dilluns, 14 de desembre de 2009

Dorian

-Tota l'horitzontalitat d’una barra de bar. La foscor solidificada, feta garito. El virrei Morcillo prenent-se una cervesa, fent veure que no m’espera. Un cau de dependències, la dictadura de l’speed, les crisis nervioses de la veïna, les partides de pòquer amb la pròpia vida; els neons s’il·luminaven tocant-los amb les mans. Per entendre açò calia parlar del Rebel, de la seua cançó, de la mort de l’heroi, aquell xicon que el 1989 va enfrontar-se als tancs de Tian'anmen.

No he pogut rescatar gairebé res del que vaig apuntar a la meua llibreta dissabte a la nit. Anava massa borratxo: mala cal·ligrafia, frases poc brillants, lirisme nul. Al Razz van tocar els Dorian, posant de manifest la seua insípida mediocritat. El públic va respondre, però, dosificant l’entrega a la causa, esperant pacientment el moment pertinent reservat per al final: el comodí, l’enroc, l’excepció que confirma la regla.

A cualquier otra parte és l’Himne, un tema per exaltar multituds, xiuxiuejos a cau d’orella per a les ninetes borratxes que ets vols follar només una nit. L’èxit puntual d’una colla de músics sense talent que l’estiraran fins que ja no els hi done per menjar. Qui sap, un bon porro, potser un tripi, un moment d’inspiració puntual vociferat per deejay Amable i contagiat pel boca-orella d’una generació perduda als vàters de les discoteques.

Entre el nihilisme, entre cambres isolades, alguna cosa relacionada amb la lectura de La mula morta d’Alzamora. Una cançó corrent, gris i vulgar; pròpia de la gent que l’enaltim.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...