dimecres, 28 de gener de 2009

Crémaillère

-L'expressió francesa pendaison de crémaillère té el seu origen a l'edat mitjana. La crémaillère (cremallera) era una peça de metall amb diferents posicions que permetia regular la proximitat d'una marmita al foc. Quan una família s'instal·lava en un nou domicili, l'últim tràmit del trasllat era penjar la crémaillère. Aquest és l'origen de l'expressió francesa que als nostres dies dóna nom a la festa d'inauguració d'una casa un cop finalitzat el trasllat. Una expressió que li manca tant al català com al castellà.

Un cop finalitzades les reformes bàsiques de la meua nova llar, el Colomar es troba complet, sobretot després de l'entrada de la paella. La meua crémaillère va tenir lloc ahir. Pernil, vi, carn, café-licor d'importació i una remesa de mistela. Mai 20 metres quadrats van donar tant de si.


diumenge, 25 de gener de 2009

Mario Vaquerizo Despentinat per l'Huracà

-Arbres caiguts, panells arrancats, l'arena de la platja espargida per la muntanya. Enrenou anit al carrer San Ramon. Broma o venjança, la bossa plena d'aigua, i d'alguna cosa més, va impactar damunt d'aquells traficants. I broma o venjança els hi va eixir cara perquè acte seguit els damnificats van tombar la porta a cops de peu i van pujar al tercer pis a buscar al responsable de la gamberrada. Desconec si la sang va arribar al riu però una hora més tard la policia buscava testimonis. La pau va tornar al voltant de les tres, i amb ella les putes, els camells i els lateros.

Ningú em va respondre la pregunta de per què la madame en cap del Raval ens paga rondes de cubates. Deu d'haver-hi relació amb l'huracà que tot ho va girar de l'inrevés dissabte. Jo vaig passar la tempesta amagat al meu llit favorit. Entre els llençols tot es percep com un joc, fins i tot les ressaques. Mario Vaquerizo deu pensar el mateix.


dijous, 22 de gener de 2009

El Meu Veí i el Suïcidi de la Plaça del Sol

-Acabava de traslladar-me al Colomar i encara carregava trastos d'una banda a l'altra de Gràcia. En sentir el soroll que fèiem en l'escala va obrir la porta. Ens va confondre amb la policia. Va explicar que estava amb uns amics celebrant la vetlla d'un mort, i que, amb tant de plor i soroll, temia que algun veí haguera telefonat a la guàrdia urbana. A mi em va estranyar l'excusa, s'escapava pel marc de la porta una espessa fumaguera de marihuana. Amagava mig cos darrere de la porta, la mà oculta sostenia una llitrona de cervesa. Intentava simular pena, però la borratxera gairebé no li permetia transmetre emocions.

Viure al costat d'un alcohòlic professional no em suposava cap greuge. Només al comeneament em va inquietar un poc la seua aparença demacrada i sinistra. Era un noi jove, no anava massa escaparrat però tampoc ben vestit. Físicament era magre, bru i cellajunt. El seu accent feia intuir un origen magrebí. I dic que no em feia nosa perquè tal era el seu nivell d'addicció que cada dia tornava a casa al voltant de les huit de la vesprada cego com una rata, quasi sempre acompanyat de punkis, camells o paletes de la construcció que es trobava de gatzara per algun carrer, plaça o bar de mala mort—quan no tenia companyia parlava sol. A mitjanit, la seua castanya d'alcohol i canuts era tal que es quedava completament semimort. Així que quan jo tornava a casa tard, volia escriure, llegir o dormir mai em molestava, no feia cap soroll. Era, doncs, un veí tranquil.

I no és que jo seguira la seua vida, simplement ho escoltava tot a través d'aquests murs de paper de fumar. Tenia una gosa, Lluna li deien. Malgrat que escoltava el seus lladrucs diàriament i l'olor dels seus pixats traspassava l'escala, només la vaig veure en una ocasió. Al seus amics tampoc els veia, marxaven de ressaca de bon matí, excepte una nit: vaig trobar un sense sostre dormint al replà de l'escala. Supose que l'havien fet fora per la pudor que feia.

Amb ell, amb el meu veí, a banda de l'hola i adéu de cortesia, només vaig parlar aquella nit que celebrava la vetla pel suïcidi de la seva dóna. Més o menys ens ho va explicar així:

—He obert perquè creia que havia vingut la policia. Estem ací uns amics que han vingut a fer-me companyia. És que la meua dóna ha mort i estem fent una vetla. I com que estem plorant i cridant teníem por per si algun veí telefonava a la policia. Estem molt tristos i jo en especial. Ha sigut una desgràcia molt gran. Perquè ha estat una mort dolorosa. Sí, perquè s'ha suïcidat. Igual la coneixíeu, segur que sí. Vosaltres aneu per la plaça del Sol? Coneixeu la plaça del Sol? Ella sempre estava per allà amb els amics, però ara ja no estarà. Estic destrossat, sabeu? I va ser per una ximpleria. Es va suïcidar. I no era la primera vegada que ho intentava. Ja ho havia intentat dues vegades, i una d'elles va ser d'un pont, i una altra des d'un cinquè pis, i res, només una cama trencada. I ara tirant-se de dos metres, des dalt a baix del pàrquing... Coneixeu la plaça del Sol? Sabeu que hi ha un pàrquing? Només hi ha de dalt a baix dos o tres metres. I ara ella va i es mata titant-se per allà. En una altura tonta. I ara jo no sé que va a ser de mi. Aquesta casa era seua, i la gosa també, i tot, i jo ara no se què va a passar amb mi...

En un primer moment em va semblar una al·lucinació pròpia del seu estat, però les visites que va rebre els dies següents corroboraven la seua narració. Havia mort una dóna, ex-companya sentimental seua, que a més a més era la propietària del pis. No devien, però, estar casats perquè dues setmanes després de l'incident van aparèixer tres persones. Vaig suposar que eren germans de la dona que s'havia suïcidat perquè s'identificaven com propietaris del pis. Van arreplegar tots els trastos que el noi tenia i els van llançar (brutícia i floridura cobrien tots els mobles i els electrodomèstics que s'apilaven al contenidor). Vaig sentir parlar de quatre litigis pendents per impagament que afectaven la propietat. Del noi i la seua gosa no s'ha tornat a saber res.

Aquests darrers dies han pintat el pis, han canviat el pany i cada dia, al voltant de les set de la vesprada, una dona molt simpàtica ensenya el petit colomar veí. És més gran que el meu, també més fosc. Demanen 450 euros de mensualitat (més dos mesos d'aval, un de fiança i els honoraris de l'agència). Quan passe per la plaça del Sol no puc deixar de mirar si entre els punkis i els sense sostre hi és el noi alcohòlic acompanyat de la gossa Lluna. M'agradaria que m'explicara més detalls de la història.


dimarts, 20 de gener de 2009

Dimarts, Principi

-Mentre escric aquestes línies, Barack Obama acaba de convertir-se en el president número quaranta-quatre dels Estat Units d'Amèrica, la nació més important de la nostra era. Després de jurar el càrrec, pronuncia, a hores d'ara, un discurs embafosament ianqui però amb un punt de desafiament vers totes aquelles idees que han enfonsat la dignitat del món aquests darrers anys. La gent parla del naixement d'una nova era, del principi del principi. Segons les paraules del ja president, aquest és un dels moments que definirà la nostra generació.

12,27 h Washington, 18.27 h Barcelona. Eufòria. La crisi ofega l'esperit global, el planeta anhela un canvi. Seria el moment perfecte per teixir una cortina de fum, i pot ser tot açò només és això. El món desitja un Obama. La història ho escriurà. Nosaltres ho veurem.


diumenge, 18 de gener de 2009

Ducados, un Moble de l’Ikea i la Fi del Món

-Un paquet de Ducados sobre la taula. Blau, lletres blanques, fumar mata. No són, definitivament, els Gauloises que es cremaven altivament en les terrasses de Belleville aquella darrera primavera. Els Ducados són una altra cosa. Tenen més a veure amb la cervesa Águila, amb l’escuradents, amb bigots, amb una tapa de calamars amb all-i-oli. Tabac negre, perfum d’altra mena.

Aquell actor fumava i parlava, jo pensava en els Ducados assentint sense escoltar. Entrevista a la Laie, un clàssic segons el fotògraf. Dramatúrgies contemporànies, encasellaments, llocs comuns que serveixen de combustible per a tres mil dos-cents caràcters. Passatemps mentre s’acaba el món.

Israel assassina palestins amb total immunitat. El números rojos del compte bancari, la pitjor crisi econòmica que es recorda. Obrir les reserves, tocar allò intocable. Un prestatge de l’Ikea: es munta, s’apilen el llibres per gènere. Un mètode, un ordre, uns propòsits, un cansament desficiós. Una deixadesa bruta i polsosa.

Dissabte de rutines. Diumenge de penediments. Tímid sol d’hivern, el final d’una novel·la, un café amb llet.


dilluns, 12 de gener de 2009

Genocidi

-Les últimes informacions que ens arriben des de Gaza parlen ja de vora un miler de morts. Com si de la maledicció d’Iahvé es tractara, l’exèrcit criminal d’Israel fa pagar cada mort dels seus per una centena de palestins, civils o militars indistintament. La violència engendra violència, qui no ho sap és perquè no vol. Els tancs espargeixen per la Palestina ocupada i oprimida la llavor de l’odi que creixerà en les pròximes generacions.

Israel, històricament conscient de l'horror dels camps d’extermini, assaja aquests dies un nou i sofisticat concepte que els diccionaris del futur recolliran amb l'accepció de genocidi.

Per acabar, si voleu més, llegiu aquestes dotze regles que publiquen els companys de Sin permiso al voltant de com es gestiona la informació del conflicte. Tristament tòpica però malgrat tot interessant.


diumenge, 11 de gener de 2009

El Primer Clàssic de l'Any

Clàssic:
1.
a. adj. ART/LIT./MÚS. Es diu de l'obra que es té com a model digne d'imitació en una literatura, en un art.
2. adj. Típic, característic, d'una comarca, d'un poble, d'una diada, etc. Per Pasqua és clàssic menjar-se la mona.
b. adj. Típica velada de cap de setmana en la qual es visita primerament la borratxeria del Raval coneguda com el Filmax i més tard, vora les 3.30 h, el popular club Sidecar.

Filmax. Don Fernando (mitjana edat, tatuatges, indumentària de cowboy sense barret) ens explica la seva història delictiva. Està de permís penitenciari i provisionalment viu a un àtic del carrer Hospital amb dos gossos. El local està ple hui. Engalanen la barra prostitutes, morets, modernets amb barba i ulleres de pasta, borratxos de tota classe i un mitjanament famós productor porno. Hi ha a un cantó un home que no pot parlar de la castanya que porta, només repeteix insistentment Gipsy Kings. La Morena i el Bizco ens feliciten el nou any. Com que hi ha tanta gent i els cambrers estan tan ocupats, hem assumit el paper de deejay:

Tu perfume es el vene
no
Que contamina el aire que tu pelo corta,
Que me corta hasta el habla y el entendimiento
Porque es la droga que vuelve mi cabeza loca.

Después me quedo dormido

En una cama más dura que una roca,

Soñando que aún no te has ido,

Soñando que aún me toca.


Després d'Estopa van seguir els altres temes casposos del disc que ens va deixar Filipa abans tornar-se a Portugal. Joselito, Los Chichos, la Carrà, altres dinosaures i un pessic de rumba catalana. Quan apure la tercera copa ja comencen a agradar-me totes les xicones, quasi sense excepció. La Rayito ha arribat al rècord de sis cubates esta nit, i sense immutar-se.

Sidecar. El passe Vip ens estalvia la cua i l'entrada. Només xafar la pista ens espera un dels temazos de Los Planetas, no recorde ara si era Vas a verme por la tele o Pesadilla en el parque de atraciones. Més tard el ja típic himne de Dorian A cualquier otra parte i l'agraïment a The Whites Stripes i a The Strokes per haver donat un últim alè a la història del rock (típic tòpic d'aficionat). La resta ja ho sabeu, l'antre no és res més que un mercat de carn.


dissabte, 10 de gener de 2009

Dulcinea Ofegada en Plis-plai

-La pluja activa la libido, vaig pensar. Les parelles es refugiaven als portals, s’escalfaven les mans i les boques. Malgrat el diluvi hi havia molta gent pels carrers de Gràcia. Una vegada ancorada la bicing a l'estació de Fontana, vaig re-xopar-me donant les quatre passes que em separaven de La Terreta. La parròquia habitual calfava l'equador de la mitjanit amb xupitos de cassalla. Malgrat que havia vingut per veure-la, ella no hi era. Va arribar al voltant de les dues, quan jo ja portava dos plis-plais i encetava el tercer. Em vaig permetre el luxe de recordar el seu nom. Vam entaular conversa amb relativa facilitat. Primer teatre, després cinema i més tard poesia. Reprenguérem Papasseit, reprenguérem aquella nit. Però ja no va ser igual. L'amor platònic deixa d'existir quan es transforma en presència, en carn, en fet.

A les tres Bombo va baixar la persiana. Llavors les coses van començar a accelerar-se. Encara plovia amb fúria. Vam acordar, mitjançant una assemblea popular, que no abandonaríem la nau fins que no escampés. El folklore floria ja regat amb café-licor, whisky i algunes cerveses d'última hora. Himnes patriòtics i futbolístics, cantautorsinsigniamartir i alguna cançó d'homenatge a Chimo Bayo. Ella assajava aquell truc que tant li va funcionar amb mi amb el primer artista que li va oferir una targeta de presentació i un videobook que per casualitat portava al damunt. Jo, lliure del turment del mapa de possibilitats que havia teixit, vaig dedicar-me a allò de sempre. Alguns cantaven pujats a les taules. Al borratxo-la-boda li va donar per despullar-se. L'Strepteasse, a hores d'ara, deu d'estar penjat al Youtube.

Va deixar de ploure al voltant de les cinc. Bombo va aprofitar per fer-nos fora. Ella va marxar, en taxi, altres ens vam quedar. Marta com una boja escridassava finestres pel carrer d'Astúries. El xic de Sant Vicent ens va telefonar per dir-nos que els mossos li havien fet bufar i com a resultat el seu cotxe estava immobilitzat (fava); necessitava llit o companyia. Unes xibeques ens van servir de combustible fins les set. Dulcinea devia dormir ja quan vaig entendre, a trenc d'alba, que dos litres d'alcohol al organisme serveixen per idealitzar qualsevol situació, qualsevol cos.


dissabte, 3 de gener de 2009

Estrangular Berrugues

-Alcoi. Núvols: quan arriben baixos, boira espessa; si pugen, aigua insistent.

Seguint antigues pràctiques ancestrals, m’he nugat un fil a la berruga de la parpella per estrangular-la, matar-la i perdre-la definitivament de vista.

També he anat al dentista però estava tancat. El dissabte no és un bon dia per intentar canviar de vida.


dijous, 1 de gener de 2009

Soterrani: Any Nou

-Quan em deixes m’has de regalar un puzle, em diu quan la borratxera ja pesava suficient. Així estaré entretinguda i no pensaré. Als últims mesos la relació se’ns ha escapat de les mans. S’han teixit ja incomptables nits després del Sònar.

Sopar copiós, raïm a les dotze i després les festes. El germà de Roger va camí de l’hospital quan encara no és l'una de la matinada. Massa cocaïna. Imaginem un desmai al lavabo, una hòstia contra la pica, contra el cantó de la banyera. Sang, preocupació i més tard uns punts de sutura al cap cosits per un infermer de guàrdia. Però tot açò només és una hipòtesi, relats construïts a partir d’experiències viscudes amb relativa freqüència. La veritat és que no recorde molt bé la festa. Va ser el moment àlgid de la meua castanya. Recorde, això sí, el bar de després. Preníem cerveses, vaig crear una distància relativa envers de tot allò que m’envoltava. El trenc d’alba em va agafar en un pis qualsevol, envoltat de gent desconeguda. Vaig tornar en metro xiulant alguna cançó xorra pròpia de Cap d’any. Amenaçava pluja. Després vaig dormir d’una tirada fins les sis. Quan em vaig despertar ja era novament de nit. Primer dia de l’any.

***

Ahí estan les guerres. Els pous morts, les fosses sèptiques. Algú va oblidar posar clavegueram als plànols del Palau. No es va preveure el pes de tantes aspiracions. Què em dieu ara dels corcons? I de la paparra? Remodelar, reestructurar, refonamentar. Ja és massa tard. O potser no. Són coses de l’edat, diuen alguns. Jo més aviat pense en els trens que es van escapar amb la boira, en el tresor que es va resistir al meu exèrcit de ninots, en aquella xica que no vaig seduir per vergonya, en les classes de piano impagables i la guitarra que mai em van portar els Reis. Coses de les novel·les roses que llegia ma mare i de la tele; de les galetes Rio i la companyia dels gossos. Són coses, en definitiva, que són també meues.

És hora de deixar escrit que tinc alguns propòsits d’Any Nou.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...