dimecres, 21 d’octubre de 2009

Tornar a la Universitat

-València es va desdibuixant entre la boira dels dies, entre la suor sintètica, entre un grapat d'hores de llum deixades caure vers el solstici d'hivern. La major part de les bones històries comencen i acaben a les estacions, als aeroports. Recorde un tren que, després de travessar les muntanyes, arriba a la gran ciutat, justament en eixe moment de la vesprada de diumenge on tot sembla que va a esclatar de tristesa. Un tren atapeït d'estudiants i les seues carmanyoles. Injectar vida a la ciutat moribunda.

Ara és diferent. Escales fins a l'últim pis, postgraus adaptats a Bolonya, l'excel·lencia acadèmica, els seminaris, la tesina, aquelles ninetes tan maques i ben vestides, la grandària infinita de l'ego del professorat, les metes, els objectius, la pressió, la competència, una sortida raonable ara que tot sembla que no pot anar a pitjor. Formar-se, cultivar-se, enriquir-se, tot plegat ara, en aquest moment, just en el precís instant en que el món s'acaba.

2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Que tornes a València dius?

#M# ha dit...

No, torne a la Universitat però no a València. Estudiaré ací a Barcelona. Acabe de començar un d'eixos màsters moderníssims i inútil, i car, sobretot molt car.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...