dissabte, 30 de maig de 2009

Eufòria

-Matina del 27 al 28 de maig, el Barça guanya la Lliga de Campions, tercer títol que tanca la millor temporada de la història del club. Eufòria als carrers, la gent ho celebra amb passió. Es reprodueixen els aldarulls, els mossos prenen Canaletes i Plaça Catalunya, centre neuràlgic de la celebració. Enfrontaments, carreres, boles de goma, indignació, brutalitat policial, vandalisme.

Arribat el moment, caminava jo de tornada a casa, foragitat del centre, en mig del soroll de les sirenes de la policia. I a mi, que mai m'ha agradat el futbol i que puc contar els partits que he vist amb els dits de les mans, vaig visualitzar un contenidor: Gris, enorme, solitari, dotat d'unes còmodes rodetes per transportar-lo. Sense pensar-ho més, vaig sol·licitar l'ajuda de tres xicots que caminaven pel carrer totalment vestits de blaugrana: Ei nois, ajudeu-me, anem a creuar el contenidor al mig del carrer... Ells cofois em van tirar una maneta amb molt de gust. Trenta segons més tard el carrer Casanova—crec recordar que era eixe—ja estava totalment tallat.

Un taxista ens va insultar. Unes xiques que passaven pel carrer ens van cridar gamberros o alguna cosa pitjor. Al matí següent, mentre arribava tard a la feina, em vaig preguntar per què? Encara no he trobat la resposta.

diumenge, 24 de maig de 2009

L'Inici de l'Era Bròquil

A TRENC D'ALBA EN LA SANG
(de Joan Valls)
¿Ets tu el mateix cos dòcil que emitia
el mormol primigeni, el gemec feble
qualitat dins la son pura i perllongada?
Ha amanegut un jorn a les artèries
que instal·la bases de salut i fúria.
Ja tens els ulls oberts a la llum ampla
i el món és a l'abast de ta avidesa.
Il·luminat de fe en el destí,
et complaus en les plàcides espigues
i enveges el bell rumb de l'esparver
i l'arc esvelt quan fan fuita les daines
als boscos de l'ensomni que deleres.
El teu cos ara és càlida mesura
per a la veritat que funciona,
nua i creixent, al teu espai implícit,
al teu espai que eixampla les preguntes.
Has de rebre les súbites ferides
i els enlluernaments de Déu encara.
Ara deixa recórrer meravelles
per ta galta de préssec. Ara deixa
que domine la mar al teu albir
com una simfonia al·lucinada
de peixos i d'estels en joc fantàstic.
Ara deixa que en tu espurnege lliure
el flameig indòmit de la sang.
¡Quin univers de vastes harmonies
et fan manoll humà, brúixola viva
de principal domini, norma exacta
per consagrar-te a un goig que en pregon vibra
al fons misteriós de l'existència!
A trenc d'alba en la sang guaita el teu nord.
En tu s'afirma el pacte de la terra
amb un foc de presències benignes.
(Déu encara té cura dels més tendres
i canta dolçament dins la teua òrbita)

dissabte, 23 de maig de 2009

Una Dona Nua a la Plaça Reial

-La suor de les palmeres, l'aigua bruta de les fonts, saliva, cervesa, dormen els coloms sota un tel de llum artificial, un brunzit constant de veus. Aquella dona, nua, només una sandàlia i una samarreta, sense pantalons ni bragues. Els guiris la importunen, es fotografien amb ella simulant la còpula. La dona amb prou feines es sosté en peu, va borratxa perduda, riu, crida amb la veu trencada. De seguida que pot li toca el paquet a un dels xicons que es burlen d'ella. Rosa falsa, entrada en anys, l'ampolla de Xibeca es una part més del seu cos. El seu nòvio, també indigent, mira tota l'escena des de la llunyania. Papallones imaginades, els deliris, fets amb textura de malson, un punt de foscor entre la multitud.


divendres, 22 de maig de 2009

La Vida entre els Llibres

Informe 1
4 ous, 2 potets de llet condenssà, 2 tarrines de Philadephia. A la batidora tot. Ficar en el molde i per damunt galleta feta pols o biscuits... (despues queda com a base) al forn – 180°. Desmoldejar i per damunt mermelada. Quatre centímetres mes avall, hi ha l’enganxina antirobatori. Aquest missatge ocult figurava escrit a l’última pàgina del llibre Dinero de Martin Amis que la Comtessa m’ha prestat mentre dura el seu exili al regne de les raboses.

Més pistes: A la pàgina set, la que l’autor dedica a Antonia, hi ha escrit, València, juliol 2007 (en aquell moment jo descobria Venècia, la Biennal i el meu Tadzio no tenia res de platònic, era una bella italiana bruna, ardent, carinyosa). A la línia següent algú ha escrit Este llibre era de Juanmi, una frase ben misteriosa que obre tot un ventall de possibilitats a la imaginació.

Un altra pista és el punt que es troba en la pàgina 101 (cal conjecturar que figure allà de forma casual o que jo mateix l’haja recol·locat de forma aleatòria durant la lectura del llibre). El punt en qüestió publicita una festa a club del Carme Radio City que va tenir lloc el 3 de desembre de 2004 i que estava dedicada a Gracita Morales. L'esdeveniment incloïa un mercadet d’objectes de cinema.

El llibre tenia molts dels cantons de les pàgines doblegats, cada una d’aquestes senyals indica un punt d’interès de la novel·la—tot i que no en té molts—acuradament subratllats amb llapis o amb bolígraf. A una d’aquestes notes es remarca el paràgraf següent: Una cosa sé con toda certeza: no puedo seguir durmiendo solo. Necesito calor humano. Al paso que vamos, pronto tendré que bajar a la calle y ofrecer dinero, a ver si sube alguien. Me despierto al amanecer, y no hay nada. Y cuando me despierto por la noche... Mejor serà que no me pregunten nada, que no diga nada.

La pàgina 315 està solta, és una de les marcades. El fragment diu: Yo no puedo cambiar, pero tal vez pueda cambiar mi vida. La simple proximidad podria resultarme eficacísima. Tal vez pueda sencillamente sentarme, con una copa, y dejar que mi vida se encargue de todo.


dimecres, 20 de maig de 2009

Tots Som Pablo Soto


-Ahir va començar el judici contra el ja famós Pablo Soto. El delicte que se li retreu és haver programat alguna de les milions de xarxes p2p que hi ha escampades pel món. Un consorci entre paparres de la industria cultural, l'acusació, li exigeix ni més ni menys que 18 milions d'euros i demana 30 anys de presó. Previsiblement, la sentencia no serà ferma i anirà arrossegant-se fins topar amb el Tribunal Suprem, on s'espera establir precedent al voltant de causes paregudes.

Soto només va construir la xarxa, els suposats delictes tipificats els van cometre els usuaris que van fer servir aquests programes per intercanviar arxius on es dipositava aquella cosa abstracta anomenada drets d'autor. Per tant, la querella no es sosté ni jurídica, ni lògicament.

Discutir al voltant de la lliure circulació de la cultura en l'era digital és estúpid, és una cosa que no pot aturar ningú, una revolució encara més gran que la de impremta. Els nostàlgics de l'antic règim encara donaran pel sac alguns anys més, malauradament, només els queda el recurs de la rabieta.

Més informació al blog personal de Pablo Soto i al grup de suport del facebook.

dimarts, 19 de maig de 2009

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.
Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.


Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.


dissabte, 16 de maig de 2009

Les Enfants

-L’edat adulta comença el dia de et deixen d’entretenir el rotllos a les discoteques i comences a comptar les teues conquistes per cardades.

Les Enfants està ple de públic homònim, d’aquell que es beu qualsevol tipus de garrafó infecte, aquell que es desfà en sospirs, voler i no poder, la vergonya cria ronya. Donetes que aparten la mirada de l’amenaça depredadora, miren al cel invocant a Sant Príncep Blau, somriures perduts en la pista de ball, entre la pitjor i més comercial música pop. Odie Fito, el Canto del Loco, Dover, la mateixa música que punxaven fa deu anys quan m’anava trobant les mentides dins d’allò que ells senten per real. Angelets amb l’institut encara fresc, carn de besos en un pilar, ninetes dels ulls de famílies ben estructurades que no es toquen el parrús per por de gastar-lo. Procura entrar en català, és més cool, procura no eixir-te del to cortès, car no coneixen la irreverència, mai s’han menjat una polla als banys plens de pixum, segurament més de la meitat encara tenen el cul per estrenar, o pot ser m’equivoque.

Recorde una nit de fa ja uns quant anys, una xica, major que jo, o pot ser no, més viscuda en tot cas; em va convidar cap al tard a unes cerveses. La música era inballable, crec que es tractava del Western o de qualsevol garito per l’estil d’Alcoi. Passaven els minuts i jo anava presentant davants dels seus ulls famolencs el meu arsenal de gracietes adolescents i encants copiats de galà pel·liculer. Ella s’avorria per segons. Fins que, arribat el moment, vaig entrar de sobte en l’adultesa. Anem a ta casa? La resta de la nit i del dia següent ens el vam passar follant.


dimarts, 12 de maig de 2009

Nou Web: TeatreBCN

-La pàgina web de referència de les arts escèniques a Catalunya es renova. Més visual, més interactiva, més dinàmica, més directa. Una finestra oberta al món del teatre apta per tots els apassionats de l'art, professionals i tots aquells que només volen triar l'obra més adient entre les possibilitats de la cartellera.

Apunteu l'adreça i guardeu-la en els vostres favorits: www.TeatreBCN.com. Registreu-vos per rebre el butlletí amb totes les estrenes, comenteu els articles, compartiu les vostres preferències al Facebook, o consulteu les novetats en temps real a través del RSS. Són algunes de les novetats que acompanyen a les seccions de sempre: els millors reportatges, les entrevistes més incisives, un recull de les crítiques aparegudes als mitjans i els enllaços més destacats relacionats amb el món de la faràndula.

Endavant! Esteu a casa vostra!

(Per cert, no té res a veure que jo treballe a la revista i al web. És bona de veritat).

dilluns, 11 de maig de 2009

Les Xifres de la Prostitució

-El 39% dels espanyols reconeix—insistisc, reconeix—haver fet servir alguna vegada els serveis d’una prostituta. La mitjana europea se situa al voltant del 9%. Les dades són d’un informe de 2001 titulat Hàbits sexuals a Espanya, i les publica, juntament d’altres també molt significatives, la revista El Temps.

Més. Dels 200 clubs d’altern dels que es té constància a Barcelona i àrea metropolitana, només 30 tenen llicència. Es calcula que hi ha uns 400 pisos il·legals. Arrodonint, es creu que a Catalunya s’hi dediquen a la prostitució unes 20.000 persones, 14.200 al País Valencià i unes 2.500 a les Illes; un total de 300.000 a tota Espanya. Del total, un 90% son dones, el 10% restant l’integren transsexuals i txaperos. De tot aquest volum, el 80% treballa al carrer o a pisos il·legals, i la majoria tenen un proxeneta darrere fent-se amb part del benefici. Un benefici que es calcula en 50 milions d’euros al dia a tot l’Estat, uns 18.000 milions l’any.

Segons s’apunta des de les associacions professionals de clubs d’altern, el negoci del sexe ha caigut un 50% amb motiu de la crisi. Als Països Baixos, on la prostitució és legal, l’1% del PIB es genera a través de la prestació de serveis sexuals. No és qüestió d’economia, és qüestió de dignitat. Algú creu que el fet de treballar de forma il·legal ajuda a les prostitutes, mitiga el fet violent del tràfic sexual? I encara, hi ha algú tan hipòcrita, tan innocent, que arribe a pensar que es pot acabar amb la prostitució?


dilluns, 4 de maig de 2009

Salvem el Raval

-Nit de dissabte a la borratxeria, al Filmax. La Madame arriba d’hora, més d’allò habitual. L'acompanya un altre senyor que no és el Vizco, més ben vestit. Per les seues expressions sembla que tracten assumptes seriosos.

—Que tal va el negoci—li preguntem a la Madame—continues sortejant la crisi?
—Estic ben fotuda nois—ens confessa amb cara compungida—, ben fotuda. M’he vist obligada a tancar.

La nostra Madame favorita tenia una casa de prostitutes prop de la Rambla del Raval. Directament no exercia de proxeneta, però, ella només guanyava diners pel lloguer de l’habitació. Del tracte de les noies amb els clients ella es desentenia totalment. La seua funció era tenir-ho tot net i polit. Fins fa uns mesos, com ja ens va explicar, havia aconseguit superar la crisi que pateix el sector gràcies a canviar la seua política empresarial. El seu mercat, tradicionalment reduït per respecte a les xiques espanyoles, s’havia obert cap a la nova sensació del negoci del sexe, les romaneses, eficients rebentapreus. Per això, de tant en tant, per celebrar la bona marxa del seu pis d'encontre, ens convidava a rondes de cubates. Ara, però, sembla que la bona ratxa ha terminat per la força.

—Són uns fills de puta—ens comenta la descoratjada Madame amb el seu accent francès—Jo tenia una planta baixa. A la finca no hi ha veïns. No molestava ningú. Feia poc que acabava d’invertir molts diners. I ara ho he perdut tot.
—Com va ser?, demanem.
—Es van presentar allà, els de la policia, i em van amenaçar de multar-me. Si ho vols tenir obert has de demanar una llicència i fer-ho legal, em van dir.
—Però l’Ajuntament mai et donarà la llicència—vaig interrompre—volen netejar a la seua manera el barri, volen fer el que han fet al Born.
—Això mateix em va dir l'home de la inspecció, que l’Ajuntament mai em concedirà el permís de llicència en aquest barri, per moltes reformes que hi faci.
—Si aquesta llicència la demanares a Sant Gervasi no hi hauria cap problema, però no al Raval, està en marxa un pelotazo.
—Clar, jo no sóc cap traficant, ni cap milionaria. Davant l’amenaça que em multen amb 12.000 o 20.000 euros he de tancar. No m’ho puc permetre. Jo sóc una simple autònoma que lloga habitacions, no tinc cap forma d’afrontar el pagament d’una multa tan gran. No vull acabar a la presó. He tancat per sempre... Em pregunte que he fet jo per a que em caiga tot açò damunt.

Aquesta setmana, els perseguits habitants del Raval van acabar manifestant la seua ràbia davant la repressió a la que el govern municipal i els constructors sotmeten el barri. Diversos objectes van cremar davant l’hotel Barceló, la nova cara de la Rambla del Raval, l’espai car i prohibitiu símbol del que volen fer amb l’últim lloc autèntic de Barcelona. Calcule que la lluita serà llarga i silenciosa.


divendres, 1 de maig de 2009

Folleu-Folleu que el Món s'acaba!

It's the end of the world as we know it (and I feel fine).
R.E.M.

-Busqueu alguna cosa en la que creure. Cerqueu ídols, encara que siguen de plàstic o comprats al xino. Apileu aliments, ompliu el rebost, compreu medicines que no necessitareu. Tanqueu les finestres, no deixeu als xiquets eixir al carrer, prohibiu a les vostres filles eixes minifaldilles ras-parrús tan primaverals. Eviteu les aglomeracions, els restaurants, els bars, els teatres, els museus. Feu el favor de restar a casa vostra, amb dues voltes de clau. I sobretot, per damunt de tot, tingueu por, molta por, una por salvatge i descomunal, una por que us complique la respiració, una por visceral, calenta, irracional.

Són dies de crisi i grip porcina, el món s'acaba.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...