dijous, 12 de febrer de 2009

Olga Poliakoff que Estás en Los Cielos (III)

-A qui s'encomanarem ara doncs? Si ens tanquen tots els refugis, si ens ho prohibeixen tot, si la policia vigila cada carrer; ja no tindrem res que contar, que gaudir. Olga Galicia Poliakoff va morir el passat 22 de novembre, a Barcelona casualment, on havia vingut de viatge. Amb només 57 anys un atac de feridura la va desconnectar d'aquest món. La seua llegenda en les arts escèniques es va nodrir a parts iguals entre la seva trajectòria artística en el delicat món de la dansa valenciana i el seu paper com a mestressa de cerimònies del Nou Pernil Dolç, l'amagatall nocturn de la bohèmia teatral valenciana. Ja feia anys que no em deixava caure pel seu palau. L'exili ho és ja de massa coses... Tornar a València aquest cap de setmana m'ha fet sentir orfe de mi mateix. La meua ciutat es desdibuixa, guix davall la pluja. Davant dels meus records, d'allò que vaig ser, em sent com la Mercedes Sampietro d'aquella oblidada pel·lícula de Pilar Miró, només em fa falta encomanar-me. Però a què? Olga Poliakoff que estas en el cel.

Dissabte, bo, diumenge millor dit. Set del matí, Direcció General de Policia de l'avinguda del Cid. L'agent ens va dir que només soltaria a Anticristo Mislata si li proporcionàvem algun tipus de document legal que acredités la seua identitat. En cas contrari estaria retingut el temps reglamentari, fins a quaranta-huit hores. Una passejada en taxi de banda a banda de València, un registre complet del seu pis. El passaport s'amagava en una novel·la qualsevol, entre la muntanya de llibres i deixalles de la seua habitació. Una mig hora després de lliurar la documentació, Anticristo va eixir en llibertat, visiblement content. S'ha de tenir amics a l'infern va dir amb un somriure sorneguer als llavis. Sempre vaig pensar que formar part del comitè d'empresa de Comissions Obreres a uns grans magatzems era el treball perfecte per a una rata de claveguera com ell, però no m'esperava que això també l'ajudaria a sortir de la presó. Em deus unes cerveses i alguna cosa més, li va dir el policia amistosament quan s'acomiadaven. Un paper amb la sanció administrativa mínima acreditava el toreig. Ben mirat València no ha canviat tant. Ben mirat València no canviarà mai.


3 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Hahahaha... Els que no canvieu sou vosaltres, golfos, pendensieros...

#M# ha dit...

Intentem conservar l’esperit. Res més.

Comtessa d´Angeville ha dit...

He passat un cap de setmana molt golfo a València i m'ha entrat una miqueta de nostàlgia de tornar... però no sé no sé. La nostàlgia és bonica. Probablement tornaria allà i tot seria una merda

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...