dimarts, 19 de maig de 2009

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.
Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.


Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.


2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Chapeu per tu, senyoret. Llegir lo de Carles Santos ha sigut com estar allà.

Carmela ha dit...

ets un artista

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...