dijous, 27 d’agost de 2009

La Pipi

-Aquella finestra era més aviat un espill. Des d’ella s’albirava el gris clar del cel barrejat amb el gris fosc dels terrats del Marais. No van haver-hi misses ni solemnitats amoroses en aquell àtic tan petit, només les hores deixades caure sobre un futón Grankulla de l’Ikea; i a les mans un café, un gran bol de te, un got de vodka sense gel, un plat de pasta amb tomaca, una botella de cervesa Hollandia, la més barata. De tant en tant es colava algun somni per davall de la porta, o ens el trobàvem amagat dins d’un llibre. Les ressaques empalmaven allò nostre entre una nit i un dia gairebé idèntics, siamesos. Una pluja finíssima, quasi una rosada, ens espentava de festa en festa, de bar en bar. Entre el fred balsàmic s’hi respirava una completa i descomunal sensació de felicitat. Aquell sentiment sovint dormia prop del petit porxi de la rue Vieille du Temple, chez Pipi. El sol, llavors, era només un auguri d’estiu, un presagi de final.

Improvisades taules, un sopar, una festa qualsevol. Ella recolzada al racó d’un apartament de la Rive Droite amb una copa de vi barat a la mà. Una petita timidesa de xiqueta mal crescuda. Uns dits àgils i experts que embolicaven cigarretes mentre al reproductor cantava una diva jazz decadent. Entre els seus llibres hi havia el Mein Kampf i algun escrit relacionat amb Marina Abramovic. Un petit radiador, una cuina estreta, una porta que mirada des del terra semblava gegantina. Alguns fils estiraven paraules i pensaments des d’Itàlia. Sensacions com de vell palau en la memòria, un cognom esguitat de signoria, un compte corrent que anava omplin-se cada mes d’alleugeriment i de vergonya al mateix temps. Una entrada al Roland Garros oblidada dins d’un catàleg de moda. Rinxols despreocupats caient sobre els ulls, uns ulls blaus llibertat pagada. Anhels transparents, l’art com a matèria, una mirada altiva i decadent a la foto del freepass del Louvre. Entre l’addicció a la cafeïna i el gust per la bona cocaïna, la Pipi col·leccionava retrats de fotomaton que s’anava trobant pel carrer. Quan tenia un de nou venia ràpidament a mostrar-me’l. Passàvem llavors uns minuts en silenci tractant d’imaginar la vida d’aquella persona. Quan més antiga era la foto millor. Aquells rostres ens permetien d'assolir una amplitud de temps que nosaltres mai tindríem en aquella ciutat.

Una estreta confiança, més d’un deliri d’alcohol, un desig d’experiència molt més enllà dels dictats de la carn. La nuesa era un joc d’infants i alguns d’aquells excessos delimitarien els nostres abismes posteriors. Ens comportàvem com si la vida ens haguera de durar un dia. Cada moviment era el primer i l’últim. Les promeses, igual que la llum, eren fàcilment prescindibles.

***

La Pipi es deixa caure per Barcelona unes hores. L’estiu comença a morir. Envelleixes bé, li dic. M’explica que prompte marxarà a Lima, vol estudiar el museu d’un manicomi. Promet enviar-me un detallet de coca. Encara té llogat el petit àtic del Marais.


2 comentaris:

Paola ha dit...

Me gusta mucho!!
Hacía tiempo que no escribías algo así, con este estilo a la hora de describir los rasgos de una persona.
Qué envidia no poder escribir así, con esa capacidad descriptiva!

#M# ha dit...

Perdona, tú tampoco te quedas corta a la hora de describir. Gràcies por los comentarios.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...