivolitats pròpies de còctels, vernissatges, mamarratxades i altres esdeveniments aburgesats. Poca cosa però suficient. Un canvi a millor tenint en compte la rutina que ens regalava València.

Ens hauríem d'escapar un dia a París, allà seriem feliços tu i jo, em diu. No li conteste, a força d'anys he anat arraconant els paradisos, concentrant-los. Algun dia el salt definitiu serà de 180 graus.


dijous, 2 de juliol de 2009

Aceituneros

-La millor manera de descriure un paissatge es incloent-hi el factor humà. Per això, cada cop que xafe aquesta terra, la dels meus avanpassats, sempre em salten a la boca els versos del poeta, que quasi em sé de memòria:

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Miguel Hernández.

-
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...