dilluns, 22 de juny de 2009

Sōnar'09, No Guts No Glory (II)

-Festival Sōnar. Dissabte, des de les 23.30h. Fira Gran Via de l’Hospitalet.
Arribem amb presses per assistir a la irrupció dels mítics Orbital, que després de dues cançons demostren que més que monstres de l’electrònica són dinosaures. Algú els hauria de dir que els anys noranta ja van acabar, i que conste que jo els vaig seguir precisament durant aquella època; la seva nul·la evolució els transforma, a les portes de la segona dècada del segle XXI, en uns desfasats—i no parle d’un desfasament com els d’alguns dels seus seguidors, que arribats als moments finals de dos dies de festa transpiraven litres de suor química—, parle d’un desfasament d’un altre orde, el d’uns apalancats que han perdut l’"òrbita" d'una música que avança al ritme de la tecnologia que la crea. El Sōnar no és el lloc per a la nostàlgia, i quan això passe, el Sōnar deixarà de ser el Sōnar.

I sense nostàlgia, però amb un punt retro, els Crystal Castles es presentaven com la cara innovadora d’una nit sense moltes sorpreses. Grans conreadors del que s’ha vingut a anomenar so de 8 bits, i en part també gràcies a eixe encertat pessic punk-fosc, han aconseguit col·lar-se, mitjançant les plataformes de difusió musical d’última generació, al primer lloc de les llistes de talents revelació. Ahir, però, van pagar la seva inexperiència amb un concert que si la mateixa organització ha qualificat de desastre poc més puc afegir. A falta d’un comunicat de la banda, el Festival retreu als tècnics del grup la deficient qualitat del so. El públic es va fartar d’escridassar i xiular.

Correctes, sense més, els Moderat i l’oncle Jeff Mills, que desprès de tants anys també acusa una falta de renovació que revolta a força dels hits clàssics. Engrescador en la seua posada en escena Deadmau5, un excel·lent show que contrasta amb la seva falta d'idees en l'apartat musical. Quan Carl Craig feia sortir el sol a força de beats totalment predictibles, es notava entre el públic un desfici general, una rutina. Quan eixíem per la porta tots plegats, sense cap tipus d'entusiasme, el pensar general era: una més. Avorriment-Sōnar no és un bon binomi. Confiem que tot açò siga fruit de la crisi i que prompte aquesta por al risc s’acabe.


1 comentari:

Josep ha dit...

El Sònar no fa per mi.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...