dimarts, 29 de desembre de 2009

Joan Monleon, In Memoriam

-És molt propi de Joan Monleon triar el Dia dels Innocents per anar a morir-se. En un principi vaig pensar que es tractava de la tradicional broma que els mitjans intenten col·lar-nos un dia com aquest, una hipòtesi descartada pel fet necròfil però versemblant donada la popularitat que el showman valencià conservava tot i portar ja uns quants anys retirat de la vida pública.

Encara en calent, sense voler esperar a les cultes i sensates genuflexions que demà li dedicarà la premsa, vull dir la meua: ningú ha fet tant per la identitat col·lectiva del País Valencià com aquest senyor que ens acaba de deixar. Ara riurien els crítics de la via culta, els setciències de la puresa identitària i fins i tot els més crítics amb el telefem. Era ben cert que Monleón no va crear res d'especial, o de molt especial. Va conrear diversos gèneres: des de la música (com a cap visible de la formació Els Pavesos), el de l'espectacle (genuí music-hall valencià ple de caspa), el de la interpretació (més de vint pel·lícules i altres incomptables obres al teatre), o el de la ràdio i la televisió, i va ser en aquesta última—ai la tele, que no donarà la tele—on va donar el seu salt definitiu a la condició de mite popular.

El show de Joan Monleon no tenia res d'original, ni tan sols era bo. Va ser una de les primeres produccions que allà a finals del huitanta-principis dels noranta van contribuir a alçar Canal 9, el que havia de ser una ràdio-televisió pública valenciana (que seria de nosaltres ara si ho haguera sigut...). Aquelles Monleonetes no eren més que unes Mamachicho de l'Horta, i aquella Paella Russa una ruleta atzarosa del folklore més de ranci. Però agradaven! La vidriola va deixar de dir-se hutxa gràcies als seus jocs, i els pobles s'ubicaven al mapa després de passar pel programa o mostrar el seu campanar. Monleon tenia la virtut de saber parlar-li a la gent als ulls, sense pedanteria, sense paternalisme, amb una idea clara de país i amb la voluntat d'entretenir. Així la gent, xino-xano, anava comprenent i entenia, entenia que ací hi ha quelcom nostre, alguna cosa pròpia que ens pertany i que no es pot traduir.



20.30 h. Qualsevol dia entre setmana del període comprés entre 1989 i 1992. Comença El Show de Joan Monleon i el País Valencià per primer cop es reunix plegat per assistir a un esdeveniment propi, dit en valencià i pensat per tothom. Se sent alguna veu: Eixe gordo maricó trencarà l'ascensor un dia d'estos. Tothom el fa callar, hi ha una veïna d'una amiga d'altra veïna que està entre el públic, a vore si la vegem. I clar, les postals que hem enviat aquesta setmana podrien eixir al sorteig en directe de La Paella Russa. Hi ha d'altres concursos com aquest, que reparteixen pasta a tort i a dret, amb hostesses que ensenyen les cuixes, amb presentador pallasso vestit de lluentons, però cap com aquest: el Monleón és només valencià i així és més fàcil que ens toque.


1 comentari:

Aina ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu. I pense que ell era perfectament conscient -malgrat les crítiques dels més puristes- de com de meritòria ha sigut la seua tasca.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...