divendres, 10 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Tànger

-Unes poques hores després d’arribar a Àfrica, seia al Café Paris de la Place de France de Tànger com en altre temps ho havien fet Paul Bowles, Tenessee Williams o Jean Genet. Un thé, monsieur, vaig dir, i escoltant-me em vaig sentir com aquells vells comerciants que van fer d’aquesta ciutat la puta entre les putes de la vergonya colonial.

Tarannà sumís, finestra del no lloc, obligada a obrir-se de cames als opulents mariners de l’eterna conspiració, cosmopolitanisme brut que es replega sobre si mateix després d’anys de violacions successives. Fenicis, romans, moros, portuguesos, espanyols, anglesos, i ara, finalment, port miserable que dispara esperances cap Europa cada vint-i-cinc minuts en forma de ferry.

Només les prostitutes, els artistes i els vells mariners malalts d’alcohol podrien sentir com a casa seua una ciutat com aquesta. Són coses dels les duanes, de les grues, de les sirenes dels vaixells, mercaderies perdudes entre continents. Això ho sap Tanger, però també la bruta i lletja Algecires, tan veïna i tan distant alhora.

El minaret de la kasba projecta novament els cants del muetzí a la caiguda del sol, es colen les vibracions entre les escletxes de les antigues muralles. Les noves avingudes de la Ville Nouvelle amaguen un cementiri anglès ple de soldats morts lluny de casa. No és l’únic vestigi de la presència colonial, l’American Legation o el Gran Teatro Cervantes s’alcen encara amb millor o pitjor estat de conservació.

En eixir del Café Paris pensava en les delícies del te verd amb menta. Prop d’allà vaig enfilar la baixada cap al port. A la deserta Rue Lbn Zhn hi havia alguns bars que servien alcohol, també un xapero i dues putes discretament vestides. Ningú no es pinta tan bé els ulls com les noies musulmanes.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...