dimecres, 31 de desembre de 2008

Soterrani: El Corcó i la Caparra

-A Rufo no li va donar temps de tenir caparres, va morir quan encara era un cadell. Pelussa i Coco sí que hi van tenir molts cops. Sobretot en primavera i freqüentment darrere de les orelles. Bestioles fastigoses que creixien fins a tornar-se morades d’avarícia. El veí del quart, el pare de Pau, també va tenir una caparra al coll. La va agafar en un càmping i el van haver d’operar per llevar-se-la. Durant tota la infància em va fer por la idea d’anar a estiuejar a un càmping.

Poca constància en les lectures. Perdre el costum d’anar setmanalment al cinema. La crisi musical. Oblidar els cognoms bàsics dels autors de la carrera (Huntington va morir la setmana passada, el dia 24). Les migdiades i la masturbació mecànica. Inseguretat, preguntes respostes que em torne a formular. Darrerament, les faltes, les preposicions, la fe d’errates i la dislèxia a l’hora d’escriure topònims estrangers i els mots fins i dins. Confondre l’Illa Diagonal amb Diagonal Mar, perdre els trens del migdia i els bitllets de Barcelona. Paranoies, por a què m’ho furten tot quan no tinc res. Una estranya barreja d’imatges al voltant de la fi del món. Falten a penes unes hores per a la mort definitiva del 2008.

***

Els fonaments. Una caverna corroïda pel pes del temps (el temps que ja ha passat i també el que ha de venir, que encara pressiona més). La insistència dels elements (l’aigua àcida de la por al fracàs, el vent gelat que espenta les expectatives i l’impensat xoc de l’alquímia biològica i mineral). Entre els somnis de descens, en la presència d’un soterrani meditat a l’hora de la becada, hi ha un espill que destaca entremig de la foscor. Heus ací les canes i arrugues, la improvisada acne d’una ressaca de cocaïna, quatre pels a l’esquena i l’estómac unflat com a conseqüència d’una propera putrefacció. Elucubracions superficials relacionades amb estereotips. El veritable problema al soterrani no és l’estany salat de Narcís. Ací el corcó s’alimenta dels sediments on se sustenten les columnes del Palau. Anobium punctatum com un tic-tac, el rellotge de la mort, rosegant rosegons, nyam-nyam. Columnes com un colador , i pels forats es vessa la llum concentrada dels dies en blanc. I dalt, ja ho sabeu, aquell brunzit que preveu una catastròfica ensorrada del món tal i com el coneguem. Bruzzzzzzzzzzzzzz.

De sobte, entre els reflexos de l’espill, sorgint de les aigües salades i viscoses d’un estany mort, s’alça una veu que parla amb accent senil i zum-zum de mosques. Revers de l’ombra que mai no vegem perquè va pegat al terra.

Jo sóc la caparra, la terra on creix la bruta ignorància farcida de pols del camí i buidor de rebost. Jo sóc la ferida a la mà i la fam dels gossos; la constància voluble, la voluntat doblegada, el solatge de la Història dels perdedors. Sóc la paraula pronunciada al badallar, la por concentrada d’anys de basarda, els delmes d’un déu inventat. Sóc la timidesa que veu de l’aigua contaminada dels rierols eixuts. Sóc la ratlla blanca que hi ha entre les línies d’un llibre, pany rovellat sense clau. Sóc l’alcohol que rega els moments tristos, petroli d’un fanal diürn. Sóc la presència, l’insecte, la sangonera que s’alimenta del goig de les estacions. L’herència maleïda, el gen recessiu, el record viu de malalties eradicades, la collita podrida dels teus anys perduts, i també dels teus mesos; hores, minuts, segons...


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...