dissabte, 27 de juny de 2009

Epístola de l'Alcoi Present

-Ja no queda quasi res d’aquella vella esplendor que encara lluïm al caràcter els alcoians. Ja fa quasi quaranta anys que aquest poble es veu arrossegat pel temps, per les circumstàncies d’una modernitat per a la qual mai no vam estar del tot preparats. Arrere el mític XIX, el Petroli, el Manchester valencià, la joia del modernisme, reserva revolucionaria, capital republicana, miracle de la postguerra i un llarg etcètera.

La indústria, motor de totes les glòries del passat, va morir de forma progressiva. Mai es va produir el necessari canvi, el salt de qualitat que hauria salvat la gallina dels ous d’or. Per més que molta gent ho pense, l’orografia d’aquesta comarca, i l'aïllament que l'acompanya, no ha tingut res a veure, ja fa segles que els alcoians lluitem amb notable èxit contra l’escarpat relleu, una lluita titànica que en cap moment ha impedit la consolidació del que va ser un dels pols industrials més importants de la Península. La Ciutat del ponts sempre ha sabut mutar i adaptar les seues particularitats en benefici propi, això forma part ja del nostre tarannà.

Hi ha, però, altres circumstàncies que malauradament han escapat del nostre control. Alguns historiadors de boqueta—els que parlen sense dades, més o menys el que estic fent jo hui—situarien l’origen de tots els mals a la divisió provincial que va tenir lloc el 1833, un hipotètic punt de partida que condicionaria tot el futur posterior. Sense capitalitat, sense comarcalització, obligats a convergir amb una realitat, la d’Alacant i província, tan diferent a la d’aquestes muntanyes, són factors tots ells llunyans però malgrat tot persistents en el temps. Estar encara, en ple segle XXI, depenent d’una estructura tan arcaica com la Diputació, que històricament ha desenvolupat una política d’engrunes cap a la comarca, que s’ha oblidat sistemàticament de les necessitats concretes d’una realitat, la nostra, tan poc comú en el nostre entorn, tot això havia de passar-nos factura.

El nostre exotisme, el fet de ser pràcticament l’únic pol desenvolupat dins l’escassa industrialització del País Valencià, va motivar la falta de confiança exterior, mai interior. Mentre als anys seixanta del segle passat s’anaven posant les primeres pedres del model de turisme de sol i platja, la panacea universal del Llevant, començava a desatendre’s una alternativa i un exemple que hauria resultat a totes llums més positiu per al País. Si als anys setanta Benidorm i companyia ja gaudien d’una autopista, arribat el 2009 Alcoi encara no té enllestida la variant, l’autovia de l’interior que acumula un surrealista retard històric. Els parcs temàtics, les ciutats faraòniques o les polítiques dels grans esdeveniments mediàtics servirien d’exemples actuals que consoliden la tendència, com posar diners on no toca.

Fa anys que va desaparèixer la música de telers que cantava Ovidi, banda sonora dels carrers de la meua infància. Seria absurd proposar a hores d’ara la tornada d’un model de producció secundari quan tots els indicadors apunten la modernitat d’una economia basada en el terciari, o de camí cap al quaternari. El passat, passat està. Convé, però, reflexionar l’evolució, el camí recorregut fins arribar al model de desenvolupament actual que als últims anys ens ha conduït al desastre econòmic que estem vivint. Una política que, utilitzant terminologia de Joan Romero, vindria a ser creixement sense desenvolupament.

El meu poble, Alcoi, que ja fa anys que viu de mirar-se el melic i treure una i altra vegada el borralló de les glòries passades, ha estat, sense cap matis especial, víctima d’aquest últim suposat miracle econòmic, el desastrós model de desenvolupament de la cultura del totxo. Mentre els socialistes miraven carregar-se la indústria durant els huitanta, el posterior relleu de les hordes peperes ens va precipitar a la cultura del pelotazo, una alternativa més semblant a l’estafa de l’estampeta que a un model sostenible. En aquest context, el pastís alcoià resultava abellidor. Parlem d’una ciutat típica del llevant: sòl barat, centre històric en ruïnes, polítics corruptes i empresaris sense escrúpols. Aïllats com estem, la cosa va arribar tard, com sempre. Els carrers i places va anar omplint-se d’obres de nova planta, enderrocaments massius de barris sencers, multiplicació de les societats especuladores. I tot això es va començar a notar quan hom ja parlava del principi del fi de la bombolla immobiliària. Conseqüències, Alcoi està plena d’habitatges a mig fer i la practica totalitat dels seus habitants estan hipotecats fins als límits de la biologia humana.

Prova manifesta de la dissolució cada cop més patent de la diferencia alcoiana, la burgesia d’aquest poble—tradicionalment més propera al savoir faire català que al caciquisme mesetari—va ser víctima de la seua pròpia ambició i, desesperada per mantenir el seu status, va pujar-se al veloç tren en via morta que era la construcció. Morta per contagi, la diferència alcoiana ha acabat assumint com a pròpies les noves tendències de l’economia al País Valencià, que, a més a més, venen acompanyades dels tics propis del nou regim imperant: incultura, vulgaritat, conservadorisme extrem i fins i tot episodis inèdits de blaverisme a la ciutat. Qui ens ho anava a dir a nosaltres, els alcoians, que vam arribar tan lluny.


2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Un dia te portaré a vore passats gloriosos que ara són res...

#M# ha dit...

Reste a l'espera. Ansiós.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...