dijous, 26 de febrer de 2009

La Confessió, la meua implicació en la trama Gürtel

Coneix a l'enemic i coneix-te a tu mateix, i, en cent batalles,
no coneixeràs mai el més mínim perill
.
Sun Tzu, L'art de la guerra.

Introducció

-El mes de maig de l'any 2007 el País Valencià entregava la tercera majoria absoluta consecutiva al Partit Popular. Francisco Camps es convertia en el president més votat de la història. Les pitjors estadístiques s'acomplien. Un debilitat i sense idees PSPV-PSOE i la inútil pantomima batejada amb el sarcàstic nom de Compromís no van aconseguir res de res. Quatre tranquils anys de majoria parlamentaria esperaven al PP a les Corts.

Febrer del 2009. El jutge Garzón des de l'Audiència Nacional destapa una trama de corrupció que esguita al Partit Popular de Madrid i València. Fins i tot el Molt honorable President es veu implicat. Alguns dels fets que s'investiguen van tenir lloc en les eleccions municipals i autonòmiques de 2007. L'empresa Orange Market sota el control d'Alvaro Pérez Alonso, "El Bigotes", i altres implicats en la trama Gürtel van estar presents en aquella campanya. Jo també.

I

A punt d'acabar la carrera buscava el meu espai laboral a València. No em podia permetre ser un becari sense sou de qualsevol mitjà de comunicació, no tenia cap font d'ingressos llevat del meu treball. L'experiència que fins aleshores havia guanyat al cinema i les arts escèniques em va permetre entrar a formar part d'una productora menuda, la tasca principal de la qual era organitzar i dissenyar espectacles, concerts i actes corporatius de tota mena. No arribàvem al nivell d'Orange Market però anàvem fent; una òpera a Castelló, un festival a Xàtiva, concerts al Palau de la Música, algun estand d'Expo-Jove. Jo, que era i sóc un ningú, m'encarregava una mica de tot. Aquells anys vaig aprendre molt d'arts escèniques, d'audiovisuals i de màrqueting corporatiu.

Un dia, quan s'acostaven les eleccions, el cap a l'ombra de l'empresa es va adreçar a mi per principiant i a viva veu davant de tota la resta de companys em va preguntar: Nosaltres de quin color polític som? Jo ja em sabia la resposta: Dels que ens donen treball, vaig respondre tímidament qual San Pere. Exactament!, va afegir ell, i és hora de demostrar-ho. Arribava la campanya electoral, era el moment de pagar favors però també de fer negoci. Multitud d'actes ens esperaven: proclamació de candidats, mítings, passacarrers, festes de victòria. Quatre anys de feina s'havien de regraciar, i l'aposta clara de l'empresariat que vivia d'oferta pública era el PP.

II

El dia 2 d'abril de 2007 feia la meua primera intervenció professional al servei del PP a Xàtiva. Camps, aquell dia, inaugurava una exposició i proclamava els candidats populars a les alcaldies de les comarques limítrofes, camp de conreu del campisme. Donat que la suposadament corrupta Orange Market i altres empreses organitzaven els mítings i sopars, als meus superiors només els quedava la possibilitat d'arrapar la presentació exterior dels actes. La meua tasca, doncs, consistia en organitzar i coordinar tot tipus de shows que s'oferien de forma complementaria als mítings oficials de campanya. Una xaranga amb pasdobles fallers i l'himne del PP, hostesses bellíssimes o saltimbanquis color taronja i blau que repartien tríptics. Tot molt ben presentat. Tot molt corrupte.

En els poques ocasions que vaig tocar diners—negres òbviament—m'arribaven en forma de sobre per davall del mantell. La majoria de vegades tot funcionava amb picades d'ull acompanyades de jo ja ho arreglaré amb la teua jefa. El bigotes i altres caparres diverses, Rita Barberà, Esteban González Pons, àlies el Pulseritas (com se'l coneixia al partit llavors, a causa de les polseres hippies que portava), Alfonso Rus, Mariano Rajoy, Camps; durant un parell de mesos es van convertir en cares conegudes, en malsons quotidians.

III

Un dia, després d'un acte a un poble de la Safor, l'alcalde, escoltat per seu lloctinent, em va portar a un reservat de la seu del partit. Un cop arribats, em va donar el sobre i jo, instintivament, vaig tirar a guardar-me'l a la butxaca per no perdre'l. L'Alcalde em va aturar de forma amable i amb un to paternalista va dir: xiquet, els diners són per a contar-los. En obrir el sobre vaig començar a posar, un damunt de l'altre, bitllets de cent fins completar els milers d'euros que pagaven el nostre treball del dia. Mentre jo contava el candidat a l'alcaldia em mirava orgullós pel fet de poder pagar eixa suma. Quan tot va acabar em va donar dos cops a l'esquena i em va dir, ja m'han parlat de tu. Arribaràs lluny xiquet. Era un home molt planer, sense idees i sense ideologia concreta. Per a ell els partits polítics no eren més que contenidors del fet de manar. Segurament en la seua família havien estat llauradors quan ell era menut, com la major part del poble, i a l'adultesa, amb l'escalfor de l'especulació urbanística costanera, havia prosperat transformant els camps de tarongers en urbanitzacions. Del llaurar al manar milions en cinquanta anys, un salt vertiginós per a un home amb tant poca cultura.

Aquell mateix dia em vaig prometre que si el PP tornava guanyar les eleccions m'exiliaria a Barcelona.


dilluns, 23 de febrer de 2009

Post-apocaliptics i Desintegrats

-No he pogut deixar d'entrar en la polèmica que aquests dies s'ha entaulat entre dos blogs que seguisc. L'escriptor Toni Cucarella, presoner de la seva santa creuada catalanista, va cremar en la foguera de la puresa ideològica un article que l'historiador Vicent Baydal va publicar al Levante divendres passat. I és que l'escrit tocava l'injuriat—i malgrat tot, sempre present—tema de la senyera dels valencians.

A grans trets, Baydal defensa el fet que el Bloc Nacionalista Valencià tinga previst l´assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, i li dóna suport a aquesta afirmant que el símbol és l'únic que ens singularitza en el món com a poble diferenciat, ja siga dels castellans, dels catalans, dels italians o dels francesos.

Davant del tuf blavero, Cucarella ha passat a l'atac, deixant caure algunes perles com aquestes:
Dic a Baydal i companyia: sigueu valents si voleu ser lladres. No feu acusacions injustes per a justificar el vostre ideari polític. Jo tinc memòria històrica i sé quines banderes enarboraven els feixistes valencians, sé com corria la violència i la por per la ciutat de València.

Els arguments d'una i d'altra banda són ja força coneguts i persistents com per a detenir-me. Aquesta història ja dura massa temps. La novetat radica en què Baydal defensa coses com aquesta al Levante i no a Las Provincias. I ho fa amb arguments que compliquen els esquemes. Diu Baydal: el valencianisme va molt més enllà del foment de la llengua valenciana que compartim amb catalans i balears. El valencianisme significa també el desenvolupament de polítiques arrelades als interessos de la ciutadania valenciana. Oh, sorpresa. Sembla que el blavero és alguna cosa més que un ignorant anticatalanista. Sembla que el valencianisme ben entès, no parle del col·laboracionisme d'Unió Valenciana, sobrepassa el tòpic, la qual cosa estressa al nucli dur del catalanisme. No agrada a molts que el poble valencià tinga una entitat pròpia i diferenciada més enllà de la realitat utòpica dels Països Catalans.

Mai votaria al Bloc, ni a cap força valencianista de dretes. Això no exclou la necessitat que existeix en l'arc parlamentari d'una veu que represente el sentir de molts valencians. D'aquells que ara voten a la màscara regionalista del PP enfonsant-nos a tots. No estaré mai d'acord amb ells, però crec que no són l'enemic a derrocar. Veig bé, per higiene, la renaixença del valencianisme i el gir conservador, sempre que això no comporte l'espanyolisme o la clàssica violència associada al blaverisme; per ací no passe. No m'agrada gens el model CiU, ni el què ni el qui representa, però una proposta semblant seria positiva per al País Valencià.

Tornant al tema; Després de tants anys, ha arribat un punt que se me'n refot tot açò de la Senyera. Va ser un greu error històric—com tantes altres coses—tirar endavant l'estatut acceptant aquella collonada de bandera de merda. Però malgrat el que alguns pensen, els que ja hem crescut després del franquisme sí tenim memòria històrica, i convé no oblidar el que va passar durant la Batalla de València i l'errada que simbolitza la senyera blavera. Amb este punt ben present, i després de tanta tinta vesada, és normal que algú intente posar negre sobre blanc a l'hora de donar sentit a l'absurd del nostre poble. Baydal, que com jo, ha crescut envoltat de senyeres blaveres, és molt lliure de donar-li contingut i continuïtat al símbol, si això crea un sentiment de valencianisme ben entès, és a dir, sense radicalitats i amb el punt de mira posat en els interessos socials i culturals del País Valencià.

Compartisc el fet d'intentar superar l'apocalipsi i mirar als ulls de la veritable realitat del País Valencià, que malauradament no és la dels corredors de la Universitat. Els debats estèrils no aprofiten per a res. Som molts els que estem farts. Mentre les polèmiques fratricides ens mantenen ocupats l'espoli cultural amenaça la nostra existència com a poble. Quantes majories absolutes del PP fan falta per adonar-nos que determinades batalles ja estan perdudes. El vaixell s'enfonsa, salvem allò veritablement important i aprofitem les senyeres per torcar-nos el cul, és per a l'única cosa que serveixen.


dijous, 19 de febrer de 2009

Un dia vindran a per tu

-Eren les sis del matí, una terrible notícia desperta al Molt Honorable. Paquito, collons, alça't. Al dormitori, les imatges pròpies d'un militant de l'Opus Dei. A l'exterior, El País i El Periódico avancen la notícia. Hi ha una nova filtració del sumari secret que instrueix el jutge Garzón a l'Audiència Nacional. S'avança el nom d'un dels possibles imputats en la causa: Francisco Camps, President de la Generalitat Valenciana.

Un cop finalitzats els primers minuts d'incertesa i desorientació, comencen les telefonades. Tothom està alerta, la situació és extrema En pocs minuts s'organitza un gabinet de crisi: assessors, redactors, amics. Es convoca a la premsa a primera hora. Des de la Fórmula 1 que no es produïa una expectació mediàtica semblant al País Valencià.

9:20 h. Declaració institucional. Flanquejat per l'inassolible Rita Barberà i altres membres del seu partit i executiu, el President comença el seu discurs: muchas gràcias por la presència de todos ustedes. Cenyint-se estrictament a guió i sense acceptar cap pregunta, ha manifestat la seua indignació, declarant-se innocent de tot delicte. A continuació ha parafrasejat una cita falsament atribuïda a Bretch: ayer un concejal, hoy un alcalde. Mañana el presidente de una Comunidad Autónoma.

Les teles trauen fum, les tertúlies radiofòniques embogeixen, atacs de nervis a les redacions dels diaris que hui no inclouen la notícia. L'escàndol de la trama de corrupció que esguita al Partit Popular sembla no tenir sostre.

A mitjan matí, durant la sessió de control de les Corts, el Molt Respaldat President ha optat per respondre amb uns versos al portaveu de la oposició. La cita correspon a un moralista anomenat Kent M. Keith. L'eixida poètica del President ha dotat el moment d'una atmosfera èpica d'homilia que no puc deixar de reproduir:

Con frecuencia la gente es caprichosa, irracional y egoísta.
A pesar de todo, perdónales.


Si eres bueno, la gente te tachará de individualista o beato.
A pesar de todo, sé bueno.


Si triunfas, te ganarás falsos amigos y algunos enemigos de verdad.
A pesar de todo, procura triunfar.


Si eres sincero y transparente, la gente se aprovechará de ti.
A pesar de todo, sé sincero y transparente.


Lo que tú construyes durante años, alguno lo destruirá en una noche.
A pesar de todo, construye.


Si eres feliz, alguno te tendrá envidia.
A pesar de todo, sé feliz.


El bien que haces hoy, la gente lo olvida mañana.
A pesar de todo, haz el bien.


Das lo mejor de ti mismo, y a la gente siempre le parece poco.
A pesar de todo, da lo mejor de ti mismo
.


dimecres, 18 de febrer de 2009

Notes Pendents

Unes de coses al voltant de les qual volia escriure:

1- A hores d'ara serà ja pràcticament impossible aconseguir entrades per a qualsevol de les funcions que queden de Mort d'un viatjant de Mario Gas. Aquests dies al Teatre Lliure es dóna una lliçó de correcció, en la qual destaca, sobretot, el treball dels actors (menció d'excel·lencia per a la Linda de Rosa Renom). La professionalitat ressalta les innombrables virtuts del magnific text d'Arthur Miller. Resumint: emoció pura.

2- En l'anàlisi dels elements que composen el nou film de l'irregular Ron Howard, Frost/Nixon, cal criticar amb força l'ús barroer del ja poc original recurs dels fals documental, com també l'interès del guió per l'anècdota front al fet històric contrastat. Destacaria per insòlita la manca de maniqueisme a l'hora de construir els personatges, cosa estranya en films estatunidencs. Una proposta salvada, en aquest cas també, pel bon nivell dels actors, potenciat pel cinematogràfic avantatge de la presa curta.

3- En els dies en què els directors de cinema atempten en contra de les velles regles de la composició del plànol (la qual cosa, aclarisc, no veig malament), he fet una deliciosa regressió a un dels mestres del découpage, Federico Fellini. La revisió de Il Casanova i La dolce vita ha provocat en mi una profunda nostàlgia per devorar als directors clàssics.

dijous, 12 de febrer de 2009

Olga Poliakoff que Estás en Los Cielos (III)

-A qui s'encomanarem ara doncs? Si ens tanquen tots els refugis, si ens ho prohibeixen tot, si la policia vigila cada carrer; ja no tindrem res que contar, que gaudir. Olga Galicia Poliakoff va morir el passat 22 de novembre, a Barcelona casualment, on havia vingut de viatge. Amb només 57 anys un atac de feridura la va desconnectar d'aquest món. La seua llegenda en les arts escèniques es va nodrir a parts iguals entre la seva trajectòria artística en el delicat món de la dansa valenciana i el seu paper com a mestressa de cerimònies del Nou Pernil Dolç, l'amagatall nocturn de la bohèmia teatral valenciana. Ja feia anys que no em deixava caure pel seu palau. L'exili ho és ja de massa coses... Tornar a València aquest cap de setmana m'ha fet sentir orfe de mi mateix. La meua ciutat es desdibuixa, guix davall la pluja. Davant dels meus records, d'allò que vaig ser, em sent com la Mercedes Sampietro d'aquella oblidada pel·lícula de Pilar Miró, només em fa falta encomanar-me. Però a què? Olga Poliakoff que estas en el cel.

Dissabte, bo, diumenge millor dit. Set del matí, Direcció General de Policia de l'avinguda del Cid. L'agent ens va dir que només soltaria a Anticristo Mislata si li proporcionàvem algun tipus de document legal que acredités la seua identitat. En cas contrari estaria retingut el temps reglamentari, fins a quaranta-huit hores. Una passejada en taxi de banda a banda de València, un registre complet del seu pis. El passaport s'amagava en una novel·la qualsevol, entre la muntanya de llibres i deixalles de la seua habitació. Una mig hora després de lliurar la documentació, Anticristo va eixir en llibertat, visiblement content. S'ha de tenir amics a l'infern va dir amb un somriure sorneguer als llavis. Sempre vaig pensar que formar part del comitè d'empresa de Comissions Obreres a uns grans magatzems era el treball perfecte per a una rata de claveguera com ell, però no m'esperava que això també l'ajudaria a sortir de la presó. Em deus unes cerveses i alguna cosa més, li va dir el policia amistosament quan s'acomiadaven. Un paper amb la sanció administrativa mínima acreditava el toreig. Ben mirat València no ha canviat tant. Ben mirat València no canviarà mai.


dimecres, 11 de febrer de 2009

Olga Poliakoff que Estás en Los Cielos (II)

-On s'amagarem ara, collons? Em diuen que el bar Benicarló de Primat Reig ja no és com abans. Reformat, nou, cívic, políticament correcte. Recorde nits, moltes, tornat de la biblioteca de matinada en època d'exàmens, o simplement matant les hores d'insomni, l'espera del trenc d'alba. Un refugi, un cau; l'after de les putes, dels taxistes, dels camioners. Vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. El Benicarló tenia l'espessor de l'oli, remor constant de trànsit d'avinguda. Aquell senyor, el de l'ull de vidre, tan bon punt es posava a plorar al bell mig del relat de la seua vida com t'amenaçava amb una navalla petita estil Terol. Recorde a Calamidad i les seues malalties d'invalidesa; els pinxos de truita, la taula a vesar de quintos, les jam sessions d'escriure versos, i aquella pàl·lida puta albanesa solitària que s'asseia en un racó sense parlar amb ningú. Un cop vaig intentar dir-li quelcom i quasi m'apallissa el cambrer, les xiques no treballen ací, només descansen va dir. El xinés de la escurabutxaques no s'immutava mai, ni tan sols quan hi havia baralla.

Dissabte. La Caverna plena. Retrobament amb la bella Encisadora i amb l'estranya Vicenta. També hi era Anticristo Mislata, la vida en l'abisme. O ens pagues el mig gram o et trenquem les cames, li va dir un d'aquells camells de cara grossa i cantelluda. Ell, que no tenia diners, va recórrer a nosaltres, com sempre. Les coses van a pitjor: Omar ha tancat ja dos restaurants i perilla el tercer. No és l'únic addicte. MDMA, cristall i l'antiga ombra de l'heroïna novament present a les alcoves, reviscolen les llegendes negres dels anys dolents. Hi ha coses que mai canvien, vaig pensar quan ens dirigíem a las Casites Roses de la Malva-rosa a preparar la sortida del sol. Viatge avortat, però, la policia ens para després d'una breu persecució que acaba en la rotonda d'Aragó. Anticristo Mislata detingut per no portar documentació, per intent de fuga i per superar tres punt el límit d'alcoholèmia.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Olga Poliakoff que Estás en Los Cielos (I)

-On s’amagarem ara doncs? Segur que quan va morir no recordava el tacte de la meua titola. Me la va tocar per comprovar si era cert allò que les llengües calfades de vodka anàvem proclamant en veu alta vora les cinc del matí. Aquella nit entre el públic del Nou Pernil Dolç hi havia un músic retirat, un dramaturg de prestigi, alguna actriu fracassada asseguda al costat d’una jove promesa, i els nocturns i somnàmbuls de sempre. Dintre de la capelleta del Petit Príncep hi havia una sinistra parella que no parlava. Cony, que imbècil que era jo aleshores! València no és Nova York.

Dissabte. Sopar a la Tastaolletes, un primer calfament al Café de les Hores (Morcillo, vaig veure al vampir envoltat d’un seguici de mariques joves, elegants) i el remat a La Caverna del carrer Cuenca. He tornat a València aquest cap de setmana. Ho he fet amb la passió de l’entomòleg que punxa records als panells de la memòria, taxidermista de moments foscos.

Quasi no puc escriure hui. Ha sigut un dia dur a la redacció i tinc encara l’estomac inflamat per la ressaca d’absenta.

...

dilluns, 2 de febrer de 2009

El Sarcàstic Bes de La Mort

Mort de dama de Llorenç de Villalonga. Adaptació de Marc Rosich i Rafael Duran.

Direcció: Rafel Duran.

Intèrprets: Mercè Arànega, Eva Barceló, Llum Barrera, Miquel Bordoy, Jaume Comas, Aina Frau, Rodo Gener, Sàskia Giró, Margalida Grimalt Reynés, Nies Jaume, Àurea Márquez, entre d'altres.

Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita.
28 de gener de 2009.

-No seré ni el primer ni l'últim a escriure que la nova adaptació teatral de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama és un dels millors muntatges de la temporada barcelonina. Amb una clara relació temàtica, Ricard Salvat (responsable d'altra versió escènica de Mort de Dama l'any 1970) adaptava a començaments de temporada de forma eficient el Mirall trencat de Rodoreda. Ara, Marc Rosich i Rafael Duran agafen per les banyes el declivi de la burgesia de començaments de segle XX i, salvant les diferències geogràfiques i literàries, radiografien els trets d'una aristocràtica família de Palma. Però a diferència del que passa en Rodoreda, Villalonga realitza, fins i tot amb punts argumentals de coincidència, un retrat àcid i sarcàstic dels valors d'una classe social que desapareix, i ho fa sense cap admiració, des de l'esperit crític de la contemporaneïtat i prescindint de l'embafosa càrrega nostàlgica per la pèrdua d'un temps millor.

La il·lustre hereva d'una nissaga aristocràtica mallorquina agonitza al llit. La seva cort assetja la moribunda buscant les engrunes de la seva exhaurida fortuna. La desfilada d'indesitjables personatges funciona com a paròdia d'una societat que agonitza, d'una Mallorca en transició cap a un nou món turístic i colonitzat que li succeirà. L'encertat to de la posada en escena transfigura l'argument de forma molt convincent en una enorme sàtira no exempta de moments poètics colpidors com la passejada de La Mort per l'escenari. Les subtrames, ben tractades i en sospesat equilibri amb l'argument central, funcionen a mode de puzle calidoscopi que contribueix a la lluentor del resultat final.

Rosich (contemporani rei Mides) i Duran han donat en el centre de la diana, també Rafael Lladó (escenografia en el seu punt amb l'encert del llit central que presideix els quadres, i que desapareix quan cal), i César Olivar i Ángel Vilda (el vestuari retrata l'època i al mateix temps contribueix al efecte paròdic). Entre els actors, sobresurt en la piràmide social la Mercè Arànega histriònica i moribunda, l'equilibrat contrapunt a tanta farsa que dóna Margarida Minguillón en el paper de l'expectant neboda Maria Antònia i Nies Jaume que dona vida a la frustrada poetessa Aina Cohen. Punt positiu, finalment, per a la correcta utilització de la varietat mallorquina en la parla dels actors, un fet estranyíssim en aquestes latituds, tan acostumades a barcelonitzar-ho tot fins a límits criminals.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Un Mes Perdut

-Entre les tempestes de neu, entre els arbres que ha arrancat el vent, entre moltes altres coses com les gotes de pluja, les fulles de menta als mojitos o el paracetamol de les ressaques, entre tot i això i algunes coses més, s'alça el cadàver del gener.

La claror de les estufes dóna vida a un hivern que està resultant cru i miserable. Vesprades sense llum, nits de focs elèctrics i calderes que bateguen. La fredor dels glaçons del cubata, la crisi: un, dos, tres, els aturats s'amuntonen i telefonen desficiosos sense saber què fer. La polsosa processó al caixer automàtic i l'exhaustiva confrontació dels preus al supermercat.

No sé, només volia remarcar que pesen molt aquestes cadenes teixides per mi mateix al voltant d'un any que encara no ha arrancat, un mes perdut. Tantes coses encara pendents, tot culpa meua.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...