diumenge, 29 de març de 2009

Epístola de la Nostra Cendra

-Benvolgut i estimat Virrei Morcillo:
Des del penediment, des de la cendra; vidre clavillat dels moments més febles. Ara, Cari, ara; escric des de la foscor, des d'un racó miserable, cau d'humiliacions, de letania (mai, però, tan patètic com el Rébel nostre de cada nit). Ja feia temps, massa. Llengües: fusta corcada. Ho saps; totes les finestres van quedar obertes allà baix; tota la boira escampada damunt la gespa sense tallar. Em pare a pensar: trens, autocars, aeroports; màquines de distància. València entre l'exclamació i l'interrogant. Pot ser no és això, o sí. No ho sé ara, no t'ho sabria dir. València va ser l'àncora del nostre punt de fuga.

Mentre tractava d'escriure tot açò, al racó més fosc d'una pista de ball qualsevol, se m'acosta una xica, jove, em diu quatre o cinc frases i després m'agafa el quadern, la meua moleskine, i amb lletres grans i rodones ha escrit: SE FELIZ [encerclat amb línies que simulen un núvol] LA VIDA ESTÀ LLENA DE AMOR Y ALEGRÍA. Guárdalo siempre porque es algo que hay que recordar incluso en momentos de bajón! Ho ha signat sota el nom de Maria i al punt de la i ha fet el signe de la pau. Té dret a la vida una persona així?

Una música enrancida, uns llums per moments blavoses, al segon roges. A la butxaca tinc un euro; al revers porta dibuixats uns cignes que volen vers la primavera, o potser tenen un rumb d'hivern africà. Si escric borratxo és per ells, i per les gavines que pinten la nit de Barcelona de brams de còpula. És tot el que puc dir, a estes hores no tinc molta facilitat per l'escriptura. Simplement tracte de sobreposar-me, d'entendre la raó, la causa que m'ha fet, just en aquest inoportú moment, agafar el boli primer i les tecles després. No ho sé. Crec que busque complicar-ho tot quan la resposta és ben senzilla: M'abellia dir-te alguna cosa.

[Foto del Virrei Morcillo cortesia del seu facebook]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...