dijous, 26 de febrer de 2009

La Confessió, la meua implicació en la trama Gürtel

Coneix a l'enemic i coneix-te a tu mateix, i, en cent batalles,
no coneixeràs mai el més mínim perill
.
Sun Tzu, L'art de la guerra.

Introducció

-El mes de maig de l'any 2007 el País Valencià entregava la tercera majoria absoluta consecutiva al Partit Popular. Francisco Camps es convertia en el president més votat de la història. Les pitjors estadístiques s'acomplien. Un debilitat i sense idees PSPV-PSOE i la inútil pantomima batejada amb el sarcàstic nom de Compromís no van aconseguir res de res. Quatre tranquils anys de majoria parlamentaria esperaven al PP a les Corts.

Febrer del 2009. El jutge Garzón des de l'Audiència Nacional destapa una trama de corrupció que esguita al Partit Popular de Madrid i València. Fins i tot el Molt honorable President es veu implicat. Alguns dels fets que s'investiguen van tenir lloc en les eleccions municipals i autonòmiques de 2007. L'empresa Orange Market sota el control d'Alvaro Pérez Alonso, "El Bigotes", i altres implicats en la trama Gürtel van estar presents en aquella campanya. Jo també.

I

A punt d'acabar la carrera buscava el meu espai laboral a València. No em podia permetre ser un becari sense sou de qualsevol mitjà de comunicació, no tenia cap font d'ingressos llevat del meu treball. L'experiència que fins aleshores havia guanyat al cinema i les arts escèniques em va permetre entrar a formar part d'una productora menuda, la tasca principal de la qual era organitzar i dissenyar espectacles, concerts i actes corporatius de tota mena. No arribàvem al nivell d'Orange Market però anàvem fent; una òpera a Castelló, un festival a Xàtiva, concerts al Palau de la Música, algun estand d'Expo-Jove. Jo, que era i sóc un ningú, m'encarregava una mica de tot. Aquells anys vaig aprendre molt d'arts escèniques, d'audiovisuals i de màrqueting corporatiu.

Un dia, quan s'acostaven les eleccions, el cap a l'ombra de l'empresa es va adreçar a mi per principiant i a viva veu davant de tota la resta de companys em va preguntar: Nosaltres de quin color polític som? Jo ja em sabia la resposta: Dels que ens donen treball, vaig respondre tímidament qual San Pere. Exactament!, va afegir ell, i és hora de demostrar-ho. Arribava la campanya electoral, era el moment de pagar favors però també de fer negoci. Multitud d'actes ens esperaven: proclamació de candidats, mítings, passacarrers, festes de victòria. Quatre anys de feina s'havien de regraciar, i l'aposta clara de l'empresariat que vivia d'oferta pública era el PP.

II

El dia 2 d'abril de 2007 feia la meua primera intervenció professional al servei del PP a Xàtiva. Camps, aquell dia, inaugurava una exposició i proclamava els candidats populars a les alcaldies de les comarques limítrofes, camp de conreu del campisme. Donat que la suposadament corrupta Orange Market i altres empreses organitzaven els mítings i sopars, als meus superiors només els quedava la possibilitat d'arrapar la presentació exterior dels actes. La meua tasca, doncs, consistia en organitzar i coordinar tot tipus de shows que s'oferien de forma complementaria als mítings oficials de campanya. Una xaranga amb pasdobles fallers i l'himne del PP, hostesses bellíssimes o saltimbanquis color taronja i blau que repartien tríptics. Tot molt ben presentat. Tot molt corrupte.

En els poques ocasions que vaig tocar diners—negres òbviament—m'arribaven en forma de sobre per davall del mantell. La majoria de vegades tot funcionava amb picades d'ull acompanyades de jo ja ho arreglaré amb la teua jefa. El bigotes i altres caparres diverses, Rita Barberà, Esteban González Pons, àlies el Pulseritas (com se'l coneixia al partit llavors, a causa de les polseres hippies que portava), Alfonso Rus, Mariano Rajoy, Camps; durant un parell de mesos es van convertir en cares conegudes, en malsons quotidians.

III

Un dia, després d'un acte a un poble de la Safor, l'alcalde, escoltat per seu lloctinent, em va portar a un reservat de la seu del partit. Un cop arribats, em va donar el sobre i jo, instintivament, vaig tirar a guardar-me'l a la butxaca per no perdre'l. L'Alcalde em va aturar de forma amable i amb un to paternalista va dir: xiquet, els diners són per a contar-los. En obrir el sobre vaig començar a posar, un damunt de l'altre, bitllets de cent fins completar els milers d'euros que pagaven el nostre treball del dia. Mentre jo contava el candidat a l'alcaldia em mirava orgullós pel fet de poder pagar eixa suma. Quan tot va acabar em va donar dos cops a l'esquena i em va dir, ja m'han parlat de tu. Arribaràs lluny xiquet. Era un home molt planer, sense idees i sense ideologia concreta. Per a ell els partits polítics no eren més que contenidors del fet de manar. Segurament en la seua família havien estat llauradors quan ell era menut, com la major part del poble, i a l'adultesa, amb l'escalfor de l'especulació urbanística costanera, havia prosperat transformant els camps de tarongers en urbanitzacions. Del llaurar al manar milions en cinquanta anys, un salt vertiginós per a un home amb tant poca cultura.

Aquell mateix dia em vaig prometre que si el PP tornava guanyar les eleccions m'exiliaria a Barcelona.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...