dilluns, 23 de novembre de 2009

Albert Pla

-Ens rep assegut al sofà, envoltat d’una espesa fumaguera provinent d’un porro que gairebé goteja resina. Al primer cop d’ull done per exacta aquella descripció trobada per Internet mentre em documentava: Tímid fins al laconisme més auster, sempre amb la ironia a punt de sortir-se-li pels ulls brillants i un rostre dotat d’una expressió entre bufó i client de frenopàtic. Aquestes impressions, publicades el 1997, continuaven vigents dimecres passat quan el vaig descobrir fumat, succint, amable, irònic.

Em van anticipar la dificultat que comporta parlar amb el personatge. Sempre actua, em van advertir. No es cert. Pla és Pla, un habitant d’una dimensió paral·lela, un animal salvatge autodomesticat, una planta de maria per destil·lar-hi essència punk, un punt referenciat d'unes coordenades més enllà dels tabús mecànics i polsosos, de la inèrcia pròpia dels encontres pautats i de les cotilles socials heretades. Pla és un home del renaixement doctorat per una casa ocupa, un il·lustrat de flauta, gos i barret per demanar diners en un semàfor, un donyet il·luminat pel tripi de la saviesa relativa.

Entre tots els destrellats i les mentides que em va contar aquella vesprada, al bell mig d’una entrevista burla, per uns segons només, vaig caure sota l’encís del seu joc de tafur triler, em va fer creure durant uns instants que estava al davant d’un home que sense proposar-s’ho havia trobat entre tot aquest abocador quotidià el significat de la paraula llibertat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...