y estos ríos profundos como penas,
largos como el olvido o el recuerdo,
hospitalarios, generosos,
para los que la ciudad va navegando
hasta la mar, que es el morir.
José Hierro
largos como el olvido o el recuerdo,
hospitalarios, generosos,
para los que la ciudad va navegando
hasta la mar, que es el morir.
José Hierro
-Benvolguda Paola:
Açò va ser i era mil i una històries o visions simulades d'una realitat paral·lela, transmesa o imaginada, d'una manta tirada al terra plena de ninots, de fosques berenes a les sis en punt d'una solitària vesprada d'hivern de fa molts anys. Recorde les ja desaparegudes galetes Rio, hòstia!, les trobe a faltar, les necessite!... Perdó; ja estava divagant. Hui el que volia era preguntar-te pels precs de Culumbia University, per la musiqueta que desprenen els cudols quan se'ls acaricia amb aigua. Una tornada recurrent, algun lloc comú que serveix per unir poetes. I que conste que no parle del gaudeamus igitur. És una altra cosa. Però crec que no m'estàs entenent, veritat?
Miraré de recomençar. Long Island és l'illa més gran dels Estats Units continental. Ho diu la Viquipèdia. Només es troba a uns quan quilòmetres a l'Est d'on tu dorms ara. Recorde haver vist balenes arribant a morir a les seues platges, fent l'últim trajecte abans del no-res. La imatge espill d'un home que es deixa menjar a l'oblit de les ones salades, que es deixa menjar els ulls per les gavines malvades. El mar agita sus espejos negros, diria el poeta. Jo no sé si m'atreviria a fer servir aquelles paraules fetes de pedra. Covardia o inexperiència, que més dóna! Vergonya em fa confessar que encara no he creuat l'Atlàntic.
Ho intentaré una vegada més i prou. Recordar, construir, donar-li forma al fum d'uns mites, fantasmes d'una caverna en UHF. Això afegit a tot el que m'expliques: gratacels, el pont de Brooklyn, el Metropolitan Museum, els negres del Harlem i l'apartament de tres pisos d'aquell tio coreà (per favor, folla-te'l, caça'l). Aire frec, desitjos per complir, els ulls davant del món. Viva i mire vivir, i després m'ho expliques.
Açò va ser i era mil i una històries o visions simulades d'una realitat paral·lela, transmesa o imaginada, d'una manta tirada al terra plena de ninots, de fosques berenes a les sis en punt d'una solitària vesprada d'hivern de fa molts anys. Recorde les ja desaparegudes galetes Rio, hòstia!, les trobe a faltar, les necessite!... Perdó; ja estava divagant. Hui el que volia era preguntar-te pels precs de Culumbia University, per la musiqueta que desprenen els cudols quan se'ls acaricia amb aigua. Una tornada recurrent, algun lloc comú que serveix per unir poetes. I que conste que no parle del gaudeamus igitur. És una altra cosa. Però crec que no m'estàs entenent, veritat?
Miraré de recomençar. Long Island és l'illa més gran dels Estats Units continental. Ho diu la Viquipèdia. Només es troba a uns quan quilòmetres a l'Est d'on tu dorms ara. Recorde haver vist balenes arribant a morir a les seues platges, fent l'últim trajecte abans del no-res. La imatge espill d'un home que es deixa menjar a l'oblit de les ones salades, que es deixa menjar els ulls per les gavines malvades. El mar agita sus espejos negros, diria el poeta. Jo no sé si m'atreviria a fer servir aquelles paraules fetes de pedra. Covardia o inexperiència, que més dóna! Vergonya em fa confessar que encara no he creuat l'Atlàntic.
Ho intentaré una vegada més i prou. Recordar, construir, donar-li forma al fum d'uns mites, fantasmes d'una caverna en UHF. Això afegit a tot el que m'expliques: gratacels, el pont de Brooklyn, el Metropolitan Museum, els negres del Harlem i l'apartament de tres pisos d'aquell tio coreà (per favor, folla-te'l, caça'l). Aire frec, desitjos per complir, els ulls davant del món. Viva i mire vivir, i després m'ho expliques.