dijous, 17 de desembre de 2009

L'Estrany Cas de la Pèl-roja Suïcida

-Encara sense dades, quasi sense possibilitat d'investigar. Un suïcidi, una desaparició trista, com només són tristes les desaparicions de la gent jove. Sota la pressió de l'impacte podria parlar dels taps de les oïdes que la gent fa servir mentre estudia a les biblioteques, de la història d'un gat menut i d'un jove amant paranoic; seguint amb les malalties hi havia també una obsessiva hipocondria, subvertida fins al diagnostic final del mal de vivre: fibromiàlgia. Hi ha d'altres passatges que encara desconec més. Són aquells que parlen de consentiment, de pegar a fugir cap a l'Argentina, d'un amor perdut per Europa. Em ve al cap, a hores d'ara, aquella xarxa que va apropar-nos però que mai ens va atansar.

Hi ha una cosa que sí puc afirmar. Al moment del traspàs hi havia als cabells de la xica aquella fortor de Lluna de València. Al ossos, com el corcó, li parasitava tota la humitat que recorre els carrers de la capital: el fantasma del Túria que clama venjança i que acabarà per arrossegar fins la mar el poc seny que els hi queda als habitants de la ciutat.

Cau el sol a la Malva-rosa una mansa vesprada de setembre (tal volta juny). La Pèl-roja estén el seu pareo junt a la meua tovallola. Seguidament es despulla de forma discreta i coqueta alhora fins quedar-se només amb unes minúscules braguetes. El seu xicotet cos està cobert de pigues. Un dels últims rajos de sol del capvespre li fulgura el pírcing del mugró: calidoscopi argentat, rumor d'ones salades. Sublim. Res més allunyat de la visió de les seues cendres espargint-se per un racó qualsevol de l'illa de Formentera.


2 comentaris:

holler3 ha dit...

Quina lenta agonia,
la dels estius perduts.

Jo ho he intentat, però no ho he fet tant bé com tú. Gràcies per posar-li paraules a les meues llàgrimes.

Carmela ha dit...

sublime

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...