dimecres, 29 d’abril de 2009

Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.



dilluns, 27 d’abril de 2009

La Llegenda del Virrei Morcillo

-El nostre infern, com tots els inferns, començava en una barra de bar. Després hi havia llits—alguns massa estrets, altres interminables—, persianes abaixades durant la ressaca, lavabos sempre bruts des d'on davallava la flaire sintètica de l'speed. Als afters es reproduïa l'alquímia indecent del bestiari mitològic. A les raves es fabulava fins al punt de donar per real tot allò d'al·lucinatori que s'amaga darrere la paraula. No oblide l'atzar, ni la violència; accidents amb ferides que deixen pas a cicatrius inesborrables. La vida i la incertesa pesaven llavors tant com ara.

Un dia el Virrei Morcillo va deixar de córrer. Després de passar-se la infància fugint va decidir de plantar-se dempeus, amb posat d'indiferència, sempre en contra de la seua sort. Des d'aleshores no corre ni per agafar el metro, s'espera a què les coses passen. Aquesta determinació no ha servit per estalviar-li les pedrades; les pallisses continuen arribant tot i que de forma menys freqüent. Recorde paternitats de plàstic, talons de brillans afilats en fúcsia, faldes representades en tela, Barbie en la creu. Els somnis se'ls trobava tirats pel terra, polsosos. La humitat d'aquella València nostra ens rovellava poc a poc els ossos, els budells. Aquell any vam jugar com cap altre amb les boles del destí; Apol·lo, però, no ens va castigar.

Sé que no és temps encara de remuntar la retòrica, de narrar les gestes, eixe moment arribarà un dia. La nostra èpica, ara, és la dels perdedors. Les ciutats ens van derrotant, no tenim ànima de conqueridors. Tu, Morcillo, sempre seràs pastor, mai soldat. Sé, tanmateix, que posaràs damunt la taula retirades estratègiques, Ampliacions del camp de batalla. Ara veig que a les trinxeres la gent sua sofre, i jo, mentrestant, lubrique l'armadura amb la poca saliva que em queda. Pronuncie i escric exili quan hauria de pensar i plorar desterrament. I tot i la meua covardia, continue tenint el vent a favor.

Però vós, Virrei, sobirà d'un cingle nevat ple de núvols, cap coronat amb la bromera de les ones salades, el vostre ceptre és un dildo rosa, la vostra constitució literatura de tocador, i l'himne, Hidrogenesse; què heu fet ara, precisament ara, per tocar-li els collons als déus? Hauries d'haver estat el fill pròdig que torna a casa foragitat d'una guerra que no és la seua, lliure ja de l'angoixa dels matins de solitud i abstinència. Malgrat tot, Apol·lo va i et castiga. L'atzar i el joc de les boles. Armes de destrucció massiva amagades entre els llençols. Qui t'ho anava a dir.


dimecres, 22 d’abril de 2009

Quan l'Exili Fa Mal

-Seria impossible oblidar a dia d'avui que allà baix, al meu poble, són festes. A les dotze el capità en la plaça, no ho he pogut deixar de pensar mentre entrevistava a aquell actor tan famós i tan borinot. Barcelona, per segon any consecutiu, em serveix de presó. Quan la sang em crida, quan tota la irracionalitat del meu poble se'm manifesta en desig de tornar, de manar-ho tot a prendre per sac, les obligacions, els deures i les factures de final de mes. Merda, qui no ha vist mai Alcoi en festes no seria capaç d'entendre-ho mai.

Ara mateix sonen les campanes de Santa Maria. El capità moro acaba d'arribar a la plaça Espanya. Li entregaran les claus de la ciutat. Jo no ho veure. A voltes l'exili pesa massa.


diumenge, 19 d’abril de 2009

Sudoku a Trenc d'Alba

-Que trista és la glòria d'acabar un sudoku professional (en 130'37 minuts de temps) si no pots compartir-ho amb ningú...

dijous, 16 d’abril de 2009

L’Oblit Verinós

-Conta la llegenda que Sant Joan Evangelista va beure d’una copa enverinada per demostrar la seua fe. Des d'aleshores se'l representa sostenint un calze del qual surt una serp. Eixa i no altra va ser la imatge escollida pel Greco per representar-lo, a més dels característics trets imberbes i juvenils del deixeble més "amat" de Crist.

Dijous/Divendres Sant es van fer unes fotos que retracten moments que jo no recordava. Esta vesprada la Comtessa m'he les ha enviades via mail. Al contemplar aquelles imatges s'ha produït en mi una sensació d'estranyament total. Efectivament, sóc jo el que apareix en aquelles instantànies però per molt que ho intente no recorde la major part dels moments captats. Faig cara d'estar passant-m'ho de categoria, i fins i tot ara puc presumir que a pesar dels litres d'alcohol, el meu estat no era del tot lamentable. Malgrat que no ho puc recordar, eixos moments van existir, van passar. La meua vida viscuda a través d'unes fotos; la meua vida com una representació, com una icona.

Que passaria si al dormir s'esborrara tot allò d'interessant que ens va ocórrer el dia anterior? Solució: No dormir, empalmar i anar a lladrar-li al trenc d'alba. Algun dia deixarem de ser joves, algun dia se'ns acabarà la fe en tot allò de fantàstic que ens ocorre cada nit.

El matí va començar amb un torti-longui cuinat al primer bar obert que vam trobar a Alcoi.


dimecres, 15 d’abril de 2009

San Joan Evangelista i la Copa de l'Oblit

-I si les coses que recordem del dia d’ahir no foren la veritat, com si els somnis canviaren la realitat, fent-nos oblidar, en poques hores, tot allò de fantàstic que s’amaga davall la rutina diària?

La Comtessa va perdre una gran quantitat de records Divendres Sant. Va ser entre la vomitada del Liverpool i el trenc d’alba. Hi ha per una banda l’alcohol, violador que ens segresta el temps i les imatges, llacunes de memòria dissecades. De l’altra, els lladres d’espardenya, estirp de malparits.

Al terra, vidres trencats, humitat de cubates caiguts, petjades i fang negre. Entre tot això va aparèixer el fragment de memòria, records la pèrdua dels quals havia oblidat. La nova llibreta, evangelis amb la bona nova, la imatge del Sant Joan Apòstol del Greco. Sense voler ser massa bíblic em ve al cap i als ulls la copa enverinada amb plis-plai, cervesa i cassalla. Fins i tot els joves, la joventut mateixa, moren algun dia, o són oblidats per sempre. No sé que és pitjor.

La cosa va acabar a la comissaria d’Alcoi.


divendres, 10 d’abril de 2009

Al·legat de borratxera

Alcoi, un bar qualsevol, matí de Divendres Sant entre les sis i les set del matí.

Full de reclamacions:
Incumpliendo en mi opinión los derechos humanos de igualdad he pedido una cerveza y me la han denegado con la excusa de que yo no había trabajado y los de la mesa de al lado (que sí consumían cerveza) venían de trabajar. Cuando he pagado la cuenta me han explicado que no servían alcohol a la gente que había bebido por el mero hecho de mirarle a la cara.
Jorx

Resposta:
No se le sirve alcohol por ir ebrio.
El cambrer


dijous, 9 d’abril de 2009

Ressonàncies Baconianes

Sense Déu, l’home està subjecte a les mateixes pulsions que la resta d’animals.
Francis Bacon
Francis Bacon, Study of a dog (1952)

Francisco de Goya, El perro semihundido (passada a tela el 1873).



dimecres, 8 d’abril de 2009

Francis Bacon al Prado

-D’entre els plans més excitants d’aquestes vacances de Pasqua figura, sens dubte, la visita obligada a una de les exposicions de l’any, la de Francis Bacon que alberga el Museu del Prado. Pintor de referència del segle XX, Bacon comença, gràcies a les múltiples exposicions que s’organitzen al voltant de la seua obra, a gaudir d’una merescuda fama, no sols entre aficionats i crítica especialitzada, també entre públic general. Ja fa uns anys l’IVAM va rebre una petita mostra molt menys ambiciosa que la del Prado, que és força completa i definitiva fins al moment.

Les claus de la transformació de Bacon en una icona són diverses. El fet d’haver viscut els esdeveniments més importants del segle XX el van capacitar per oferir un testimoni clarificador al voltant de l’ésser humà contemporani i les seues misèries. Qualsevol persona que haja vist les guerres mundials s’ha vist afectat per elles, explica el pintor, afectaven tota la teua psique. El naixement del nazisme vist de prop a Berlín, les teories de Freud en relació a l’inconscient, les avantguardes que sacsejaven el món de la pintura; peces d’un trencaclosques que acaben concentrant-se en forma d’un estil únic i particular.

Dos eixos recorren l’exposició del Prado. Un, l’obligatori cronològic. L’altre temàtic i d’estil, agrupant per sales alguns dels tics en l’argument o la tècnica del pintor. Des de les significatives obres de la seva joventut—on s’hi perceben ja algunes de les obsessions que recorreran l’obra baconiana (com Crucifixion, 1933)—fins algunes de les teles més significatives de la seua carrera (els millors tríptics).

L’home presentat amb totes les seues debilitats, com un tros de carn, tancat entre caixes transparents, la zona, una gàbia metafòrica que apressa l’inconscient. El crit com a sortida de les pors, de les frustracions, ullals ferotges, boques que mosseguen la cruesa de la realitat. L’obsessió per reproduir i versionar el retrat del papa Innocenci X, obra original de Velázquez. Els retrats d’animals en la línia d’igualar l’home amb la resta de criatures salvatges (Study of a baboon, 1953). També hi ha rareses, com la incomprensible línia adoptada amb Study for a portrait of Van Gogh—el que també deixa patent la influència expressionista en l’autor—, o el tractament de paisatges, Figure of a mountain landscape (1956).

La presència d’alguns documents de l’arxiu personal de Bacon són particularment reveladors. Ajuden a explicar factors com la criticada i polèmica relació de l’autor amb les imatges fotogràfiques. O amb el cinema, com es fa patent, per exemple a Study of the nurse from Battleship Potemkin. Bacon va ser un pintor mitjanament figuratiu al bell mig de l’explosió de l’art abstracte més pur, la qual cosa el va fer guanyar alguns enemics. Un dels seus discutits delictes va ser saber relacionar-se amb els nous mitjans i arts que estaven canviant les arts plàstiques.

Als setanta hi ha entrada de color, trets mitològics i també aquelles ombres que surten de portes des d’on es precipiten al primer pla figures semi-humanes regalimant fluid viu, rosa i viscós. Apareix també la perseverança temàtica dels motius relacionats amb el suïcidi del seu company. Alguns dels millors moments de l’art contemporani, concentració d’obres mestres impossible d’oblidar. Imprescindible.


dimarts, 7 d’abril de 2009

Epístola Madrilenya (Allò Nou)

-Madrid, ai pobra Madrid, quantes vegades la història ha entonat el teu nom en va. Jo ho he vist, i ho continue veient: teixir banderes d'odi amb els teus colors, fer circular mentides pels teus carrers, pintar-te la cara amb petroli i escopir l'odi secular damunt les teues voreres. Quanta imbecil·litat. Tu i jo sabem que les ciutats són de les gents que les habiten, que les treballen, no d'aquells que les exploten, destrueixen i calumnien.

T'he vist molt bé aquest cap de setmana. Grossa com sempre. De mastodòntica et va qualificar un dels teus súbdits a Malasaña dissabte a la nit. No pares de créixer, i això no sabem si és bo o dolent. L'últim afegit que t'han fet són les Quatre Torres. Entre elles la de Foster, l'edifici Caja Madrid, és la que més m'agrada, tot i que semble un prestatge de l'Ikea. S'ha de reconèixer que tant el volum com les línies mestres s'adapten a la teva personalitat. Sobri, clàssic, quadrat, però al mateix temps modern des de la senzillesa. Són les coses que a tu t'agraden. Per més que ho intente no m'imagine entre els teus carrers una Sagrada Família o una Torre Agbar. Sí, ja sé que ara em posaràs l'exemple de l'ampliació del Reina Sofia que et va fer Nouvel, i jo et recordaré que és només la part del darrere d'un centre d'art, que la cara del Reina Sofia (la part dels ascensors de Sabatini) és també molt madrilenya. I ja està bé així. Cadascú té la seua pròpia bellesa.

Altra novetat que te vaig trobar és la de l'edifici del Caixa Fòrum. Una altra excepció a la norma però que en en canvi acompanya a l'entorn gràcies a l'encertada fórmula de la conservació de la rajola de l'estructura primigènia. Encertat també a l'imaginatiu i sorprenent tractament vegetal que ha rebut la façana mitgera del costat. Malauradament no vaig poder veure l'interior complet: moltes de les sales i dotacions es trobaven tancades.

També t'han sortit durícies i berrugues, Madrid. Em fa venir ganes de plorar el record de la trista ampliació que ha fet Moneo al Prado. El museu, no cal recordar-ho, és una de les pinacoteques més importants del món. Es mereixia alguna cosa més que un soterrani petit, fosc i cec. S'ha de reconèixer que està ben integrat, tan perfectament integrat dins l'entorn que gairebé no es percep l'existència del nou edifici. Una veritable llàstima si tenim en compte que les ampliacions en aquell entorn estan gairebé completades amb aquesta intervenció. Un projecte sense ambició, una aposta segura, covarda. No és el que es mereixia el Prado.

Altre error: els acabats d'obrir Teatros del Canal. Vaig anar a veure La Cena, la palla de senectut d'Albert Boadella; molt correcta de forma, si vols, però molt infecta de contingut. Però deixem de banda les arts escèniques per hui i centrem-nos en l'edifici: lleig per fora, poc funcional per dins. Dos detalls: la gent comenta que a partir de la fila deu no s'escolta res; dos, la sortida de després de la funció es fa a través d'unes úniques escales mecàniques que provoquen una cua de conseqüències surrealistes. Massa diners per a tan gran xurro. Encara no coneixia la forma de treballar de Juan Navarro Baldeweg, signant del projecte. Aquesta presentació juntament amb les referències que m'han donat alguns dels seu alumnes ja llicenciats m'han ajudat a fer-me una idea.

Ai Madrid, que no faran amb tu, de tu. Tot açò és culpa d'aquesta mania teua de fer sentir a tothom com a casa. A Madrid, no es pot negar, ningú se sent estranger. Tu, Madrid que aculls a tothom, que dones espai a tot, a totes les idees, que serà de tu. Ai Madrid, que puta eres.


dilluns, 6 d’abril de 2009

De Madrid al cielo

-Quan em vaig despertar volava a través de la Meseta a tres-cents quilòmetres hora. Ancha és Castillla vaig pensar. Viatjar en l'Ave és un plaer, també ho és visitar Madrid un any i mig després. He tingut la sort de poder-me escapar aquest cap de setmana a la Capi, a la villa i corte. He descobert, un cop més, que l'encant de la ciutat és exponencial. Madrid és un mastodòntic laberint de contradiccions, ventall inacabable de bars i racons amb sediment, crosta i sonets.


Madrid centre i capital d'Espanya, amb tot el pes que això comporta però també amb els avantatges. Madrid és una arcàdia bruta i grollera, muntanya humana de cosos, tren descarrilat de la movida. A Madrid encara regna allò tan injuriat del prohibit prohibir, i el lliure albir es la consigna signada per la col·lectivitat de l'individu. Al metro de Madrid no s'imparteixen paternalistes lliçons de civisme, ni se governa la nit a cop de multa i amenaça. Madrid és eixa casa de putes de la qual cadascú pot ser l'amo una nit qualsevol (o moltes).


dijous, 2 d’abril de 2009

Epístola Tanguera (Els Cercles de l'Espiral)

La pluja de primavera, les cues dretanes de les escales mecàniques del metro. Somnolència flotant a l'aire dels corredors del transbordament, també la presa barrejada amb els anhels quotidians. Alguna lectura interessant, possibilitats podrint-se al calaix del ja ho faré demà. Sona Bach de forma obsessiva, All I Need de Radiohead. Un petit mal de gola permanent, la calor no arriba, ah de les mànigues curtes! Poleo-menta amb mel, una galeta de canella del bar Flanders, els cubates del Filmax (sempre falten tres). La por a morir caiguent per les escales del Sidecar. Despertars successius i algun malson recurrent. Que hi farem, no tinc la consciència tranquil·la.

-Benvolguda i estimada Pandèmica:

Algú em va recordar l'altre dia l'efemèride de la teua partida. Sis mesos, mig any, carai!. Ara sóc jo el que riu tot esperant el sol i l'allargament del dia. Mentrestant, tu, a l'altra part del món, t'aboques a un hivern d'horitzons i plata. Mentiria si et diguera que la teua absència fa el mateix mal que el primer dia. Ja ho saps, la memòria selectiva ens ajuda a mantenir-nos psicològicament saludables. Tanmateix, més d'una nit es trenca algun got que portava serigrafiat el teu nom.

A l'última carta em dius que has trobat faena. Enhorabona, no és fàcil; aquesta crisi se'ns portarà a tots pel davant. Fantàstica la teua intenció de reprendre els llibres per tractar de fer-te profe. No cregues, jo m'ho plantege també, el periodisme només em permet d'anar tirant més mal que bé, de moment. M'alegre molt de vore totes les alegries que t'està donant el teu nebot, ja tinc ganes també de poder gaudir de l'experiència. Encara hauré d'esperar fins al juliol.

La resta igual: Barcelona té la desficiosa virtut d'entregar-nos unes rutines suportables. Fins i tot, de vegades, predictibles. Et sorprendria com de cícliques són les penúries, els errors. Són notícies que afortunadament ja no t'arriben, estas lluny i pel que veig has aconseguit oblidar aquelles cruïlles que et mantenien presonera entre les dues ribes de l'Atlàntic. Massa distància, massa aigua que al capdavall entraria dins d'una tassa de te. Si res ho capgira, seguirem rodant alternativament; ara el meu estiu, ara el teu hivern, ara la teua primavera, ara la meua tardor. Recordem però, els cercles humans mai són perfectes, cada cop més petits, una espiral que decau, que es fa estreta, sempre vers el centre.

Encara et trobe a faltar.

PD: Este cap de setmana vaig a Madrid, la teua ciutat de naixença.

_
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...