dimecres, 19 d’agost de 2009

Temps com a Pèrdua

No es pot ser museu i modern al mateix temps; amb aquesta cita de Gertrude Stein (amb e final i no com apareix reflectit) comença el llarg text de la guia que presenta l'actual exposició del MACBA. Seré sincer des del començament: no m'entusiasma l'"estil" d'aquest museu. Les meues raons són ben senzilles: mai m'ha acabat de convèncer cap de les exposicions que ha organitzat en aquests anys, i he anat unes quantes vegades. Tret d'alguns monogràfics interessants per la tria de l'autor i no per l'encert a l'hora d'explicar-lo, la meva sensibilitat artística presenta una esmena a la totalitat respecte de la línia del museu. Per això no comprenc el prestigi associat a la figura de Manuel Borja-Villel, que tants anys el va dirigir. Tampoc no combregue amb l'edifici, en tot cas això ompliria tot un post i hui no és el cas.

L'exposició, titulada El temps com a matèria, presenta les noves incorporacions a la col·lecció, és a dir, les obres que han adquirit recentment amb els diners dels nostres impostos. Sóc conscient que un museu ha d'adoptar una línia, un estil, una especialització o particularitat concreta que el diferencie de la resta. Òbviament, com és el meu cas, podem no estar d'acord. Als exemples em remetré, és a dir, al gruix de les obres comprades, posant alguns dels exemples representatius del que es pot vore.

Després d'una breu presentació referida a l'art abstracte, amb algunes obres d'autors estatunidencs poc representatius de de mitjans segle XX i alguns altres europeus, es dona un tret de sortida teòric amb New Babylon de Constant Nieuwenhuys, més que una obra d'art una representació conceptual de l'utòpic projecte d'un senyor amb els peus molt lluny de terra. Em faig creus al veure com s'intenta relacionar aquesta forma de fantasia amb la teoria de la Internacional Lletrista i la posterior Situacionista. Crec que en aquesta casa ningú entén el concepte revolució, combat, a més de tenir una discutible capacitat d'associació artística. Per sortir de dubtes, recomane llegir o veure La Société du Spectacle. No entenc tampoc que fa a la mateixa sala un vídeo (incomprensiu i mediocre) de Gordon Matta-Clark. Res a veure amb la fantàstica retrospectiva que li va dedicar-li el Reina Sofia, car no hi ha comparació possible entre els dos espais.

Incomprensiblement lluny d'allà, tenint en compte que volien parlar dels Situacionistes, es situen els treballs d'Asier Mendizabal i d'Ignasi Alballí. Dos notables punts d'interès que malauradament se'ns presenten als marges d'un conjunt poc coherent. Cinema de Mendizabal està dins dels paràmetres de l'estil MACBA i al mateix temps és interessant, un fet ben poc habitual. No gratuïtament aquesta obra dóna imatge a l'exposició. El trist conjunt que l'envolta i l'explica són un parell de pòsters de films de Jean-Luc Godard.

Mendizabal no és l'únic artista interessant mal explicat. El mateix li ocorre a Joan Jonas. Lines in the Sand és un treball menor de la novaiorquesa que desvirtua el conjunt de la seva obra. El fet que s'incloga aquesta autora, a més, és fruït de la conjuntura, ja que aquesta performance-instalació es va realitzar amb motiu del Documenta II. Bruce Naumann és un altre dels noms imprescindibles pel qual es passa de puntetes amb treballs menors.

La resta dels artistes, el gruix de l'exposició, és fàcilment prescindible. Francesc Torres i la seua instal·lació Contruction of the Matrix (1976) és simbòlicament pobre, infantil. La instal·lació de Matt Mullican està exempta d'interès i hom es compadeix de la tremenda pèrdua de temps que suposa la vida de l'autor. Presentar els treballs de Judith Barry com un exemple de relació entre els codis del cinema i la resta de les arts plàstiques és quasi una ofensa donada la frivolitat i el pobre llenguatge que atresoren les instal·lacions vistes. Les televisions amb boira constant de David Lamelas fan gust de dejà vu. El mateix li passa als conceptuals escrits de Lawrence Weiner. Finalment, els vídeos i les instal·lacions de Palle Nielsen no transmeten res, fredor.

Ni rastre a cap de les plantes de la mínima noció d'art interactiu, exceptuant l'Arena de Rita McBride (una especie d'amfiteatre sense espectacle). Tampoc hi ha rastre dels noms més importants de l'art de les últimes dècades. Manca de diners per a bones obres? No ho crec. Simplement mala tria, mala línia. Tot i que supose que ja es tard per canviar. O no. Bartomeu Marí i els seu nou equip tenen la clau.

Mentrestant, si algú vol veure exposicions veritablement instructives, didàctiques, emotives, ben presentades i amb una poc discutible línia, passeu pel sensacional CCCB, que actualment explora el Jazz amb motiu del seu primer centenari i dedica una retrospectiva força engrescadora i completa a la cultura dels Quinquis dels 80 i tota a la cinematografia que va generar.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...