dilluns, 28 de desembre de 2009

La Nit Alcoiana dels Retrobaments

-Hi ha els exilis—imposats i voluntariosos—, hi ha les absències—compel·lides o fingides—, cal parlar—també—de les fugides, de la distància, de la remor oclusa de l’asfalt traçat, de la trontollosa cadència del tren, de la somnolència penetrant dels motors de l’avió: espai solidificat, la solitud de l’enyorança, remembrances diverses i alguns deserts (d’arena, neu o formigó) aixecats en la rutina quotidiana de la llunyania del poble, el meu—nostre—poble Alcoi.

Hi ha una nit, però, on tot això s’esvaeix. Parle de la nit del 25 de desembre, la nit dels retrobaments. Si la nit de Nadal, la del 24, és la de la família, la del 25 és la del retorn del fill pròdig, la del quant de temps!, la del com va tot?, què fas ara?, per on pares?, etcètera. Al meu poble (gran ciutat per als susceptibles) hi ha el costum d'ajuntar-se amb la colla d’amics per sopar tots plegats la vespra de Sant Esteve. Més tard, als abeuradors musicals ens retrobem tots: quintos i majors, coneguts de vista, visitadors, bandarres sense nom als quals només saludes una vegada a l’any, antics companys de classe, pis, llit...

Tot i que em semble mentida ja n’hi ha de casats, també de xiquets encarregats. Als altres ja els hi clareja el front de la fadrinor, solters circumstancials amb el fetge desfet. Alguns ja han triomfat, els menys abundants, i es pot inquirir una relació directament proporcional entre l’èxit d’una persona i la distància que li separa de l’Alcoi natal. La resta, els més abundants, ens (m’incloc perquè sospite que Barcelona no és prou distància) dediquem a sortejar la crisi com podem. Veig la impotència créixer quan més s’acosta un a aquest Alcoi sense fàbriques i sense esperança, camí perdut de tots els camins, muntanya màgica oblidada.

Tanmateix, l’efecte d’aquest retrobament massiu sempre comporta un alt grau de catarsi col·lectiva. Sobretot quan es marxa l’objecte de l’encontre i es comenta amb els més avinguts: hòstia que gordo està Tal, la mare que va parir a Qual que s’ha quedat calb, o mira aquell que continua tan borratxo com sempre, amb el mateix posat de sempre, al mateix lloc de sempre. I clar, penses, no estic tan malament. Pobrets tots.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...