dimarts, 9 de juny de 2009

Sergi Pàmies

-L’escriptor famós va obrir la porta de casa seva a uns desconeguts. Podria ser el començament d’un dels seus contes però és només el principi d’una entrevista d’allò més rutinària. Ni tan sols ens obre la porta, entrem directament a sa casa gràcies a l’ascensor privat de l’exclusiva finca on viu. Jo, que vinc d’altres tipus de barris, no acabo d’acostumar-me a aquesta zona. És cert que ara només veig els avantatges de viure aquí. No acabe d’entendre què vol dir tot plegat.

Hi ha tensió, a les fotos, a la conversa. Hipòtesi: no li agraden les entrevistes; l’agent de l’editorial em va dir que no acostumava a concedir-ne fora dels períodes de promoció d’un llibre. Intente entrar al seu terreny per mirar de fer-lo sentir còmode. Parlem de literatura, que és on l’escriptor se sent com peix a l’aigua. Detalla el seu mètode, com i quan arriba la inspiració, la disciplina, quina és la seva matèria primera predilecta: Jo em moc en materials de la classe mitja benestant sense més problemes que els problemes quotidians de l’opulència occidental. Això és un fet. Què tinc al meu voltant? Gent que se li està morint el pare, gent que té dificultats per educar els fills, matrimonis que no funcionen bé, algunes frustracions generacionals vagament confessables. No se’l veu tan a gust quan posem sobre la taula la carta de la fama. Malgrat que és un dels bestseller del gremi editorial en català i un dels lletraferits més quantitativament traduïts, no s’ho creu, o intenta restar-li importància. No li agrada parlar de literatura catalana com a reducte aïllat, ni el victimisme, veu i viu un món literari completament normalitzat, exposat a les lleis del mercat, se sent més artesà que heroi romàntic.

Tenim temps, no hi ha presa, em diu. Percep que comença a passar-s’ho bé, el deixe parlar tota l’estona tractant d’estirar els temes. Veig que li agrada la conversa farcida de matisos, la varietat d’exemples, com si tinguera por de saber-se malentès. Li fastiguegen els tòpics i els llocs comuns, i m’ho fa saber després d’encaixar un rere l’altre les planeres referències que requereix un encàrrec tan modest com el que he d’acomplir: Jo recomano—diu—el no acceptar com a pròpies coses que estan per demostrar. Perquè de vegades en el fragor del diàleg assumim tòpics que no hem experimentat. Els tòpics són el gran virus de la cultura. Tal volta siga aquesta la tesi de la filosofia Pàmies, el què de tota la seua literatura, agafar les situacions quotidianes, la mediocritat implícita del dia a dia, i donar-li la volta, buscar-li els tres peus al gat, seccionar contradiccions endèmiques amb el bisturí de la ironia, de l’humor.

Porte ja unes hores rumiant tot això: la mediocritat, la velocitat, els llocs comuns. Donar-li la volta a tot això. Si tingués més temps arribaria a conclusions. Hui, però, tinc una mica de pressa i massa feina.


2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

I del pobre Pàmies ningú diu res... Definitivament, hi ha que vore com mos agrada la carn...

#M# ha dit...

És simptomàtic Comtessa. A la que ens posem a escriure alguna cosa seriosa i eixuta, la gent sua. S'ha de parlar de carn i foscor, que com pots comprovar, és el que triomfa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...