diumenge, 28 de juny de 2009

Costeres

-Encara les mateixes costeres; en aquell racó em vaig trencar la dent, una mica més amunt estava la tàpia de l’albercoquer, des d’allà vaig obrir-li la cella a aquell xiquet d’una pedrada, també prop d’allà em vaig pegar la primera nyespla amb la bicicleta. Tot açò va passar al mateix carrer, un carrer que a força d’anys s’ha vingut civilitzant, els seus habitants han envellit. Tot açò ha canviat molt. Ja no queden bancals on construir cabanes.


dissabte, 27 de juny de 2009

Epístola de l'Alcoi Present

-Ja no queda quasi res d’aquella vella esplendor que encara lluïm al caràcter els alcoians. Ja fa quasi quaranta anys que aquest poble es veu arrossegat pel temps, per les circumstàncies d’una modernitat per a la qual mai no vam estar del tot preparats. Arrere el mític XIX, el Petroli, el Manchester valencià, la joia del modernisme, reserva revolucionaria, capital republicana, miracle de la postguerra i un llarg etcètera.

La indústria, motor de totes les glòries del passat, va morir de forma progressiva. Mai es va produir el necessari canvi, el salt de qualitat que hauria salvat la gallina dels ous d’or. Per més que molta gent ho pense, l’orografia d’aquesta comarca, i l'aïllament que l'acompanya, no ha tingut res a veure, ja fa segles que els alcoians lluitem amb notable èxit contra l’escarpat relleu, una lluita titànica que en cap moment ha impedit la consolidació del que va ser un dels pols industrials més importants de la Península. La Ciutat del ponts sempre ha sabut mutar i adaptar les seues particularitats en benefici propi, això forma part ja del nostre tarannà.

Hi ha, però, altres circumstàncies que malauradament han escapat del nostre control. Alguns historiadors de boqueta—els que parlen sense dades, més o menys el que estic fent jo hui—situarien l’origen de tots els mals a la divisió provincial que va tenir lloc el 1833, un hipotètic punt de partida que condicionaria tot el futur posterior. Sense capitalitat, sense comarcalització, obligats a convergir amb una realitat, la d’Alacant i província, tan diferent a la d’aquestes muntanyes, són factors tots ells llunyans però malgrat tot persistents en el temps. Estar encara, en ple segle XXI, depenent d’una estructura tan arcaica com la Diputació, que històricament ha desenvolupat una política d’engrunes cap a la comarca, que s’ha oblidat sistemàticament de les necessitats concretes d’una realitat, la nostra, tan poc comú en el nostre entorn, tot això havia de passar-nos factura.

El nostre exotisme, el fet de ser pràcticament l’únic pol desenvolupat dins l’escassa industrialització del País Valencià, va motivar la falta de confiança exterior, mai interior. Mentre als anys seixanta del segle passat s’anaven posant les primeres pedres del model de turisme de sol i platja, la panacea universal del Llevant, començava a desatendre’s una alternativa i un exemple que hauria resultat a totes llums més positiu per al País. Si als anys setanta Benidorm i companyia ja gaudien d’una autopista, arribat el 2009 Alcoi encara no té enllestida la variant, l’autovia de l’interior que acumula un surrealista retard històric. Els parcs temàtics, les ciutats faraòniques o les polítiques dels grans esdeveniments mediàtics servirien d’exemples actuals que consoliden la tendència, com posar diners on no toca.

Fa anys que va desaparèixer la música de telers que cantava Ovidi, banda sonora dels carrers de la meua infància. Seria absurd proposar a hores d’ara la tornada d’un model de producció secundari quan tots els indicadors apunten la modernitat d’una economia basada en el terciari, o de camí cap al quaternari. El passat, passat està. Convé, però, reflexionar l’evolució, el camí recorregut fins arribar al model de desenvolupament actual que als últims anys ens ha conduït al desastre econòmic que estem vivint. Una política que, utilitzant terminologia de Joan Romero, vindria a ser creixement sense desenvolupament.

El meu poble, Alcoi, que ja fa anys que viu de mirar-se el melic i treure una i altra vegada el borralló de les glòries passades, ha estat, sense cap matis especial, víctima d’aquest últim suposat miracle econòmic, el desastrós model de desenvolupament de la cultura del totxo. Mentre els socialistes miraven carregar-se la indústria durant els huitanta, el posterior relleu de les hordes peperes ens va precipitar a la cultura del pelotazo, una alternativa més semblant a l’estafa de l’estampeta que a un model sostenible. En aquest context, el pastís alcoià resultava abellidor. Parlem d’una ciutat típica del llevant: sòl barat, centre històric en ruïnes, polítics corruptes i empresaris sense escrúpols. Aïllats com estem, la cosa va arribar tard, com sempre. Els carrers i places va anar omplint-se d’obres de nova planta, enderrocaments massius de barris sencers, multiplicació de les societats especuladores. I tot això es va començar a notar quan hom ja parlava del principi del fi de la bombolla immobiliària. Conseqüències, Alcoi està plena d’habitatges a mig fer i la practica totalitat dels seus habitants estan hipotecats fins als límits de la biologia humana.

Prova manifesta de la dissolució cada cop més patent de la diferencia alcoiana, la burgesia d’aquest poble—tradicionalment més propera al savoir faire català que al caciquisme mesetari—va ser víctima de la seua pròpia ambició i, desesperada per mantenir el seu status, va pujar-se al veloç tren en via morta que era la construcció. Morta per contagi, la diferència alcoiana ha acabat assumint com a pròpies les noves tendències de l’economia al País Valencià, que, a més a més, venen acompanyades dels tics propis del nou regim imperant: incultura, vulgaritat, conservadorisme extrem i fins i tot episodis inèdits de blaverisme a la ciutat. Qui ens ho anava a dir a nosaltres, els alcoians, que vam arribar tan lluny.


dilluns, 22 de juny de 2009

Sōnar'09, No Guts No Glory (II)

-Festival Sōnar. Dissabte, des de les 23.30h. Fira Gran Via de l’Hospitalet.
Arribem amb presses per assistir a la irrupció dels mítics Orbital, que després de dues cançons demostren que més que monstres de l’electrònica són dinosaures. Algú els hauria de dir que els anys noranta ja van acabar, i que conste que jo els vaig seguir precisament durant aquella època; la seva nul·la evolució els transforma, a les portes de la segona dècada del segle XXI, en uns desfasats—i no parle d’un desfasament com els d’alguns dels seus seguidors, que arribats als moments finals de dos dies de festa transpiraven litres de suor química—, parle d’un desfasament d’un altre orde, el d’uns apalancats que han perdut l’"òrbita" d'una música que avança al ritme de la tecnologia que la crea. El Sōnar no és el lloc per a la nostàlgia, i quan això passe, el Sōnar deixarà de ser el Sōnar.

I sense nostàlgia, però amb un punt retro, els Crystal Castles es presentaven com la cara innovadora d’una nit sense moltes sorpreses. Grans conreadors del que s’ha vingut a anomenar so de 8 bits, i en part també gràcies a eixe encertat pessic punk-fosc, han aconseguit col·lar-se, mitjançant les plataformes de difusió musical d’última generació, al primer lloc de les llistes de talents revelació. Ahir, però, van pagar la seva inexperiència amb un concert que si la mateixa organització ha qualificat de desastre poc més puc afegir. A falta d’un comunicat de la banda, el Festival retreu als tècnics del grup la deficient qualitat del so. El públic es va fartar d’escridassar i xiular.

Correctes, sense més, els Moderat i l’oncle Jeff Mills, que desprès de tants anys també acusa una falta de renovació que revolta a força dels hits clàssics. Engrescador en la seua posada en escena Deadmau5, un excel·lent show que contrasta amb la seva falta d'idees en l'apartat musical. Quan Carl Craig feia sortir el sol a força de beats totalment predictibles, es notava entre el públic un desfici general, una rutina. Quan eixíem per la porta tots plegats, sense cap tipus d'entusiasme, el pensar general era: una més. Avorriment-Sōnar no és un bon binomi. Confiem que tot açò siga fruit de la crisi i que prompte aquesta por al risc s’acabe.


diumenge, 21 de juny de 2009

No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.
Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.


dissabte, 20 de juny de 2009

Setembre

-Provar de recuperar certs perfums de la infància només amb un pensament. Una evolució des d'aquells dies solitaris fins al posterior despertar dels sentits. Llavors recorde un temps durant el qual a la vida van començar a florir-li tots els horitzons. Una sèrie de pensaments als que ara no aconseguisc donar forma. Una sensació: el món ha començat a minvar. I la lluita de sempre. La presencia de setembre quan encara falta un dia per a l'arribada oficial de l'estiu.


dijous, 18 de juny de 2009

La Reflexió dels Mojitos

-No fa falta tenir vint-i-huit anys per saber que si et serveixen mojitos a tres euros han de ser, per força, perjudicials. Va ser de les primeres coses que vaig pensar el dia del meu aniversari, assegut al vàter, pagant les conseqüències de l'alcohol barat del Raval. Hi ha coses que mai canviaran, pensava. Ha arribat el moment de canviar, pensava a continuació.


dilluns, 15 de juny de 2009

Matalassos d'Arena (Pregària Epistolar)

-Benvolgudes Carmela i Paola:

Ja ho note. Hi ha flotant per l’aire d’aquesta ciutat cert polsim cendrós, certes substàncies que s’acumulen als racons eixuts. Cantons inaccessibles als quals mai arriba ni la granera ni l’aspirador. Els mestres potser ho compararien amb la substància de la que estan fetes les volvetes que creixen al melic. Insignificant però malgrat tot present. Petites averies micromilionesimals, partícules defectuoses que no arriben a temps, ni a espai, un dejavue en la rotació terrestre. Coses que darrerament es manifesten entre nosaltres sense que ningú s’explique el perquè.

Potser només és casualitat, malastrugança momentània a causa de no haver-nos mirat als ulls mentre brindàvem amb vodka o guisqui (lletges costums germàniques). I si els homes deixaren d’estimar a les dones? Potser estem davant de l’inici de la fi del món, només el sexe ens salvarà. Follem doncs.


dimarts, 9 de juny de 2009

Sergi Pàmies

-L’escriptor famós va obrir la porta de casa seva a uns desconeguts. Podria ser el començament d’un dels seus contes però és només el principi d’una entrevista d’allò més rutinària. Ni tan sols ens obre la porta, entrem directament a sa casa gràcies a l’ascensor privat de l’exclusiva finca on viu. Jo, que vinc d’altres tipus de barris, no acabo d’acostumar-me a aquesta zona. És cert que ara només veig els avantatges de viure aquí. No acabe d’entendre què vol dir tot plegat.

Hi ha tensió, a les fotos, a la conversa. Hipòtesi: no li agraden les entrevistes; l’agent de l’editorial em va dir que no acostumava a concedir-ne fora dels períodes de promoció d’un llibre. Intente entrar al seu terreny per mirar de fer-lo sentir còmode. Parlem de literatura, que és on l’escriptor se sent com peix a l’aigua. Detalla el seu mètode, com i quan arriba la inspiració, la disciplina, quina és la seva matèria primera predilecta: Jo em moc en materials de la classe mitja benestant sense més problemes que els problemes quotidians de l’opulència occidental. Això és un fet. Què tinc al meu voltant? Gent que se li està morint el pare, gent que té dificultats per educar els fills, matrimonis que no funcionen bé, algunes frustracions generacionals vagament confessables. No se’l veu tan a gust quan posem sobre la taula la carta de la fama. Malgrat que és un dels bestseller del gremi editorial en català i un dels lletraferits més quantitativament traduïts, no s’ho creu, o intenta restar-li importància. No li agrada parlar de literatura catalana com a reducte aïllat, ni el victimisme, veu i viu un món literari completament normalitzat, exposat a les lleis del mercat, se sent més artesà que heroi romàntic.

Tenim temps, no hi ha presa, em diu. Percep que comença a passar-s’ho bé, el deixe parlar tota l’estona tractant d’estirar els temes. Veig que li agrada la conversa farcida de matisos, la varietat d’exemples, com si tinguera por de saber-se malentès. Li fastiguegen els tòpics i els llocs comuns, i m’ho fa saber després d’encaixar un rere l’altre les planeres referències que requereix un encàrrec tan modest com el que he d’acomplir: Jo recomano—diu—el no acceptar com a pròpies coses que estan per demostrar. Perquè de vegades en el fragor del diàleg assumim tòpics que no hem experimentat. Els tòpics són el gran virus de la cultura. Tal volta siga aquesta la tesi de la filosofia Pàmies, el què de tota la seua literatura, agafar les situacions quotidianes, la mediocritat implícita del dia a dia, i donar-li la volta, buscar-li els tres peus al gat, seccionar contradiccions endèmiques amb el bisturí de la ironia, de l’humor.

Porte ja unes hores rumiant tot això: la mediocritat, la velocitat, els llocs comuns. Donar-li la volta a tot això. Si tingués més temps arribaria a conclusions. Hui, però, tinc una mica de pressa i massa feina.


dissabte, 6 de juny de 2009

La Bata de Boatiné

-Brut entre els bruts, fosc entre els foscos, el racó dels racons que mai surten a les guies de la Barcelona cívica. La Bata de Boatiné seria un bar d'ambient en qualsevol altre barri, no en el Raval on les coses es barregen fins arribar a la deformació, grotescament. Mossos, ferides i galtades altisonants, lesbianes sense samarreta, pits petits amb mugrons perfectament durs, la pols de rata (l'speed) marcant les costelles després d'anys de dependència, pústules, grans, dents caigudes com a conseqüència de la droga de carreróla més barata—, cosos de vint anys que aparenten quaranta, criminalitat, cuiro, punxes, cadenes, collars de gos, faldilles de col·legiala i tota la utilleria sado que pugueu imaginar, rímel i ombra d'ulls correguts fins al paroxisme, transsexualitat moderada i ambigüitat, sexe com exhibició, l'espectacle de la carn, llibertinatge embrutit, pornografia violenta.


Quan visques a Barcelona el primer que has de fer és anar a la Bata de Boatiné. Van ser les seues últimes paraules abans del adéu. Quan vaig acomplir el seu desig, en veure el seu bar de capçalera, vaig penedir-me d'haver practicat sexe anal sense condó. De tant en tant, em pregunte per Judit. L'última cosa que sé d'ella és que va marxar a Menorca per escapar del tractament de desintoxicació.


divendres, 5 de juny de 2009

Engrunes de temps (Elegia pel Raval)

-Tinc els ossos plens d'ombres, de les ombres que creixen descontrolades a peu de barra en el Raval, mala herba regada amb garrafó i portada ben amunt gràcies a l'adob de la misèria moral humana, fem de drogoaddictes, restes d'esperma atrapats als dipòsits dels condons usats, putes rovellades presoneres de la crisi i del low-cost sexual, indigència amortitzada per cerveses a un euro i altres elixirs de la felicitat instantània, i per damunt de tot, l'ullal depredador del temps i la carronya especuladora.

Per acabar uns versos dedicats al Raval:

La Bata de Boatiné, 23 d'En Robadors, El Coyote,
Alegria, Filmax, Marsella,
El Sifó, Stramonium, Madamme Jasmine
London Bar, Àmbar, El 68,
Almirall, Benidorm, Almazen,
Lletraferit, Negroni, Betty Ford
el Kasparo, La Granja, l'Horiginal,
El Bagdad, el del costat de mojitos a tres euros i sobretot el d'enfront
[que no té nom,
el Kentucky, el Moog i l'Arc del Teatre en si mateix,
Les Enfants, La Concha, El Cangrejo,
El Lord de Zamora i el mític Pastís,
El Mendizabal tancat per dos porros,
Zelig, Marmalade, El celler de Frank Petersen,
La Penúltima, La Masia, Elisabets,
Las Guindas, Iposa i els bons afters que cal no nomenar.

_

dimecres, 3 de juny de 2009

dimarts, 2 de juny de 2009

Vertigen

I si ara fóra el moment? Aquesta sensació, un terror implícit, potser estem parlant de l'última oportunitat, l'última casualitat abans del silenci parcial que ens acompanyarà fins el clot, moments ja viscuts, tot allò que ens queda, la incertesa i el pes de la responsabilitat, els greuges, veus que ens parlen des d'aquells trens que se'ns van escapar, que vam deixar passar de forma inconscient; mostrari grotesc de preocupacions inèdites, flux nounat dels fantasmes de la decrepitud.

Fa tres anys, quan trenava el temps de joventut en mig d'una orgia d'alcohol i llibertinatge parisenc, vaig veure reflectit en la minúscula petitesa d'un cabell tota la blancor de la mort, la sal de les ones i el cant de les gavines. Les canes creixen ja descontrolades. Ho escolteu? El corcó rosega...


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...