diumenge, 20 de setembre de 2009

N.

-El vaig vore, per primera vegada, fumant a les escales de l'entrada, l'únic espai contaminat de fum que hi havia a la residència d'estudiants de Kings Road on s'allotjàvem. Aquella nit va acabar amb un campionat de beure cerveses, unes quantes hores-litres de discussió que ens van servir per delimitar el territori de la nostra baralla de galls; coses d'homes. La ressaca del dia següent va ser el primer indici de la fi dels meus dies de tranquil·litat a Londres. Repassant el meu Quadern de Boira he trobat el següent:

Ahir vaig conèixer a N. un gadità amic dels pecats de la vida, bevedor grotesc i amant de la conversa farcida de filosofia barata i pueril. Ha vingut ací amb un viatge pagat per l’empresa per estudiar anglès de negocis. Té un estil molt de business class, elegància de catàleg, de barba mil·limetrada i bitlletera ben greixada. Vam estar moltes hores de xarreta. Gràcies a ell he descobert que el meu anglès no està tan rovellat com em pensava. Porta ací més de 3 setmanes i sembla que sap moure’s pels baixos substrats. Una part de la ciutat a la que li tinc ganes. Espere que després de cada encontre no em quede una d’aquestes ressaques. He de comprar paracetamol.

Tot just després començaria la carrera: tots aquells clubs del Soho, els hot-dog de les paradetes ambulants, les pintes big size, els rickshaws, els casinos de 50 pounds l'aposta, les meuques internacionals que es deixaven comprar per una botella de Veuve Clicquot. Nosaltres no teníem ni la pràctica ni la prepotència dels russos, tampoc els diners dels àrabs, aquell univers festiu i opulent ens quedava gran i quasi sempre acabàvem la velada com perfectes convidats de pedra, amb la Visa escaldada i el llit buit.

Recorde la nit de l'hotel Hilton. Vam estar llarga estona ingerint innombrables quantitats de vodka de luxe pagat pel fill d'un magnat dels negocis moscovita. El premi a la seua hospitalitat mafiosa va ser el cos d'aquella aspirant a model catalana que sortia simulant un trio al vídeo de no-sé-quin cantant d'Operación Triunfo. Nosaltres, autoforagiats, vam agafar un cab per tornar al Babushkas, el nostre club refugi, un lloc discret més acorde a les nostres possibilitats. Va ser aleshores, o pot ser en algun altre moment semblant de deliri alcohòlic, que N. va començar a bramar obscures confessions, ressentiments de mascle ferit, al·legories misògines, recels violents, disfuncions sexuals. Era llavors, durant aquelles apoteosis al·lucinatòries, que l'edifici de la masculinitat li trontollava davant del seu espill. Som una mentida, li contestava jo per mirar de tranquil·litzar-lo.

***
Justament dos anys després d'aquell Londres assolellat de setembre, el senyor N. agafa un vol directe Cadis-Barcelona i es planta al Raval per celebrar l'aniversari del nostre primer encontre. Ja no fuma, és l'única diferència que li he trobat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...