dissabte, 11 de juliol de 2009

Cartes Marroquines: Meknes

-Quan baixa el sol, la place el-Hedime s’omple de comerciants i d’encantadors de serps. Turisme i superstició es donen la mà posant de manifest les contradiccions més profundes del país. Ho presideix tot una foto del rei Mohamed VI i la impressionant porta Bab Mansour el-Aleuj, la porta del victoriós, que és una de les més caracteristiques de tot el Marroc. Donem pas, lluny ja de la perniciosa influència de la mar, a l’autèntic Marroc, el de les ciutats imperials, el dels sultanats llegendaris, el de les guerres fratricides, el de l’exotisme oriental, l’entrada i la sortida d’Orient.

Aquesta ciutat, com totes les altres, presenta contrastos molt marcats entre les velles medines i l’anomenada Ville Nouvelle, o el que és el mateix, les grans avingudes alçades durant la primera meitat del segle passat per francesos o espanyols que suposen la part nova més ostentosament moderna, malgrat tot encara endarrerida. Imprescindible la visita al mausoleu del mític personatge Mulay Ismail, figura clau de la historia marroquina i estrella local, ja que va ser ell qui va transformar la ciutat en capital imperial, suposant el seu regnat (1672-1727) una era daurada de la historia del país.

La Medina és deliciosament laberíntica. A destacar la Madrassa Bou Inania, que costa de trobar però que és de les més belles del país, o el solitari cementiri on s’alça el Mausoleu de Sidi Mohamed Ben Aïssa, que com la majoria de monuments resta tancat al públic no musulmà. Molts xiquets d'aquest carrers porten samarretes d’equips de futbol europeus, i molts comerciants et saluden amb un forca Barca, o fins i tot confonen el nom de la ciutat amb l’apel·latiu del club de futbol. Quan la calor espenta i els nens no poden jugar al carrer ho fan a casa, amb antics jocs de vídeo que tenen com a protagonistes els seus equips favorits tot i que amb les plantilles una mica desfasades.

La major part dels artesans viu i treballa amb els mateixos mètodes des de fa segles, poques coses han canviat dins de la Medina des del segle XVII. Sense mecanització, amb els mínims metres quadrats raonables als tallers i fent servir instrumental molt precari, els petits botiguers són tot un patrimoni viu i que al mateix temps planteja un debat entre la idea occidental de progrés i la identitat i les costums d’un poble.

Si passeu per ací, no dubteu ni un moment d’anar a menjar al que és probablement una de les millor eleccions del Marroc respecte del binomi qualiat-preu. El restaurant Omnia es troba al número huit del carreró El Fouki Rouamzine. El servei és igual de parsimoniós que a tot el país, però tastareu un Marroc autèntic, delicat i detallista.

La part contraria la trobarem en el gran mercat cobert que s’obre a la dreta de la placa el-Hedime: la varietat cromàtica de les especies, els relluents volums de l’aigua-sal, el perfum de les herbes medicinals, tot es barreja grotescament amb la flaire de carn morta servida al costat del fem i la misèria dels animals vius. Caps de xai amb la llengua fora, mosques i vespes, manca d’higiene, el grotesc especejament de la matèria, budells, pells, greix i cervells, tot esguitat de regalims de sang; una escena molt present arreu del país. No parle des dels escrúpols—o potser sí—sinó des de més enllà. La pudor, un baf gris, tot multiplicat per la xafogor de l’estiu, costa treure-se’l del nas aquesta flaire a Marroc profund.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...