dimarts, 22 de setembre de 2009

L'OciNNabi (El Charly's)

-Ja feia anys que el Charly's, la nostra borratxeria de referència, havia canviat d'imatge i de gestors. Eren pocs, però, els que utilitzaven habitualment el nou nom: OciNNabi, ambigrama d'Iban i Nico, els que ja són també, des de fa pocs mesos, els exgestors del negoci. Comprove perplex, durant la meua última visita a Alcoi, que ja tampoc existix l'OciNNabi nostre de cada embufada. Res és etern.

La borratxera és un ritual que exigeix disciplina i tranquil·litat. Arreglar el món xarrant amb els col·legues és una tasca de caire místic. Cal prendre-se-la com es prenen la missa les beates, amb respecte i dedicació. A nosaltres ens agradava el Charly's, era reconfortant beure's un parell de litres de plis-play envoltat d'imatges i frases típiques de Xarlot. La pertorbació que va suposar la transfiguració del nostre local en l'OciNNabi ens va fer desconfiar d'entrada en la nova direcció. El gran Chaplin va deixar pas a aquell símbol, aquell dimoniet marca de la casa. Vam perdre elegància, vam guanyar llibertat.

Crec que Iban i Nico van pensar en traspassar el negoci amb la primera ressaca, amb la primera neteja. Portar una borratxeria és més difícil del que sembla, cal molta paciència. En tot cas, sempre he pensat que el millor bar és aquell on els cambrers van més borratxos que els clients. L'OciNNabi, en els seus millors temps, complia la norma. Nico era el dimoniet de la consciència, l'executor, el poli dolent. Iban tot el contrari. Molt prompte els vam començat a imitar a la perfecció. La veu de carajillo del primer, l'expressiva cara del segon. Per al record queda una frase mítica de quan Nico venia, a instàncies d'Iban, a fer-nos fora a l'hora de tancar. Llavors, recolzat a la taula per mirar de dissimular la seua pròpia borratxera, pronunciava amb la seva demacrada veu: Nos vamos yendo.

Botelles de Cerol adulterades, campionats de futbolí, les piràmides de xupitos, les dificultats per trobar taula, les cardades al lavabo de dones, les clenxes al d'homes, els debats a favor i en contra d'Almodóvar, de la Fórmula 1, de Zapatero. Sentor de claveguera, de tancat. Rock comercial intentant obrir-se camí entre l'espessa fumaguera del tabac. Hi havia, òbviament, els addictes, els incondicionals: el Xarli, el Meló, el cosí de Paola, els quatre putots de sempre, els adolescents que compartien una cervesa entre cinc, i les sofrides nòvies dels cambrers que acabaven portant la barra quan tot s'ennuvolava. El pas del temps es quantificava amb l'augment del preu del litre i litre.

Tanca el Charl... volia dir, tanca l'OciNNabi. La nova marca: Da Vinci. Encara no he entrat. Desconfie. Què deu valer el litre i litre?

2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Encara no he estat, de la parella que s'ho han quedat ell era amic de "més joves", Jordi li diuen, Kabota de tota la vida, no sé si el coneixeràs, més jove que tú i més major que jo, de la colla que han anat de raperets des de sempre. Han sigut ell i la novia, una xica d'Ontinyent, els qui s'ho han quedat. Ni idea de a quant el plisplai ni res de res, però igual té Ocinnabi que Da Vinci, sempre serà el Charly's.

Paola ha dit...

Nos vamos iendo!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...