dijous, 2 d’abril de 2009

Epístola Tanguera (Els Cercles de l'Espiral)

La pluja de primavera, les cues dretanes de les escales mecàniques del metro. Somnolència flotant a l'aire dels corredors del transbordament, també la presa barrejada amb els anhels quotidians. Alguna lectura interessant, possibilitats podrint-se al calaix del ja ho faré demà. Sona Bach de forma obsessiva, All I Need de Radiohead. Un petit mal de gola permanent, la calor no arriba, ah de les mànigues curtes! Poleo-menta amb mel, una galeta de canella del bar Flanders, els cubates del Filmax (sempre falten tres). La por a morir caiguent per les escales del Sidecar. Despertars successius i algun malson recurrent. Que hi farem, no tinc la consciència tranquil·la.

-Benvolguda i estimada Pandèmica:

Algú em va recordar l'altre dia l'efemèride de la teua partida. Sis mesos, mig any, carai!. Ara sóc jo el que riu tot esperant el sol i l'allargament del dia. Mentrestant, tu, a l'altra part del món, t'aboques a un hivern d'horitzons i plata. Mentiria si et diguera que la teua absència fa el mateix mal que el primer dia. Ja ho saps, la memòria selectiva ens ajuda a mantenir-nos psicològicament saludables. Tanmateix, més d'una nit es trenca algun got que portava serigrafiat el teu nom.

A l'última carta em dius que has trobat faena. Enhorabona, no és fàcil; aquesta crisi se'ns portarà a tots pel davant. Fantàstica la teua intenció de reprendre els llibres per tractar de fer-te profe. No cregues, jo m'ho plantege també, el periodisme només em permet d'anar tirant més mal que bé, de moment. M'alegre molt de vore totes les alegries que t'està donant el teu nebot, ja tinc ganes també de poder gaudir de l'experiència. Encara hauré d'esperar fins al juliol.

La resta igual: Barcelona té la desficiosa virtut d'entregar-nos unes rutines suportables. Fins i tot, de vegades, predictibles. Et sorprendria com de cícliques són les penúries, els errors. Són notícies que afortunadament ja no t'arriben, estas lluny i pel que veig has aconseguit oblidar aquelles cruïlles que et mantenien presonera entre les dues ribes de l'Atlàntic. Massa distància, massa aigua que al capdavall entraria dins d'una tassa de te. Si res ho capgira, seguirem rodant alternativament; ara el meu estiu, ara el teu hivern, ara la teua primavera, ara la meua tardor. Recordem però, els cercles humans mai són perfectes, cada cop més petits, una espiral que decau, que es fa estreta, sempre vers el centre.

Encara et trobe a faltar.

PD: Este cap de setmana vaig a Madrid, la teua ciutat de naixença.

_

1 comentari:

Celeste ha dit...

La vida sigue, los ciclos empiezan una y otra vez, pero siempre hay alguna esquina tanguera donde Janis no se cansa de cantar.

PD: Q bueno q la primavera te espere en Madrid.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...