dissabte, 28 de novembre de 2009

Common People

A Carmela, tot recordant París i la seua cançó afrodisíaca.

-Cada dilluns acudíem puntuals a la nostra cita setmanal amb el concert de la Flèche d'Or. Una excusa com qualsevol altra per reproduir fins al paroxisme aquell deliri alcohòlic característic dels nostres dies a París. Quan el grupet de torn rebia l'aplaudiment final (o l'escridassada), arribava el seu moment, el moment Jarvis Cocker. L'ex-líder de Pulp (aquell grupet britpot que va fer fortuna a mitjans dels noranta gràcies a un hit i a més de dos escàndols) vivia a la capital francesa i cada dilluns—per guanyar-se la vida o per diversió—punxava discos després del recital corresponent. El recorde amb pantalons de campana, abric marró desfasat i ulleres de cul de got amagades darrere una melena abans rossa ara greixosa. El seu aire de bleda assolellada feia joc amb el seu mite d'alcohòlic crònic, que va resultar cert del tot. Es feia envoltar sempre de les millors botelles de champagne del local, buidant-les tranquil·lament al ritme del canvi de vinil. No parlava mai amb ningú.

Una nit, quan ja portava unes copes de més, va rebre una petició d'aquelles que solia ignorar. Posa'ns el Common People!, li va dir algú de la parròquia. Ell, que simulava no entendre el francès, va contestar amb un accent tancat i ronc: I hate Common People.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...