dijous, 1 d’octubre de 2009

Epístola Tanguera (Els naufragis de l'oceà)

Imagínatelo,
en una de esas noches memorables
de rara comunión, con la botella
medio vacía, los ceniceros sucios,
y después de agotado el tema de la vida.
Jaime Gil de Biedma

Barcelona, cau d'humiliacions. La metralla de les ressaques s'enfonsa dins del cap. Per les escales mecàniques del metro es cola la gent ben vestida que porta pressa. Hi ha hotels que mai xafarem, cafés que mai beurem. Hi ha la serena senectut d'aquella gent que mai ens mirarà als ulls. Recorde, però. Abans hi havia, sempre, un correu a la safata a primera hora del matí. Planificàvem el dissabte cada dimarts. Ara ens telefonem els uns als altres quan estem avorrits, clar, cada cop som menys. L'oblit s'ha transformat en vent de ponent, arrasa el carrer Girona, s'introdueix per aquella finestra tan gran del teu ex-pis; esborra les nostres empremtes, les nostres petjades, tots els records que se'ns van caure durant totes aquelles festes.

-Benvolguda i estimada Pandèmica i Celeste:

Fa ja un any des d'aquella vesprada d'inici d'octubre en què vas posar rumb a la primavera tot fugint d'un altra tardor d'alcoholisme barceloní. Tan de bo tots poguérem estar perpètuament agafant avions per evitar les rigors de l'hivern. Tot i així, el teu estiu es va esgotar, i ja, malauradament, no vas tornar a la nostra primavera de canyetes a les terrasses del Raval. Ací es va quedar la solitària cruïlla tanguera de Gràcia, i algun banc de la plaça del Sol, també més d'una butaca dels teatres de la ciutat es va quedar buida amb la teua marxa. I tot continua, ho saps, és inèrcia, els cercles de l'espiral que a nosaltres sempre ens van girar en sentits oposats. Mira'ns ara, tu camí a, jo que vinc de. Massa gran era ja la nostàlgia quan només vivíem de pressent.

Seriem encara a temps, en aquesta epístola, de plantejar solemnitats. Sé que ploraràs igualment, portes el tango a la sang. Un any és ja massa distància. Distància per parlar del Parc Güell, de la recerca d'aquell gessamí tan fugaç. Mai m'agradaren les flors, per això mateix, per la seua brevetat, alguna cosa momentània que ens remet al rellotge, un bon present per als cementiris. D'altres coses hi ha també, aquelles que reverteixen passatges de temps. Em diverteixen més. Parle, naturalment, del vodka amb Red-bull, de l'eufòria, la realitat afeblida i la rutina esmicolada contra un mur de pors, de covardies. Tan se val el Karma o aquell miserable cau de música llatina. Al Coral trobaràs, com sempre, la resposta:

De vegades les coses no passen perquè sí.

Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no en ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible si es pensa.

Hi ha també, al bell mig de tot, el foc, aquell foc, una foguera que estripa feroçment tota la foscor d'una nit d'estiu, però no una nit qualsevol, no; la nit de l'estiu, la Nit de Sant Joan. Saps que vull dir? Pólvora, alcohol i la retòrica de les tradicions paganes. Les ones de la platja ens llepàven els peus. Eren allà i constantment, el seu xiuxiueig, ens recordava la imminent i brutal presència de la mort. I nosaltres les saltàvem, ens submergíem en elles i les travessàvem per burlar-nos del destí. I al foc li oferíem la nostra carn jove, que no s'emportarà hui, ni demà. Rebentàrem amb trons el silenci sepulcral de la nit, aquell silenci on tots anirem a parar algun dia. Ho recordes, ho recordaràs. La nit del desig. Preparar-se per a l'hora final vivint intensament.

Perduda, nàufraga entre dos oceans es troba la botella que vam llançar aquella Nit de Sant Joan. Dins porta un paper escrit, hi posa: Que hauria passat si...

Encara et trobe a faltar.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...