dilluns, 31 d’agost de 2009

Camí de Mar

-El passat dia 23 de març ens deixava el poeta Jordi Enjuanes-Mas. Un correu de la seva vídua Piedad em confirmava la notícia farà uns dies. Jo ja ho pressentia però. El seu blog de poesia, Rime Sparse, figurava entre els meus favorits. També tenia la sort de ser una de les persones a les quals Jordi enviava de tant en tant els seus versos. La falta d'actualitzacions i el seu silenci m'havia posat en alerta. Ja feia mesos que el poeta lluitava contra una greu malaltia, una d'aquestes partides que sempre es perd, car les cartes estan marcades.

Com a poeta era impagable. Allò que més captiva dels seus versos era la gran riquesa i varietat tant del metre com del lèxic. Li agradaven de referencies i temes clàssics, i el seu vers era musical, complex, d'una expressivitat enlluernadora. Semblava el lletraferit perdut d'una època clàssica que mai van tenir les lletres catalanes. Era una rara avis en un món de poetes fast food.

Nascut a Navàs (Bages) el 1942, es va llicenciar en Ciències Socials a la Universitat de Salamanca i posteriorment ho faria de Filologia Francesa i Catalana a la Universitat de Barcelona. Va exercir durant molts anys de professor de literatura catalana a diversos instituts de secundaria i des de 2002 venia publicant diverses recopilacions de versos.

Piedad també em confirma allò que Jordi ja em va avançar al seu moment; que els seus últims versos es publicarien en format llibre. El recull porta com a títol Camí de Mar, i en ell s'integren molts dels poemes que venia publicant al seu blog. S'inclou també, per a sorpresa meua, un dels intercanvis epistolars que ens vam dedicar a través de les nostres respectives bitàcoles.

Vull aprofitar aquest últim i gris dia d'agost per recordar a l'amic Jordi Enjuanes-Mas de l'única manera que se m'ocorre, amb la seva recomanable poesia. Un tastet:

CAMÍ DE MAR
Me’n vaig camí de mar deixant petjades
de sol morent. La tarda engabiada
s’aplega al cim dels alts filats elèctrics
refilant la incertesa de les hores.

La mar m’espera al fons, amant voluble
que es vesteix amb les gales de la tarda
amb ors incandescents i sedes porpres
i lluentors i miralleigs de nacre.

I vaig fent camí avall ans que la tarda
se’n vagi enllà de l’última carena
i callin els ocells i el sol s’apagui

i que la mar impúdica es despulli
i amb virginals nueses m’arrabassi
el cor i el seny, xuclant-me la mirada.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...