dilluns, 9 de febrer de 2009

Olga Poliakoff que Estás en Los Cielos (I)

-On s’amagarem ara doncs? Segur que quan va morir no recordava el tacte de la meua titola. Me la va tocar per comprovar si era cert allò que les llengües calfades de vodka anàvem proclamant en veu alta vora les cinc del matí. Aquella nit entre el públic del Nou Pernil Dolç hi havia un músic retirat, un dramaturg de prestigi, alguna actriu fracassada asseguda al costat d’una jove promesa, i els nocturns i somnàmbuls de sempre. Dintre de la capelleta del Petit Príncep hi havia una sinistra parella que no parlava. Cony, que imbècil que era jo aleshores! València no és Nova York.

Dissabte. Sopar a la Tastaolletes, un primer calfament al Café de les Hores (Morcillo, vaig veure al vampir envoltat d’un seguici de mariques joves, elegants) i el remat a La Caverna del carrer Cuenca. He tornat a València aquest cap de setmana. Ho he fet amb la passió de l’entomòleg que punxa records als panells de la memòria, taxidermista de moments foscos.

Quasi no puc escriure hui. Ha sigut un dia dur a la redacció i tinc encara l’estomac inflamat per la ressaca d’absenta.

...

2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Massa moments al Nou Pernil Dolç... massa records dels dies viscuts a València, i no vaig arribar a estar allà ni un any, i no tornaria, no m'agrada València per a viure (m'encanta per a anar de visita).

Jo no coneixia el Benicarló, mai havia estat (vivia al centre quan vivia a València i feia allà tota la vida) però quan vaig estar al decembre me va decebre molt, me l'havien pintat massa bé...

#M# ha dit...

El Benicarló, tal i com el vaig conèixer, ha desaparegut. Les referències que tinc del nou no són massa bones. No m'estranya la teua desil·lusió.

Jo vaig viure a València cinc anys, més o menys. I, com pots comprovar, encara genere molta nostàlgia.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...