dilluns, 9 de març de 2009

Sorolla Superstar

-Va deixar escrit el mestre Manuel Sanchis Guarner que una oportunitat perduda entre les que van impedir la consolidació de la cultura en català al País Valencià després de la Renaixença va ser la militància castellana de Blasco Ibáñez. Si un autor de la mida de Blasco hagués escrit en valencià s'haurien pal·liat moltes de les mancances i defectes que va patir el procés de recuperació de la cultura autòctona a finals del segle XIX i principis del XX. No va poder ser, la gran novel·la va arribar quan ja era tard, com sempre passa. Pense en 1960, quan Enric Valor publicà censurada L'ambició d'Aleix.

Aquest darrers mesos, gira per l'Estat l'exposició d'un dels autors més reconeguts de l'època de Blasco, el seu conegut Joaquim Sorolla. Sorolla va pintar Visión de España per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York, i allà estaven les pintures fins fa no molt. Donat el seu pèssim estat de conservació, l'Obra Social de Bancaja es va comprometre restaurar-les a canvi de poder exhibir-les durant un període de temps per diferents racons d'Espanya. Després de passar per València, Sevilla, Màlaga, Bilbao, i a l'espera del seu viatge a Madrid, el treball es veu aquests dies a Barcelona. Huit mil persones van visitar l'exposició durant el primer cap de setmana al MNAC. Jo ho vaig fer l'any passat a València. No va ser fàcil aconseguir una entrada i, francament, tot plegat em va decebre.

Al terminar els seus estudis Sorolla apuntava maneres. Els historiadors parlen del gran impacte que va causar l'obra El crit del Palleter en la València de finals del XIX. Després va viatjar a Roma, pensionat per la Diputació i també va fer algunes estades a París, com era i és necessari per esdevenir bon pintor. No negaré que té alguns bons encerts, sobretot en la seva primera etapa. És el cas de la magnifica tela Tracta de blanques (1884) o de l'exel·lent I encara diuen que el peix és car (1885), algunes de les millors obres de l'autor. Més tard, però, la seva producció va agafar una línia intimista-platjera que finalment es va convertir en la més representativa del pintor. Parle d'eixes estampes vora la mar amb gent que treballa o mira l'horitzó (Passeig a la vora del mar, de 1909, per exemple).

Pintades entre 1913 i 1919, les Visions d'Espanya pertanyen a aquest període tot i que presenten una temàtica diferent. En aquestes pintures, com en cap altres que jo haja vist de l'autor, el motiu es basa en un folklore ranci, una pantomima de costumisme buida i exempta de qualsevol sentit crític. Ni rastre tampoc de l'expressionisme amb el qual sorprenentment defineixen a l'autor. No entraré a analitzar la tècnica compositiva car no sóc un expert; recorde però—sense atrevir-me a comparar-ho directament—que tenia una professora que a la facultat afirmava que José Luis Sáenz de Heredia havia fet un magnific treball compositiu filmant el guió de Franco Raza.

Visión de España es un encàrrec que li arriba a Sorolla en un moment de gran prestigi internacional. Lluny d'anteposar els criteris ètics que comporta el motiu quan parlem de pintura figurativa, Sorolla es rendeix davant dels calés i confecciona una relectura comercial de la seua pròpia obra, dels motius que li donaren fama entre el públic burgés. Recolzant-se en la ximplesa dels tòpics, Visiones està farcida dels clixés més planers, d'allò comú i ràpidament identificable que hi ha als pobles d'Espanya. Aquesta va ser la imatge del pintor que va quedar immortalitzada a Nova York i que ara fa toms per l'Estat.

Mentre Gauguin buscava la inspiració a la Polinèsia, mentre Van Gogh va preferir morir de fam abans que viure de pintar Cristos, mentre Toulouse-Lautrec desfeia la moral burgesa en alcohol acostant-nos a les avantguardes, Sorolla, el nostrat Sorolla, va retractar al seu poble disfressat de massero i fallera en una idíl·lica e irreal processó de la taronja, dessota les palmeres, les flors, la murta; amb pasdobles i tota la resta. Una bona i amplia perspectiva d'allò de sempre.


4 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

A Sorolla li tinc molt mal record, el dia que estaven descarregant els quadros de l'exposició en valencia jo anava plorant dins d'un taxi quan passarem per davant i vaig vore cóm ho abaixaven d'un camió...

#M# ha dit...

Plorar dins d'un taxi, eixa és una bona imatge. Et falta dir per què ploraves per saber si és una imatge Almodovar o Wong Kar-wai

Comtessa d´Angeville ha dit...

Pues hi havia un poc de tot: un home, un suicidi, un massa d'speed... coses que passen.

Ja contaràs com va Bolaño, m'alegre moltíssim quan algú me diu que ha començat a llegir Los detectives!!!

En cent pàgines estaràs ja a puntet d'acabar amb la primera part del diari de García Madero i començar amb la part central del llibre, la millor, la dels testimonis. Ai es que m'emocione i tot com si l'estiguera tornant a llegir jo!! De fet vaig a buscar-lo ara després i fullejar-lo un ratet!

#M# ha dit...

Tia, ja sé que t'agrada però no me'l destripes!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...