dilluns, 27 d’abril de 2009

La Llegenda del Virrei Morcillo

-El nostre infern, com tots els inferns, començava en una barra de bar. Després hi havia llits—alguns massa estrets, altres interminables—, persianes abaixades durant la ressaca, lavabos sempre bruts des d'on davallava la flaire sintètica de l'speed. Als afters es reproduïa l'alquímia indecent del bestiari mitològic. A les raves es fabulava fins al punt de donar per real tot allò d'al·lucinatori que s'amaga darrere la paraula. No oblide l'atzar, ni la violència; accidents amb ferides que deixen pas a cicatrius inesborrables. La vida i la incertesa pesaven llavors tant com ara.

Un dia el Virrei Morcillo va deixar de córrer. Després de passar-se la infància fugint va decidir de plantar-se dempeus, amb posat d'indiferència, sempre en contra de la seua sort. Des d'aleshores no corre ni per agafar el metro, s'espera a què les coses passen. Aquesta determinació no ha servit per estalviar-li les pedrades; les pallisses continuen arribant tot i que de forma menys freqüent. Recorde paternitats de plàstic, talons de brillans afilats en fúcsia, faldes representades en tela, Barbie en la creu. Els somnis se'ls trobava tirats pel terra, polsosos. La humitat d'aquella València nostra ens rovellava poc a poc els ossos, els budells. Aquell any vam jugar com cap altre amb les boles del destí; Apol·lo, però, no ens va castigar.

Sé que no és temps encara de remuntar la retòrica, de narrar les gestes, eixe moment arribarà un dia. La nostra èpica, ara, és la dels perdedors. Les ciutats ens van derrotant, no tenim ànima de conqueridors. Tu, Morcillo, sempre seràs pastor, mai soldat. Sé, tanmateix, que posaràs damunt la taula retirades estratègiques, Ampliacions del camp de batalla. Ara veig que a les trinxeres la gent sua sofre, i jo, mentrestant, lubrique l'armadura amb la poca saliva que em queda. Pronuncie i escric exili quan hauria de pensar i plorar desterrament. I tot i la meua covardia, continue tenint el vent a favor.

Però vós, Virrei, sobirà d'un cingle nevat ple de núvols, cap coronat amb la bromera de les ones salades, el vostre ceptre és un dildo rosa, la vostra constitució literatura de tocador, i l'himne, Hidrogenesse; què heu fet ara, precisament ara, per tocar-li els collons als déus? Hauries d'haver estat el fill pròdig que torna a casa foragitat d'una guerra que no és la seua, lliure ja de l'angoixa dels matins de solitud i abstinència. Malgrat tot, Apol·lo va i et castiga. L'atzar i el joc de les boles. Armes de destrucció massiva amagades entre els llençols. Qui t'ho anava a dir.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...