dimarts, 31 de març de 2009

El Colom i la Gavina

-Quan encara no eren ni les tretze hores, un colom ha mort a l'inici de l'avinguda Mistral. Res d'especial, un ocellot que, mirant de trobar aliment al bell mig d'un carrer, acaba sent atropellat pels vehicles que surten disparats al posar-se el semàfor en verd. Tot ha passat a la cruïlla del carrer Tamarit amb Calàbria, cantó de l'avinguda Mistral, prop del Paral·lel, Barcelona. Un colom mirant de sobreviure, mirant d'alimentar-se al al lloc menys indicat. Un colom que troba la mort, una simple bestiola, insignificant a totes llums. Res d'important, car ho veiem cada dia, coloms morts, esclafats contra l'asfalt; alguns encara amb volum, sagnen, altres completament adherits al paviment, quasi semblant dibuixos, amb traços de pneumàtic, recoberts de pols de quitrà i fum de carburant. Són coses que passen diàriament, malgrat que mirem cap altra banda, malgrat que tardem dos carrers en oblidar-ho.

No devien haver passat ni cinc minuts des de la mort del colom quan una gavina oportunista ha arribat al lloc del sinistre. Posant la seua vida en risc, ha aterrat just al costat del cadàver. La gavina era enorme, blanca i grisa, neta. El seu bec groc llum de seguida s'ha tacat de la sang del colom. Els budells d'una bestiola encara calents s'han transformat en l'aperitiu perfecte del migdia. La gavina, al bell mig del carrer, arriscant la vida, alimentant-se. Un esquarterament, ràpid i salvatge, brams de gavina histèrica, plomes de colom enlairant-se a causa dels envits carronyaires, esguits rojos. Amb tota la naturalitat, amb tot l'incivisme, la mort i la vida barrejades. Grotesca realitat real. M'ha fet fàstic, m'ha semblat preciós.


diumenge, 29 de març de 2009

Epístola de la Nostra Cendra

-Benvolgut i estimat Virrei Morcillo:
Des del penediment, des de la cendra; vidre clavillat dels moments més febles. Ara, Cari, ara; escric des de la foscor, des d'un racó miserable, cau d'humiliacions, de letania (mai, però, tan patètic com el Rébel nostre de cada nit). Ja feia temps, massa. Llengües: fusta corcada. Ho saps; totes les finestres van quedar obertes allà baix; tota la boira escampada damunt la gespa sense tallar. Em pare a pensar: trens, autocars, aeroports; màquines de distància. València entre l'exclamació i l'interrogant. Pot ser no és això, o sí. No ho sé ara, no t'ho sabria dir. València va ser l'àncora del nostre punt de fuga.

Mentre tractava d'escriure tot açò, al racó més fosc d'una pista de ball qualsevol, se m'acosta una xica, jove, em diu quatre o cinc frases i després m'agafa el quadern, la meua moleskine, i amb lletres grans i rodones ha escrit: SE FELIZ [encerclat amb línies que simulen un núvol] LA VIDA ESTÀ LLENA DE AMOR Y ALEGRÍA. Guárdalo siempre porque es algo que hay que recordar incluso en momentos de bajón! Ho ha signat sota el nom de Maria i al punt de la i ha fet el signe de la pau. Té dret a la vida una persona així?

Una música enrancida, uns llums per moments blavoses, al segon roges. A la butxaca tinc un euro; al revers porta dibuixats uns cignes que volen vers la primavera, o potser tenen un rumb d'hivern africà. Si escric borratxo és per ells, i per les gavines que pinten la nit de Barcelona de brams de còpula. És tot el que puc dir, a estes hores no tinc molta facilitat per l'escriptura. Simplement tracte de sobreposar-me, d'entendre la raó, la causa que m'ha fet, just en aquest inoportú moment, agafar el boli primer i les tecles després. No ho sé. Crec que busque complicar-ho tot quan la resposta és ben senzilla: M'abellia dir-te alguna cosa.

[Foto del Virrei Morcillo cortesia del seu facebook]

dimecres, 25 de març de 2009

Ricard Salvat

-Em va sobtar no veure'l la setmana passada a la Casa del Llibre durant la presentació del darrer treball d'Isabel-Clara Simó. Com que Ricard Salvat i l'escriptora eren tan amics jo esperava trobar-me'l allà. Aquella vesprada, però, es va parlar d'ell, es va remarcar, com volent fer-li una prematura homilia, algunes veritats: Salvat havia obert les portes i les finestres al teatre europeu, que coneixia tan bé, especialment l'alemany, on ell s'havia format, i tot sol ens va fer entrar a l'Europa contemporània mentre el franquisme ens enfangava de vulgaritat i d'"Educación y Descaso". Tanmateix, crec que hauran de passar generacions abans que hom li faci justícia a Ricard Salvat: va respectar profundament un país a qui no li donava la gana ser respectat. Veges què hi farem.

Simó continua al seu nou llibre, a Els Racons de la Memòria, dient Salvat és un home orgullós, que té una immensa cultura teatral (universal afegiria jo). Va tenir la dissort de néixer en un país—sap greu dir-ho—en què la vulgaritat i la improvisació tenen premi assegurat; la seva potència intel·lectual, a més, és tan fulgurant que no pot passar desapercebut. I per tant és odiat. (...) Ho sabem tots els qui el coneixem: a Salvat li ve petit aquest país. Simó ho resumeix perfectament, Salvat va ser un geni inadaptat, un home ferit per la vulgaritat dominant.

La primera vegada que vaig trobar-me amb Salvat preparava el que s'ha convertit en el seu últim espectacle. Un dia. Mirall trencat va ser el darrer homenatge de Salvat vers una altra menystinguda de la cultura en català, Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort d'ésser una de les primeres persones en assistir als assajos. Allà el vaig veure treballar envoltant d'actors que l'idolatraven, no sols com a mestre, sinó també com a company experimentat, com un més del repartiment, d'aquella companyia de primera fila que es va formar fora dels circuïts públics que vetaven a Salvat. Aquella tarda d'estiu el director estava desmanegat i sense sabates, i la seua sola presència transmetia una força i vitalitat impròpies de l'edat que figurava entre les dades del meu dossier.

Al dia següent ens vam reunir al seu despatx per parlar del muntatge. Em van impactar la seua educació, com d'altre temps, com d'una època d'esplendor no escrita en cap llibre. Em va descol·locar només començar: com que jo era de les primeres persones que assistia als assajos em va demanar la meva opinió crítica i sense afalagaments al voltant d'allò vist el dia anterior. Mig blanc, desorientat, vaig optar per ser-li sincer i puntualitzar certes coses sobre les transicions entre escenes. Després del meu comentari va guardar uns interminables segons de silenci per a, més tard, prendre nota d'allò dit en un quadern. Potser ho va fer per guanyar-me, o potser per tantejar la meua cultura escènica, el cas és que aquell home petit i blanc va anotar el meu parer al seu quadern. Salvat no era només aquell homenot orgullós i de mal caràcter que molts recorden, era una persona que almenys sabia escoltar, i això des de la seua posició és digne d'elogi.

Aquell dia, a la entrevista, vam parlar sobretot de Rodoreda, però també d'altres moltes coses. Ell es va queixar de la poca memòria del país, del tardívol homenatge a l'escriptora, un reconeixement que ell no va tenir d'acord amb el què es mereixia. Malgrat les obligades mencions a la cultura local, ell va preferir discórrer per referents europeus i universals, tractant sempre de traspassar les estretes fronteres del xovinisme i l'autobombo. Van sortir noms de tota mena, influències no només del teatre i de la literatura, sinó també del cinema, de la història, de la política, del tarannà local que el tenia tant descontent. Van ser uns minuts màgics, una d'aquelles converses on tens la sensació d'estar davant d'un home excepcional. Sóc conscient que després va elogiar el to d'aquella conversa, fins i tot em demanà la transcripció de l'entrevista per mirar de fer-li un lloc entre els textos de la revista que dirigia, l'Assaig de Teatre.

Aquell primer encontre va estar seguit d'alguns més. Fins i tot vaig acabar treballant amb ell una temporada, portant la premsa d'un espectacle produït per la l'AIET, l'associació d'arts escèniques que dirigia amb una potència i vigor d'origen desconegut. Em va decebre no trobar-me'l l'altre dia durant la presentació del llibre de la Simó. Vaig pensar que estaria en algun dels seus freqüents viatges, que continuaria investigant o repartint saviesa en alguna conferència, vaig associar-ho als treballs finals de la reedició de la seua novel·la de joventut Animals destructors de lleis (apunt de presentar-se, ja sense ell).

No estava, però, el mestre per feina ni per presentacions. Aquella vesprada no el vam veure. Tenia coses més urgents. Havia de preparar aquella lletja entrevista que tard o d'hora tots hem d'afrontar, fins i tot els grans genis. Un atac de feridura va ser la darrera pregunta. Queda pendent l'homenatge en vida, aquell que li deu el teatre català, aquell que no van saber o voler retre-li els professionals que van mirar cap altra banda quan Salvat denunciava mancances. És cert, Ricard, a Catalunya el risc i la gosadia es paguen massa cars.


dimarts, 24 de març de 2009

El Fellini

-Totes les preguntes que amaguen aquests murs es resoldrien amb una mica de llum. Al Fellini s'estila la foscor i el macro. Tres pistes, tres ambients: el gran club del centre, la qual cosa genera atracció, pol magnetitzat de bestiari nocturnal, amb sobredosi de guirigall i públic de forania però també amb el pessic ben lubricat de bordelleria i gomorresina local. No falta carn de vàter, gracil·làrids que preparen la còpula entre els tolls de l'escala, ninetes dels ulls de nissagues ben sonants vestides amb molts diners i poca tela, els clàssics farlopers insaciables, fulanes amateur sense la majoria d'edat, les necessàries cosones marietats que aporten glamur, deejeys sords i antisocials, cambrers sobreunflats d'esteroides i silicona, seguretat amb mala bava. Allò de sempre però amb bona imatge: flyers de la irreverència, slides disparant la libido a les pistes, un target canalla ben marcat. Finalment, l'abundància d'espai no genera varietat; la bona música no es paga amb diners i prestigi de punxadiscos. Els cubates es cobren amb l'estàndard d'usureria. Continua sent una bona opció per l'entresetmana i per trencar la rutina dels soterranis infectes on es regala carn i lesions cerebrals de les vesprades de diumenge. Tot el maldecap que comporta la ressaca es ressol amb paracetamol.


divendres, 20 de març de 2009

El Papa, Fritzl i els Mossos

Està l'anacrònic fill de puta del Papa dient a Camerun, precisament a l'Àfrica, que els condons agreugen el problema de la Sida. Serà imbècil! Només pels morts que generen aquestes paraules Benet XVI mereix una cadena perpètua com la que li ha caigut aquesta setmana al corderet de Fritzl. Tal volta podrien ser companys de calabós. El puto Papa no tindria problemes de cap tipus, perquè, com s'ha demostrat, Fritzl mai va fer servir preservatiu quan va engendrar després de repetides violacions els seus sis fill-nets. Jo crec que serien bons amics.

Després estan els mossos i les hòsties que han fotut aquesta setmana. Veure entrar a la policia a l'edifici històric de la Universitat, amb el necessari consentiment del Rector, recorda altres temps. Atenció senyors, però, el Conseller que ha ordenat les pallisses i els desallotjament pertany un partit "ecosocialista". Hi ha coses que mai canviaran.

diumenge, 15 de març de 2009

Ni siquiera la Alianza ha podido detenerlo

-Don't resist
We shall exist
Until the day,
Until the day I die...

Yes, ho heu vist? El Kentucky i aquella gent de la barra. La teua xicona està xarrant-ho tot, gordo! Les ungles del dit gros estan per mossegar-les (rossegant-rosegó). El temps com qualsevol altra cosa. Trobe a faltar a Santi i a la Rallito. Sóc l'únic que porta més de tres cubates? El noi gros és el nòvio de la xica bruna (possibilitats d'intercanvi; les rutines brutes tendeixen a trencar-se, els camins, l'infinit és mesurable des d'aquesta perspectiva de triomf). Atenció: el gros és molt violent. Parlem de la crisi; el public del Kentucky no és el mateix de sempre; on està tothom?. Els telèfons, les telefonades, la foscor. Ningú em respon a l'altra banda. Fills de puta! M'heu deixat tirat:

Dreams and belief have gone.
Time, life itself goes on.

La política, els cosos, la primera primavera d'aquells malucs, d'aquells pits. I què? Ja no és allò, els colors tenen matisos. La vida, els llits, l'experiència. Ningú no pot aturar-ho. Tampoc jo. Tampoc no vull. La teua xiqueta està xarrant-ho tot, gordo!

I can't mould this stage
Anymore
Recognise me
Anymore

Les xicones del bany, les xicones del final de la barra, les birres, l'últim cubata que quedava a la cartera, la bateria del mòbil, tot açò, la falta de justificació, la falta d'escalfor d'aquest hivern que termina. Podria seguir, podria espaiar-ho tot. Tanta baba, tanta imbecil·litat.

To tread this fantasy, openly
What have I done
Oh this uncertainty,
is taking me over
is taking me over...

La xica bruna es va perdre pels carrers de Gràcia, pel carrer Carolines...


dissabte, 14 de març de 2009

Crònica Diarreica

On inaugurait le primtemps
À coups de jupettes affolantes,
Je n'avais plus beaucoup de temps
(Et je sentais ma chair vivante)
M. Houellebecq, L'insuportable retour des minijupes

-Encara retrunyia dins del meu cap el somni, les darreres vivències nocturnes de les meues vides paral·leles, batedora d'imatges i sensacions. He tornat a omplir de llet la tassa del desdejuni per mirar de ficar més magdalenes. Matí de dissabte amb sol primaveral, el primer de l'any. He tornat al llit per llegir. Los detectives salvajes, Bolaño està de moda. També Mula morta de Sebastià Alzamora (ja l'he trobat) i els llibres de poesia d'Houellebecq, que són el perfecte entreteniment d'aquests darrers mesos, no ho havia escrit. Quan encara no eren les onze he rebut un missatge al mòbil; era una antiga amant. No l'he contestat. Al voltant de migdia he abandonat el Colomar per comprar el diari i un segell. Volia enviar una carta a l'antiga. He descobert que a la plaça Rovira i Trias hi ha una bústia. No quedaven exemplars d'El País al quiosc i l'he comprat a la papereria del carrer Escorial. M'he apropat al supermercat, he agafat llet, magdalenes, galetes i formatge. Abans de tornar a casa m'he passat pel forn del cantó.

M'he connectat a Internet. El veí al que li xucle el wireless sembla que no ha marxat aquest cap de setmana. Al connectar-me al Facebook m'he trobat al xat amb l'ex-amant (crec que no mereix aquest apel·latiu, car no va ser res més que un encontre desafortunat), m'ha fet un retret per no haver-li contestat el missatge del mòbil. Crec que no entén que el a vore si quedem un dia a fer un café és una fórmula de cortesia. He fugit per la tangent amb algunes conyes de pallasso de fèria. El Facebook és una trampa. M'he d'inventar un nom de guerra per als bars i així no em trobaran. Al segon viatge al bany he descobert que tenia diarrea (sent aquesta eixida escatològica, crec que la cultura catalana comença a deixa-me empremta, promet de no tornar-ho a escriure). Més tard he dinat un entrepà de xoriço mentre investigava mentalment les causes dels meus dessarreglos intestinals. Ho associe amb la fi del tractament d'antibiòtics o a les birres d'anit. En acabar de menjar, he retallat tres articles per al meu arxiu: Els llops de Cai Guo-Qiang, Murakami a Santiago i una notícia de l'èxit de Bolaño als EUA. Acte seguit he agafat els suplements i els llibres i m'he baixat a la platja amb la moto que m'han prestat este cap de setmana.

A la gespa que hi ha vora mar, a la Vila Olímpica, m'he estés al sol, entre els guiris. Al Babelia parlaven de la filla d'Arthur Miller i per extensió de les nissagues d'artistes. M'ha fet pensar en l'herència, en els pares, en la posició d'origen dels nostres bressols. Marcos Ordoñez parlava d'una obra de Yasmina Reza. Tanmateix, algun cant de gavina, el soroll del motor de les motos d'aigua, l'accent francès d'un matrimoni mestís i els seus dos fills mulatos, la xina dels masaje-massage, horitzó boirós, cel blau. Quan el sol s'amagava he tornat a casa per preparar la nit de dissabte. Mentre escrivia tot açò ha sonat Mirna, feia temps que no l'escoltava.




dijous, 12 de març de 2009

Pressentint Primaveres

-Pense, per exemple, en la mort de l'hivern, en les hores que falten per al canvi d'hora. I allà baix les falles... Recorde els anys d'universitat i el mes de març amb perfum de pólvora. Ara no parle de folklores sinó de despertar el costat fosc de la vida, tot allò d'incívic que portem a dins. Ja sabeu de què parle: al capdavall de la nit, quan trenca l'alba, els efectes de l'alcohol i les drogues t'ajuden a entendre-ho tot durant uns minuts fugaços; després les alcoves obliqües, panacea sexual. Pense, finalment, recorde, com a part de mi mateix, aquells cossos, llur cossos, els recorde tots al mateix temps. Xe, quina gran visió!


dimarts, 10 de març de 2009

El Ginecòleg i el Papiloma

-Amb la boca plena de llagues i la berrugueta dels collons (literal) cremada per un ginecòleg, amague davall les hores alguns somnis trobats expressament una vesprada de març. No totes les malalties que agafe tenen el seu origen al Raval. N'hi ha d'altres que no tenen res a veure, tot i que no ho semble.

Ara t'he de fer un test, em diu el metge amb posat seriós. Sexe vaginal? Sempre que puc. Amb homes? No (tot i que no es descartable). Penetració anal? La meua favorita. Boca-anus? Amb paciència i saliva, l'elefant penetrà la formiga. Has anat mai amb prostitutes? No a follar, les putes són més interessants a la cafeteria que al llit. Amb quantes persones has mantingut relacions l'últim any? Uf, aquesta sí que és complicada. Tens possibilitats de posar-te en contacte amb elles? Més o menys.

Seria difícil seguir el fil que m'ha portat fins a esta situació. Resumint molt: hi ha un metge que té la teoria que una de les meues marques de naixement, que tinc o tenia la seua base al costat mateix de la bossa escrotal, transmet el papiloma, tot i que jo no l'he desenvolupat ni transmès mai. Ah, també hi ha una faringitis-amigdalitis que m'ha mantingut setanta-huit hores al llit aquest cap de setmana. De propina m'ha quedat una boca nafrada. I amb això crec que es tanca el cercle. Odie els metges.


dilluns, 9 de març de 2009

Sorolla Superstar

-Va deixar escrit el mestre Manuel Sanchis Guarner que una oportunitat perduda entre les que van impedir la consolidació de la cultura en català al País Valencià després de la Renaixença va ser la militància castellana de Blasco Ibáñez. Si un autor de la mida de Blasco hagués escrit en valencià s'haurien pal·liat moltes de les mancances i defectes que va patir el procés de recuperació de la cultura autòctona a finals del segle XIX i principis del XX. No va poder ser, la gran novel·la va arribar quan ja era tard, com sempre passa. Pense en 1960, quan Enric Valor publicà censurada L'ambició d'Aleix.

Aquest darrers mesos, gira per l'Estat l'exposició d'un dels autors més reconeguts de l'època de Blasco, el seu conegut Joaquim Sorolla. Sorolla va pintar Visión de España per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York, i allà estaven les pintures fins fa no molt. Donat el seu pèssim estat de conservació, l'Obra Social de Bancaja es va comprometre restaurar-les a canvi de poder exhibir-les durant un període de temps per diferents racons d'Espanya. Després de passar per València, Sevilla, Màlaga, Bilbao, i a l'espera del seu viatge a Madrid, el treball es veu aquests dies a Barcelona. Huit mil persones van visitar l'exposició durant el primer cap de setmana al MNAC. Jo ho vaig fer l'any passat a València. No va ser fàcil aconseguir una entrada i, francament, tot plegat em va decebre.

Al terminar els seus estudis Sorolla apuntava maneres. Els historiadors parlen del gran impacte que va causar l'obra El crit del Palleter en la València de finals del XIX. Després va viatjar a Roma, pensionat per la Diputació i també va fer algunes estades a París, com era i és necessari per esdevenir bon pintor. No negaré que té alguns bons encerts, sobretot en la seva primera etapa. És el cas de la magnifica tela Tracta de blanques (1884) o de l'exel·lent I encara diuen que el peix és car (1885), algunes de les millors obres de l'autor. Més tard, però, la seva producció va agafar una línia intimista-platjera que finalment es va convertir en la més representativa del pintor. Parle d'eixes estampes vora la mar amb gent que treballa o mira l'horitzó (Passeig a la vora del mar, de 1909, per exemple).

Pintades entre 1913 i 1919, les Visions d'Espanya pertanyen a aquest període tot i que presenten una temàtica diferent. En aquestes pintures, com en cap altres que jo haja vist de l'autor, el motiu es basa en un folklore ranci, una pantomima de costumisme buida i exempta de qualsevol sentit crític. Ni rastre tampoc de l'expressionisme amb el qual sorprenentment defineixen a l'autor. No entraré a analitzar la tècnica compositiva car no sóc un expert; recorde però—sense atrevir-me a comparar-ho directament—que tenia una professora que a la facultat afirmava que José Luis Sáenz de Heredia havia fet un magnific treball compositiu filmant el guió de Franco Raza.

Visión de España es un encàrrec que li arriba a Sorolla en un moment de gran prestigi internacional. Lluny d'anteposar els criteris ètics que comporta el motiu quan parlem de pintura figurativa, Sorolla es rendeix davant dels calés i confecciona una relectura comercial de la seua pròpia obra, dels motius que li donaren fama entre el públic burgés. Recolzant-se en la ximplesa dels tòpics, Visiones està farcida dels clixés més planers, d'allò comú i ràpidament identificable que hi ha als pobles d'Espanya. Aquesta va ser la imatge del pintor que va quedar immortalitzada a Nova York i que ara fa toms per l'Estat.

Mentre Gauguin buscava la inspiració a la Polinèsia, mentre Van Gogh va preferir morir de fam abans que viure de pintar Cristos, mentre Toulouse-Lautrec desfeia la moral burgesa en alcohol acostant-nos a les avantguardes, Sorolla, el nostrat Sorolla, va retractar al seu poble disfressat de massero i fallera en una idíl·lica e irreal processó de la taronja, dessota les palmeres, les flors, la murta; amb pasdobles i tota la resta. Una bona i amplia perspectiva d'allò de sempre.


diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes Solamente

-Ha mort un geni del humor, dels escenaris, l'actor galaico-català Pepe Rubianes. La seua tècnica interpretant monòlegs ha creat una escola. El seu estil directe i mordaç van ser un exemple de llibertat creativa. Davall del surrealisme temàtic d'algunes de les peces que va crear, del seus sarcasmes, hi havia una crítica àcida dels valors socials del nostre temps. Va ser un artista compromès, un referent ètic. Ací va un exemple:


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...