dilluns, 2 de febrer de 2009

El Sarcàstic Bes de La Mort

Mort de dama de Llorenç de Villalonga. Adaptació de Marc Rosich i Rafael Duran.

Direcció: Rafel Duran.

Intèrprets: Mercè Arànega, Eva Barceló, Llum Barrera, Miquel Bordoy, Jaume Comas, Aina Frau, Rodo Gener, Sàskia Giró, Margalida Grimalt Reynés, Nies Jaume, Àurea Márquez, entre d'altres.

Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita.
28 de gener de 2009.

-No seré ni el primer ni l'últim a escriure que la nova adaptació teatral de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama és un dels millors muntatges de la temporada barcelonina. Amb una clara relació temàtica, Ricard Salvat (responsable d'altra versió escènica de Mort de Dama l'any 1970) adaptava a començaments de temporada de forma eficient el Mirall trencat de Rodoreda. Ara, Marc Rosich i Rafael Duran agafen per les banyes el declivi de la burgesia de començaments de segle XX i, salvant les diferències geogràfiques i literàries, radiografien els trets d'una aristocràtica família de Palma. Però a diferència del que passa en Rodoreda, Villalonga realitza, fins i tot amb punts argumentals de coincidència, un retrat àcid i sarcàstic dels valors d'una classe social que desapareix, i ho fa sense cap admiració, des de l'esperit crític de la contemporaneïtat i prescindint de l'embafosa càrrega nostàlgica per la pèrdua d'un temps millor.

La il·lustre hereva d'una nissaga aristocràtica mallorquina agonitza al llit. La seva cort assetja la moribunda buscant les engrunes de la seva exhaurida fortuna. La desfilada d'indesitjables personatges funciona com a paròdia d'una societat que agonitza, d'una Mallorca en transició cap a un nou món turístic i colonitzat que li succeirà. L'encertat to de la posada en escena transfigura l'argument de forma molt convincent en una enorme sàtira no exempta de moments poètics colpidors com la passejada de La Mort per l'escenari. Les subtrames, ben tractades i en sospesat equilibri amb l'argument central, funcionen a mode de puzle calidoscopi que contribueix a la lluentor del resultat final.

Rosich (contemporani rei Mides) i Duran han donat en el centre de la diana, també Rafael Lladó (escenografia en el seu punt amb l'encert del llit central que presideix els quadres, i que desapareix quan cal), i César Olivar i Ángel Vilda (el vestuari retrata l'època i al mateix temps contribueix al efecte paròdic). Entre els actors, sobresurt en la piràmide social la Mercè Arànega histriònica i moribunda, l'equilibrat contrapunt a tanta farsa que dóna Margarida Minguillón en el paper de l'expectant neboda Maria Antònia i Nies Jaume que dona vida a la frustrada poetessa Aina Cohen. Punt positiu, finalment, per a la correcta utilització de la varietat mallorquina en la parla dels actors, un fet estranyíssim en aquestes latituds, tan acostumades a barcelonitzar-ho tot fins a límits criminals.

1 comentari:

Heidi ha dit...

Em sembla molt mal que t'hages clavat a una discussió que no anava amb tu. Ella sap molt bé defendre's i no feia falta que et clavares en plan protector i per a clavar-te en mi. Tu a mi no em coneixes, ni ganes tampoc. Així que deixa-mos a les dones que parlen de les nostres coses i si volen la teua opinió ja et la demanarem.
Afortunadament açò no és Afganistan però l'actitut de molts homes de vegades sembla de talibans.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...