dijous, 31 de desembre de 2009

La Fi d'una Dècada

-Va de mort i de morts aquest mes, aquest final de dècada que sembla capficat en netejar el panorama d'alguns dels símbols claus de l'imaginari del segle XX. Ens acaba de deixar Iván Zulueta, un dels pocs directors de culte que han florit al panorama cinematogràfic espanyol. Maleït entre els maleïts, entre la seua filmografia només figuren dos llargs, un d'ells elevat a la categoria d'icona per propis i estranys de la cinefília en general. Parle d'Arrebato (de visionat obligatori, no cal dir-ho), un pertorbador treball fílmic amb tocs autobiogràfics que a traves d'un meta-exercici discursiu ens explica la història d'un director que acaba devorat per la pròpia arts cinema. Una cinta que, com li ocorre al protagonista de la història, va acabar consumint al seu autor. Només terminar de rodar-la el 1979, Zulueta va abandonar Madrid i el cinema per desintoxicar-se de l'heroïna. Mai més va tornar a a rodar un llarg, com si el seu geni haguera quedat atrapat dins d'aquella pel·lícula.

Un fragment d'història del segle passat que no coneixerà la nova dècada. I sí, ja sé que és cert, que matemàticament la dècada no comença hui sinó l'any que ve. Però tenint en compte que el canvi de mil·leni el vam fer al 2000 és lícit enguany celebrar el canvi de dècada ... Ja han passat deu anys des del 2000... pensar-ho és terrible.

Feliç Any!


dimarts, 29 de desembre de 2009

Joan Monleon, In Memoriam

-És molt propi de Joan Monleon triar el Dia dels Innocents per anar a morir-se. En un principi vaig pensar que es tractava de la tradicional broma que els mitjans intenten col·lar-nos un dia com aquest, una hipòtesi descartada pel fet necròfil però versemblant donada la popularitat que el showman valencià conservava tot i portar ja uns quants anys retirat de la vida pública.

Encara en calent, sense voler esperar a les cultes i sensates genuflexions que demà li dedicarà la premsa, vull dir la meua: ningú ha fet tant per la identitat col·lectiva del País Valencià com aquest senyor que ens acaba de deixar. Ara riurien els crítics de la via culta, els setciències de la puresa identitària i fins i tot els més crítics amb el telefem. Era ben cert que Monleón no va crear res d'especial, o de molt especial. Va conrear diversos gèneres: des de la música (com a cap visible de la formació Els Pavesos), el de l'espectacle (genuí music-hall valencià ple de caspa), el de la interpretació (més de vint pel·lícules i altres incomptables obres al teatre), o el de la ràdio i la televisió, i va ser en aquesta última—ai la tele, que no donarà la tele—on va donar el seu salt definitiu a la condició de mite popular.

El show de Joan Monleon no tenia res d'original, ni tan sols era bo. Va ser una de les primeres produccions que allà a finals del huitanta-principis dels noranta van contribuir a alçar Canal 9, el que havia de ser una ràdio-televisió pública valenciana (que seria de nosaltres ara si ho haguera sigut...). Aquelles Monleonetes no eren més que unes Mamachicho de l'Horta, i aquella Paella Russa una ruleta atzarosa del folklore més de ranci. Però agradaven! La vidriola va deixar de dir-se hutxa gràcies als seus jocs, i els pobles s'ubicaven al mapa després de passar pel programa o mostrar el seu campanar. Monleon tenia la virtut de saber parlar-li a la gent als ulls, sense pedanteria, sense paternalisme, amb una idea clara de país i amb la voluntat d'entretenir. Així la gent, xino-xano, anava comprenent i entenia, entenia que ací hi ha quelcom nostre, alguna cosa pròpia que ens pertany i que no es pot traduir.



20.30 h. Qualsevol dia entre setmana del període comprés entre 1989 i 1992. Comença El Show de Joan Monleon i el País Valencià per primer cop es reunix plegat per assistir a un esdeveniment propi, dit en valencià i pensat per tothom. Se sent alguna veu: Eixe gordo maricó trencarà l'ascensor un dia d'estos. Tothom el fa callar, hi ha una veïna d'una amiga d'altra veïna que està entre el públic, a vore si la vegem. I clar, les postals que hem enviat aquesta setmana podrien eixir al sorteig en directe de La Paella Russa. Hi ha d'altres concursos com aquest, que reparteixen pasta a tort i a dret, amb hostesses que ensenyen les cuixes, amb presentador pallasso vestit de lluentons, però cap com aquest: el Monleón és només valencià i així és més fàcil que ens toque.


dilluns, 28 de desembre de 2009

La Nit Alcoiana dels Retrobaments

-Hi ha els exilis—imposats i voluntariosos—, hi ha les absències—compel·lides o fingides—, cal parlar—també—de les fugides, de la distància, de la remor oclusa de l’asfalt traçat, de la trontollosa cadència del tren, de la somnolència penetrant dels motors de l’avió: espai solidificat, la solitud de l’enyorança, remembrances diverses i alguns deserts (d’arena, neu o formigó) aixecats en la rutina quotidiana de la llunyania del poble, el meu—nostre—poble Alcoi.

Hi ha una nit, però, on tot això s’esvaeix. Parle de la nit del 25 de desembre, la nit dels retrobaments. Si la nit de Nadal, la del 24, és la de la família, la del 25 és la del retorn del fill pròdig, la del quant de temps!, la del com va tot?, què fas ara?, per on pares?, etcètera. Al meu poble (gran ciutat per als susceptibles) hi ha el costum d'ajuntar-se amb la colla d’amics per sopar tots plegats la vespra de Sant Esteve. Més tard, als abeuradors musicals ens retrobem tots: quintos i majors, coneguts de vista, visitadors, bandarres sense nom als quals només saludes una vegada a l’any, antics companys de classe, pis, llit...

Tot i que em semble mentida ja n’hi ha de casats, també de xiquets encarregats. Als altres ja els hi clareja el front de la fadrinor, solters circumstancials amb el fetge desfet. Alguns ja han triomfat, els menys abundants, i es pot inquirir una relació directament proporcional entre l’èxit d’una persona i la distància que li separa de l’Alcoi natal. La resta, els més abundants, ens (m’incloc perquè sospite que Barcelona no és prou distància) dediquem a sortejar la crisi com podem. Veig la impotència créixer quan més s’acosta un a aquest Alcoi sense fàbriques i sense esperança, camí perdut de tots els camins, muntanya màgica oblidada.

Tanmateix, l’efecte d’aquest retrobament massiu sempre comporta un alt grau de catarsi col·lectiva. Sobretot quan es marxa l’objecte de l’encontre i es comenta amb els més avinguts: hòstia que gordo està Tal, la mare que va parir a Qual que s’ha quedat calb, o mira aquell que continua tan borratxo com sempre, amb el mateix posat de sempre, al mateix lloc de sempre. I clar, penses, no estic tan malament. Pobrets tots.


dimecres, 23 de desembre de 2009

L'Estrany Cas de la Pèl-roja Suïcida (II)

-El final d’una vesprada tranquil·la de juny (potser era setembre però ara no ho recorde). La basta extensió salada de la Malva-rosa es deixa acaronar per una mar ensopida i mandrosa. No aconseguisc recordar el llibre que m’acompanyava, seria oportú indicar que era Hotel París d’Estellés, però crec que no, que aquella era una altra vesprada, una altra companyia. Tampoc puc precisar l’any, Paola ho sabrà dir, té més traça que jo per aquestes coses de la memòria.

La pèl-roja decideix instal·lar-se al meu costat. Intuïsc ara amb la distància el seu biquini: verd o groc, verd o groc àcid, alguna cosa viva. L’airet de llevant meneja suaument el pareo mentre aquest es precipita vers l’arena humida. A força de recordar-ho, després de reviure una i altra vegada el moment, estic perdent la coreografia; una boira difusa envolta el moment en el que la pèl-roja es despulla fins quedar-se només amb la part inferior del biquini. Ja no sé el que va ser real o el que m’invente a causa de la nostàlgia, de la promptitud de la pèrdua. Ni tan sols recorde cap dels seus tatuatges.

Altres imatges són més clares i romanen inalterables, material sensible: el seu cos menut, pigat, la seva actitud de xiqueta consentida, una fotografia mental, un tros de pel·lícula exposat al reflex tornassolat: el pírcing del seu mugró fulgurat per l’últim raig de sol d’una pacífica vesprada de juny (o va ser setembre?).


dijous, 17 de desembre de 2009

L'Estrany Cas de la Pèl-roja Suïcida

-Encara sense dades, quasi sense possibilitat d'investigar. Un suïcidi, una desaparició trista, com només són tristes les desaparicions de la gent jove. Sota la pressió de l'impacte podria parlar dels taps de les oïdes que la gent fa servir mentre estudia a les biblioteques, de la història d'un gat menut i d'un jove amant paranoic; seguint amb les malalties hi havia també una obsessiva hipocondria, subvertida fins al diagnostic final del mal de vivre: fibromiàlgia. Hi ha d'altres passatges que encara desconec més. Són aquells que parlen de consentiment, de pegar a fugir cap a l'Argentina, d'un amor perdut per Europa. Em ve al cap, a hores d'ara, aquella xarxa que va apropar-nos però que mai ens va atansar.

Hi ha una cosa que sí puc afirmar. Al moment del traspàs hi havia als cabells de la xica aquella fortor de Lluna de València. Al ossos, com el corcó, li parasitava tota la humitat que recorre els carrers de la capital: el fantasma del Túria que clama venjança i que acabarà per arrossegar fins la mar el poc seny que els hi queda als habitants de la ciutat.

Cau el sol a la Malva-rosa una mansa vesprada de setembre (tal volta juny). La Pèl-roja estén el seu pareo junt a la meua tovallola. Seguidament es despulla de forma discreta i coqueta alhora fins quedar-se només amb unes minúscules braguetes. El seu xicotet cos està cobert de pigues. Un dels últims rajos de sol del capvespre li fulgura el pírcing del mugró: calidoscopi argentat, rumor d'ones salades. Sublim. Res més allunyat de la visió de les seues cendres espargint-se per un racó qualsevol de l'illa de Formentera.


dimecres, 16 de desembre de 2009

Plus ça change, plus c'est la même chose

-Un cop arribat el segle XXI, l'ésser humà ha estat capaç de donar resposta a escala planetària a dues de les grans incògnites que l'havien turmentat des de que va adquirir la capacitat de raciocini: el temps i l'espai.

Afortunadament, queden altres que l'han vingut preocupant encara més, l'amor i la mort, Eros i Tànatos. La poesia, doncs, continuarà viva.


dilluns, 14 de desembre de 2009

Dorian

-Tota l'horitzontalitat d’una barra de bar. La foscor solidificada, feta garito. El virrei Morcillo prenent-se una cervesa, fent veure que no m’espera. Un cau de dependències, la dictadura de l’speed, les crisis nervioses de la veïna, les partides de pòquer amb la pròpia vida; els neons s’il·luminaven tocant-los amb les mans. Per entendre açò calia parlar del Rebel, de la seua cançó, de la mort de l’heroi, aquell xicon que el 1989 va enfrontar-se als tancs de Tian'anmen.

No he pogut rescatar gairebé res del que vaig apuntar a la meua llibreta dissabte a la nit. Anava massa borratxo: mala cal·ligrafia, frases poc brillants, lirisme nul. Al Razz van tocar els Dorian, posant de manifest la seua insípida mediocritat. El públic va respondre, però, dosificant l’entrega a la causa, esperant pacientment el moment pertinent reservat per al final: el comodí, l’enroc, l’excepció que confirma la regla.

A cualquier otra parte és l’Himne, un tema per exaltar multituds, xiuxiuejos a cau d’orella per a les ninetes borratxes que ets vols follar només una nit. L’èxit puntual d’una colla de músics sense talent que l’estiraran fins que ja no els hi done per menjar. Qui sap, un bon porro, potser un tripi, un moment d’inspiració puntual vociferat per deejay Amable i contagiat pel boca-orella d’una generació perduda als vàters de les discoteques.

Entre el nihilisme, entre cambres isolades, alguna cosa relacionada amb la lectura de La mula morta d’Alzamora. Una cançó corrent, gris i vulgar; pròpia de la gent que l’enaltim.


dissabte, 12 de desembre de 2009

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.


dimecres, 9 de desembre de 2009

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.

Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.


dissabte, 5 de desembre de 2009

L'Art de la Tragèdia

L'art no és una imitació de la natura,
sinó el seu complement metafísic,
alçat al seu costat per poder superar-la
.
Friedrich Nietzsche.

Cartell penjat prop del número 106 del carrer Torrent de les Flors. Foto disparada a les 2.27 h.

dilluns, 30 de novembre de 2009

L'Art Efímer

-Una dedicatòria impresa a la cinta d'una corona de flors semada, algun article publicat oportunament al diari el santdemà del traspàs; mesos més tard l'homenatge que el mort no va tenir en vida; recopilacions de laments: de paraula i per escrit.

Seguidament, amb el temps, s'abandonen els arxius, s'omplen de pols els calaixos, els llibres es descataloguen i engrogueixen. Es donen per perdudes fotos de moments en blanc i negre. Finalment, els records s'esmunyen fosca enllà, amb la gent que els portava.

És ara moment de pensar en el fred que recorre el cementiri. Novembre és un mes oportú per fer-ho.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Common People

A Carmela, tot recordant París i la seua cançó afrodisíaca.

-Cada dilluns acudíem puntuals a la nostra cita setmanal amb el concert de la Flèche d'Or. Una excusa com qualsevol altra per reproduir fins al paroxisme aquell deliri alcohòlic característic dels nostres dies a París. Quan el grupet de torn rebia l'aplaudiment final (o l'escridassada), arribava el seu moment, el moment Jarvis Cocker. L'ex-líder de Pulp (aquell grupet britpot que va fer fortuna a mitjans dels noranta gràcies a un hit i a més de dos escàndols) vivia a la capital francesa i cada dilluns—per guanyar-se la vida o per diversió—punxava discos després del recital corresponent. El recorde amb pantalons de campana, abric marró desfasat i ulleres de cul de got amagades darrere una melena abans rossa ara greixosa. El seu aire de bleda assolellada feia joc amb el seu mite d'alcohòlic crònic, que va resultar cert del tot. Es feia envoltar sempre de les millors botelles de champagne del local, buidant-les tranquil·lament al ritme del canvi de vinil. No parlava mai amb ningú.

Una nit, quan ja portava unes copes de més, va rebre una petició d'aquelles que solia ignorar. Posa'ns el Common People!, li va dir algú de la parròquia. Ell, que simulava no entendre el francès, va contestar amb un accent tancat i ronc: I hate Common People.

divendres, 27 de novembre de 2009

Desodorant, Cotó i Suor

-Prop de les set de la vesprada em trobava a la llibreria La Central del Raval comprant un assaig titulat Si em necessites xiula. ¿Qui era Montserrat Roig? d'Isabel-Clara Simó. Vull escriure un article sobre l'escriptora per al número de gener de la revista i necessite documentació. És un pas previ al meu projecte—que desenvoluparé un dia d'aquests—on intentaré demostrar que Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Isabel-Clara Simó en realitat són la mateixa persona que va canviant de nom i d'aparença per no despertar sospites. Deu d'estar relacionat amb la vida eterna o el vampirisme, o alguna cosa semblant... Si file molt prim pot-ser ho puc arribar a estendre fins a Caterina Albert.

Quan em cobraven he sentit un perfum estrany provinent de la dependenta. Una flaire d'herba-sana barrejada amb encens. Per un moment he pensat que estava a l'antiga església, la Capella de la Misericòrdia que ara, reformada, dóna cabuda a la llibreria. En parar atenció he descobert que no, que flipava. Primer de tot, la caixera mastegava un xiclet, d'ací l'herba-sana, i segon, la barreja de desodorant barat, samarreta de cotó i suor de huit hores de treball dóna com a resultat una sentor molt pareguda a l'encens. Alguna cosa mística hi havia, potser...

La Villarroel, 22 h. A Amparo Fernández se li ha escapat un petit gall mentre cantava la cançó final de l'obra Boulevard de Carol López. L'obra m'ha fet riure un ratet, sense més.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Albert Pla

-Ens rep assegut al sofà, envoltat d’una espesa fumaguera provinent d’un porro que gairebé goteja resina. Al primer cop d’ull done per exacta aquella descripció trobada per Internet mentre em documentava: Tímid fins al laconisme més auster, sempre amb la ironia a punt de sortir-se-li pels ulls brillants i un rostre dotat d’una expressió entre bufó i client de frenopàtic. Aquestes impressions, publicades el 1997, continuaven vigents dimecres passat quan el vaig descobrir fumat, succint, amable, irònic.

Em van anticipar la dificultat que comporta parlar amb el personatge. Sempre actua, em van advertir. No es cert. Pla és Pla, un habitant d’una dimensió paral·lela, un animal salvatge autodomesticat, una planta de maria per destil·lar-hi essència punk, un punt referenciat d'unes coordenades més enllà dels tabús mecànics i polsosos, de la inèrcia pròpia dels encontres pautats i de les cotilles socials heretades. Pla és un home del renaixement doctorat per una casa ocupa, un il·lustrat de flauta, gos i barret per demanar diners en un semàfor, un donyet il·luminat pel tripi de la saviesa relativa.

Entre tots els destrellats i les mentides que em va contar aquella vesprada, al bell mig d’una entrevista burla, per uns segons només, vaig caure sota l’encís del seu joc de tafur triler, em va fer creure durant uns instants que estava al davant d’un home que sense proposar-s’ho havia trobat entre tot aquest abocador quotidià el significat de la paraula llibertat.

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'Espill de l'Ànima

-Per la morfologia de les cares es pot arribar a conèixer la personalitat de la gent. Marta és la nova cambrera del Filmax. És, a més, psicòloga i en aquest moments cursa un màster d’estudis avançats sobre aquesta teoria dels rostres que em comenta recolzada a la barra. Rossa, mitja melena arrissada, extravertida, alta i atractiva, enèrgica. Acaba d’aterrar a Barcelona i posa copes mentre mira de trobar una faena una mica més agraïda. Desconfie. Li dic que la seua teoria em sona a quiromància. És totalment científic, em diu. Es tracta de factors biològics i de l’acció constant de les nostres expressions facials característiques. La nostra personalitat va esculpint-nos poc a poc uns trets molt concrets, identificables i susceptibles de tipologitzar. És una teoria tan empírica i concloent com la grafologia, encara que menys estudiada.

Si això és cert, vaig pensar, podríem arribar a conèixer la gent sense necessitat d’entaular paraula. Se m’ocorren milers d’aplicacions, sobretot aquelles que es presenten útils de cara a seduir senyoretes. Caldria que algú publicara un manual de com entrar-li a les ties en funció de la cara que fan. Aleshores, li conteste, tu ja sabries quin tipus de tio sóc abans de parlar amb mi. Riu discretament, amb coqueteria. Més o menys, em respon. Bé doncs, que diu de mi la meua cara. Amb un encuriosit posat de rigor m’ analitza el rostre i a continuació diu: Pel volum i l’altura dels pòmuls, per la forma i mida de conca dels ulls, jo diria que ets una persona curiosa fins a extrems malaltissos. Tens parella? Ho dic perquè també veig que pobre d’aquell qui s’acoste a tu. Li faràs mal amb la teva impossibilitat patològica de mantenir els compromisos. Li faig un gest per aturar-la, crec que definitivament m’agraden més les relacions progressives.


dissabte, 14 de novembre de 2009

El Mejillón

-I si la Flota ja no arriba al port (ara se'n diu turisme), si al carrer de les Tàpies han construït una comissaria dels Mossos, si ja ningú recorda la Criolla, ni a Genet (morí el 86), si la Paloma amenaçada i la Rambla neta, i el civisme, i la Filmoteca creixent poc a poc a la nostra Cruïlla...

Consolem-nos. Sempre (de moment) ens quedarà el Cangrejo. Anit, la magnifica i exuberant Rubén i la no menys glamurosa Dessiré van tornar a fregar el cel amb l'execució d'un dels números més cósmicament delirants de la historia del cabaret barceloní. El número del Mejillón. Com em resulta difícil descriure'l us apunte la banda sonora i ja s'imagineu la resta.

dilluns, 9 de novembre de 2009

El Mur

-Va ser i és, fins que la memòria no m’indique el contrari, el meu primer record polític. D’això—el temps passa— s’acompleixen en aquest mateix instant vint anys. L’efemèride li serveix a Europa i a tot Occident per perpetrar una gegantina palla col·lectiva tot recordant la fita de la caiguda del Mur de Berlín.

Jo aprofite la rodona data per recordar altres murs que ara mateix continuen en peu i creixent. Solidaritat amb Palestina.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Trencant promeses estúpides o perquè els borratxos són més lleugers

-Hi ha moviment de policia al carrer d’En Robador, les putes han marxat a qualsevol altra banda. Arribem al Filmax al voltant de la una. Com sempre, abans de demanar res, ens serveixen els cubates. Tax i Golu, els cambrers, ja saben quin és el combinat de cadascú: per Carmela i Fabio Ballantimes cola, Paola i jo Tio Santi o el que és el mateix, vodka amb Red Bull. Quan em serveixen el segon recorde de sobte que aquesta nit m'havia fet a mi mateix la promesa de deixar la beguda. Sona Britney Spears:
My loneliness is killing me
I must confess, I still believe
When I'm not with you I lose my mind
Give me a sign

Hit me baby one more time
.

2.15 h. Deixem el Tax menys carregats que altres vegades. La gent vol anar d'hora al Sidecar. Pense, dic en veu alta: Sou uns talibans del clàssic. El trajecte En Robador Plaça Reial és ja força conegut.


1-Paola posant com una prostituta al cantó idoni: La Cruïlla: Sant Pau amb Sant Ramon (2.22 h.). 2-Carmela i Fabio simulen un bes a la porta del Wok to Walk del carrer Sant Pau (2.24 h.). 3-Un incívic desconegut pixant al cantó de Sant Pau amb Santa Margarida. (2.25 h.). 4-Carmela posant com una prostituta al Cantó de Sant Pau amb la Rambla (2.29 h.). 5-Fabio borratxo es grata els ous mentre mira la programació del Liceu (2.30 h.). 6-La baixada de la Rambla (2.33 h.).

2.37. Després de pagar els nou euros de rigor entrem a Sidecar. Encara no hi ha molta gent, el garito tot just comença a omplir-se. L'afluència de mascles em causa malastrugança, crec que hui açò podria transformar-se en un camp de naps. Em faig un altre Tio Santi mentre sonen The Strokes. L'estat de la borratxera encara és moderat. Deixe que vagen passant les cançons mentre em van passant per les mans els cubates. A les tres i quart en punt sona la primera cançó de Los Planetas, Nuevas sensaciones:
Si que ha conseguido
algo que no puedo nombrar.

Porque en este día

va a ser un día especial.
Le dice a sus amigas :

"prefiero estar muerta que aburrirme así
voy a probar algo nuevo"
.

1- La porta del lavabo de dones de baix (2.40 h.). 2-Carmela demanant el cinquè Ballantimes cola de la nit (2.43 h.). 3-Tot esperant que arriben els palomos (2.44). 4-Carmela pixant al lavabo de dalt (4.31 h.). 5-Paola pintant-se els llavis sense haver-se ausat encara les bragues (4.32 h.). 6-Carmela, amb un cubata, es tira les mans al cap pensant en el que ha fet (4.33 h.)

4.37- Carmela, li dic, eres més puta que les gallines. Cap a les quatre i vint Fabio i Carmela s'han besat i ara m'ho explica tot afirmant que es vol enrotllar amb un altre tio amb barba d'una setmana i camisa de quadres que també es vol enrotllar Paola. Fabio, mentrestant, patrulla compulsivament la pista de ball qual palomo en busca de la seua presa. Com que tinc les butxaques buides isc un moment al caixer per traure diners per a més cubates. A les quatre i cinquanta-quatre sona la segona cançó de Los Planetas, De v
iaje. Cantem:
De viaje por el sol
en una nueva dimensión
que podría ser mejor
que estar siempre juntos tu y yo.

5.15 h. Entre les cinc i les cinc i quart una rossa prima i bastant atractiva circula per la pista oscil·lant, molt borratxa. És una presa fàcil i els palomos ho saben. Tothom tracta de donar-li conversa però ella no pot quasi ni parlar. Pot ser és l'última oportunitat decent de la nit. Finalment guanya la cacera un vailet de vint anys i escaig que ha sigut el més ràpid. Ha creuat només dues paraules amb ella i seguidament se li ha tirat a la boca grollerament. Ella s'ha deixat fer mig complaguda mig absent. A les cinc i vint-i-dos sona el Cammon People de Pulp. Cantem:
I want to live like common people
I want to do whatever common people do

I want to sleep with common people

I want to sleep with common people like you
.

5.40 h. Crec que ja és hora de dir-ho: Hui no serà una gran nit. Tret de quatre morrejades adolescents ningú té res en clar a hores d'ara. Falten vint minuts per tancar i tothom juga al joc de les cadires. Qui no trobe parella dormirà sol aquesta nit. Tots som ara atractius. No importa res. Qualsevol despulla serà bona per tal de no donar la nit per fracassada. Crec que el noi de la camisa a quadres al final marxarà amb una tia molt coenta d'ulleres de pasta. Fabio tampoc ha pescat res. Carmela es declara agreujada. Definitivament, ja és oficial: hem fracassat. Són les sis i sona l'última cançó, I wanna be adored dels Stone Roses. Llums i tothom fora.

1-Fabio patrulla la pista en busca de xiquetes borratxes (4.46h.). 2-El tio que està intentant lligar-se Paola em besa, igual és maricó (5.02 h.). 3-Jo mateix pixant al vàter de dalt (5.21 h). 4-Paola amb la seua última oportunitat (6.01 h.). 5-Carmela agreujada perquè anirà a dormir sola (6.10 h.). 6 i 7-Últimes imatges a la porta del Sidecar (6.17 h.).

6.22 h. Mentre pugem la Rambla cansats i borratxos m'ature a comprar el diari.

divendres, 6 de novembre de 2009

Crònica d'una Borratxera Anunciada

-Divendres. Dia H. Ha arribat el moment de demostrar que puc deixar l'alcohol. Després d'una setmana de faena, de màster, de compromisos, a la fi, el cap de setmana. Ha arribat el fred a Barcelona. Costa molt més alçar-se pels matins, remuntar les ressaques. Han desaparegut les minifaldilles rasparrús. Els carrers són més tristos.

Als fanals de l'Eixample pengen unes banderoles amb un retrat de Francis Bacon pintat per Zeng Fanzh. Hi porta una espècie de xai mort penjant de la mà. Casualment poc abans d'arribar a la feina m'he trobat un camió obert ple de carn d'animal mort. He pensat que era un senyal. No sé de què.

Tinc una sobrecàrrega de feina pel número de desembre de la revista: dues entrevistes, un perfil i un reportatge sobre sales alternatives de teatre que em porta de cap. En sortir he anat al gimnàs. L'alcohol m'engreixa i no aconseguisc perdre els cinc quilos que em sobren. Mig-hora a la sala de màquines i una classe d'spining. He sortir dutxaet i perfumat cap a les tres de la vesprada, amb el temps just per anar a menjar un plat de llentilles. A les quatre estava al dentista, la broma ha sigut més cara del que jo m'esperava: cent quaranta euros. Puto corcó! Estic arruïnat. Tanta festa i tant d'alcohol em té la butxaca totalment escurada.

A les sis de la vesprada entrava al màster. Lluís Vilalta, ex-director de publicacions del Grup Godó, ha vingut a impartir el seminari dels divendres sobre projectes professionals i periodisme. Ha començat molt malament però a la segona part ha remuntat. Poc després de les nou, ja fosc, he arribat a Aribau 3, ca Carmela-Paola. El sopar: truita de creïlles, xampinyons amb crema formatge i xoricets a la sidra. Menjant m'he fet una xicoteta una copa de lambrusco. Durant la tertúlia, quan escrivia aquestes línies, sense adonar-me, m'he trobat una litrona de vodka amb taronja a la mà.


dimecres, 4 de novembre de 2009

López Vázquez perdut camí del Cel (o de l'Infern)

-Al principi hi havia la llum, fragments de realitat reflectits als murs d'esglésies, aquells temples que es van ensorrar per efecte del vent dels dies. Sobre els mites podem assegurar que es creen per repetició, predicats de poder.

Rocorde—no sóc l'únic—la cara de López Vázquez recomposta una i mil vegades a través de les línies elèctriques del televisor, brillantor projectada (ara li dirien píxels, car tot és ja diferent i quasi igual d'incompressible).

López Vázquez creia en la immortalitat de l'anima, ho va dir més d'una vegada. Ell podia. I Ayala? I Lévi-Strauss?

dijous, 29 d’octubre de 2009

El Ginlemon

-Quantes vegades hauré dit “ho deixo hui”, quantes vegades “mai més”.

Recorde aquella copa plena de ginebra i llima espremuda, en canvi no recorde quan vaig caure, el bac, el perquè d’aquests blaus als genolls; ho he oblidat per complet, un xicotet instant amb conseqüències. Hi hauria—car sempre hi ha—la humitat de les paraules, les prostitutes, els racons plens de fem. Una nit a la Cruïlla: Sant Pau amb Sant Ramon, també En robadors.

M’han dit que no els interessa el tema, que canvie l’enfocament del reportatge.

Recorde haver sentit dir a la Rayo que havia vist el blanc més pur que mai s’ha inventat. Em va dir que feia conjunt amb les ones del mar (i amb les seues ungles).

Tota la setmana amb mal de genives, de genolls. Mai més. Puto ginlemon!

_

dijous, 22 d’octubre de 2009

Hui tampoc serà

Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen

Vicent Andrés Estellés

-Plou molt. Una excusa com qualsevol altra, una manera de justificar un grapat d'hores sacrificades enfront d'un teclat i una pantalla. Pensava que hui era el dia, ho promet, la data prevista, el roig del calendari, el senyal definitiu. Fins i tot tenia el número per telefonar. Era hui, tot estava enllestit. Dijous, l'única vesprada lliure de la setmana, l'únic moment d'esbarjo apte per emmirallar-se entre engrunes de temps i rutina. Anava a fer-ho, hui era el dia, ho tenia tot preparat: les hores repartides, les tasques subordinades, els punts sobre les is, tot encaixava, fins i tot els diners. I va i plou, diluvia i s'espatlla tot.

Des de la meua finestra es veu Barcelona en la distància. Els núvols baixos blanquegen la mar fins ocultar-la. El soroll de la pluja s'estavella contra els vidres contagiant una bruta nostàlgia de capvespre i tardor. Hui era el dia, tot estava previst. Les esperances pel terra. No podrà ser.


El corcó

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Tornar a la Universitat

-València es va desdibuixant entre la boira dels dies, entre la suor sintètica, entre un grapat d'hores de llum deixades caure vers el solstici d'hivern. La major part de les bones històries comencen i acaben a les estacions, als aeroports. Recorde un tren que, després de travessar les muntanyes, arriba a la gran ciutat, justament en eixe moment de la vesprada de diumenge on tot sembla que va a esclatar de tristesa. Un tren atapeït d'estudiants i les seues carmanyoles. Injectar vida a la ciutat moribunda.

Ara és diferent. Escales fins a l'últim pis, postgraus adaptats a Bolonya, l'excel·lencia acadèmica, els seminaris, la tesina, aquelles ninetes tan maques i ben vestides, la grandària infinita de l'ego del professorat, les metes, els objectius, la pressió, la competència, una sortida raonable ara que tot sembla que no pot anar a pitjor. Formar-se, cultivar-se, enriquir-se, tot plegat ara, en aquest moment, just en el precís instant en que el món s'acaba.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Els Premis de l'Espistolari Blau 08-09

-Per segon any consecutiu faig coincidir l'aniversari d'aquesta bitàcola amb l'entrega dels Premis Epistolari Blau (Premis EB), una tria personal i subjectiva entre les millors manifestacions artístiques que han anat florint entre octubre el 12 d'octubre de 2008 i el mateix dia de 2009. Òbviament no estan tots els que són. En tot cas vull incidir en que es tracta d'una tria personal i limitada a les meues coordenades espai-temps.

També deixe la porta oberta a la vostra opinió. Sortejaré una botella de café-licor Cerol entre tots els participants que trien el millor post de l'any publicat en aquest blog. Més informació a comentaris.

Premi EB a la Millor Pel·lícula
-El desafio: Frost contra Nixon (Ron Howard i Peter Morgan)
Exemple de pel·lícula entretinguda que té la particularitat de sobresortir entre el mediocre nivell general que regna a la indústria cinematogràfica (no només parle de la feta als Estats Units). Una brillant cinta basada en un correcte text teatral que sap jugar amb els codis del cinema per fer allò que ha de fer una bona obra: fer-nos reflexionar. Molt adient als corruptes temps que corren.





Premi EB a la Millor Obra d'Arts
Escèniques
-Urtain (Juan Cavestany, Andrés Lima i els Animalario)
Si encara no l'heu vista, no ho dubteu, aneu! Els Animalario estaran al teatre Romea fins al 22 de novembre. Teatre en estat pur, teatre de sentiments, d'història, de reflexió. Una companyia en estat de gràcia, un sobrecollidor Roberto Álamo interpretant el paper protagonista. Es pot etiquetar sense vergonya com a obra mestra.

-Accèsit: Mort de Dama (Llorenç de Villalonga, Marc Rosich i Rafael Duran)

Premi EB al Millor Disc
-Junior (Röyksopp)
De la mateixa forma que la indústria cinematogràfica, la musical travessa moments foscos. Les companyies eviten qualsevol risc i s'editen exclusivament aquells productes que garantisquen, a priori, la seua rendibilitat. Junior és un treball d'eletro-pop senzill, comercial i ben fet. Sense més ambicions, que agrada des de la primera escolta. Una de les poques coses a destacar entre eixe l'allau de porqueria anomenat mercat.


Accèssit:
Piturrino fa de músic (Carles Santos)
Fantastic recital escénic del mestre Santos. Volem el disc ja!

Premi EB al Millor Llibre
-Sèrie País Valencià, segle XXI
Mentre escric aquestes línies, al País Valencià continua el sainet polític més vergonyós que s'haja vist en la seua història recent. La corrupció i el desvergonyiment encarnat en les sigles del PP s'han acabat establint com un mal endèmic d'una societat que els continua votant malgrat tot. Al País Valencià li cal una reflexió profunda sobre el fracàs col·lectiu en què s'ha convertit. Editats dins dels Quaderns d'Orientació Valencianista que publica la Universitat de València, la sèrie País Valencià, segle XXI ha estat una petita i minoritària espurna en la fosca nit que travessem tots els valencians.

Premi EB a la Millor Exposició
-Francis Bacon (Museo del Prado)
Ha estat un plaer, finalment, poder gaudir d'aquesta exposició. Després de visitar alguns dels museus més importants del món, la ambiciosa retrospectiva del pintor irlandès va passar per Espanya. Una lúcida i torbadora dissecció de la psique humana, imaginativa revisió dels clàssics de la pintura esborrallats d'avantguarda. Un dels mestres indiscutibles del segle XX tractat com es mereix.






Premi EB a la Millor Festa

-Festa de la premsa, posterior al Barcelona aixeca el teló (Teatre Lliure, 07/09/09)
No m'atreviria a escriure una crònica tan groga i mancada de tacte com la que va signar Ignacio Orovio a La Vanguardia. Podem dir que Àlex Rigola i el seu equip ens van regraciar amb un sarau a l'altura del que hom espera del Teatre Lliure, es a dir, barra lliure. Aquestes són les coses que fan desacar una festa. Punt positiu per al càtering i per a l'after que van muntar al bar del teatre.
Groupies borratxes amb els Animalario la nit de la festa del Lliure.

Premi EB al Millor Local
-Sidecar
Per segon any consecutiu es premia la perseverança d'un club que, malgrat les seves limitacions d'espai, continua sent un valor segur. A la seua programació de concerts, que inclou sempre el més destacat de l'escena indi local, cal afegir l'elegància dels punxadiscos, el bon tracte del seu staff i un bastant acceptable preu d'entrada. A més, continua sent l'opció més acceptable de cara a llançar l'ham o la xarxa. Que no m'entere que ningú dorm sol a Barceona.


Premi EB al Millor Personatge
-Barack Obama.
Aquest no és el Premi Nobel de la Pau. Tampoc no és reconeixement d'una trajectòria destacada. És una distinció vers una persona que gràcies a les seues intencions, al seu discurs, ha contribuït a canviar la manera de fer política al món. L'esperança és la clau, car després de l'era Bush no pot haver res pitjor.



Premi EB al Millor Blog
-Der Zauberberberg (La Comptessa d'Angeville)
Després de successius canvis de domini, l'actual Der Zauberberg (http://bajocafarcida.blogspot.com/) continua sent un dels blogs més destacats de la catatosfera. Regular, emocionant, ben escrit, amb unes sempre interessantíssimes recomanacions literàries i musicals i un sempre ben mesurat pessic de xafarderia. 100% recomanable.


dissabte, 10 d’octubre de 2009

divendres, 9 d’octubre de 2009

Dos Anys

-Va haver-hi un tren, una voluntat de fugir, una esperança. Hi havia una ciutat, Barcelona, amb els seus carrers grisos i humits, amb pols de llibres vells, amb una rutina cega i miserable. Hi havia l'alcohol, entre d'altres moltes coses, i aquella humitat de València, que corromp, que podreix. Un silenci, una cruïlla, un salt vers la fosca. I d'això ja fa dos anys. Com passa el temps.


dijous, 8 d’octubre de 2009

La Tisora de Rus

-Arran del cas Palau de la Música—el de València vull dir, no el de Barcelona del senyor Millet—, comentat en aquest blog i molts altres, el record m’ha rescatat una anècdota semblant que tenia ganes d'explicar ja.

Remunta a l’estiu de 2007. Ja he comentat alguna vegada ací que llavors oferia els meus serveis a canvi de diners a una productora privada mol vinculada—per desgracia meua—als gestors del Partit Popular. Un fet relativament normal tenint en compte que la cultura al País Valencià viu quasi exclusivament de subvencions públiques i que aquestes només arriben a uns pocs donada l’existència—jo ho he comprovat—de llistes negres d’artistes. Aquestes llistes es basen, en molts casos, en relacions personals del vetat o inclouen gent que ha gosat alçar la veu en qualsevol entrega de premis. En tot cas aquest és un altre tema que algun dia tractaré en profunditat.

Bé, els fets: Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva acabat de reelegir i nou president de la Diputació de València, tenia aquell 2007 damunt de la seua taula la tasca de commemorar el tres-cents aniversari dels fets d’Alamansa i de la corresponent cremà de la localitat que governa. Va tractar d’evitar la data, tot pensant que la gent ho passaria per alt. No va ser així, i en veure florir les critiques davant l’intencionat oblit va haver d'improvisar una solució: l’acte de record històric tindria lloc durant la Fira i festes de la població, que se celebren a l’agost. I així va ser.

A dit, com sempre, fou adjudicat l’encàrrec a la productora on jo treballava. No en va els meus superiors, el matrimoni propietari de la productora, s’havien encarregat de fer-li la pilota a l’alcalde fins al punt de demanar-li que apadrinés als seus fills, oferta que Rus va acceptar encantat. D’aquesta manera l’equip creatiu es va posar en marxa. S’encarregà la direcció artística a la sempre eficient Dafne Valor. El pressupost era el més gran que s’havia vist en molt de temps en aquell despatx. Desconec la xifra exacta però calcule que sobrepassava de lluny els 12.000 de límit que la llei imposa per les adjudicacions sense concurs.

Tot anava sobre rodes fins que un petit detall va fer trontollar tot el projecte. Durant una reunió per presentar el guió Rus no ho va veure clar. Al text s’increpava un rei Borbó per cremar la ciutat i es lamentava la pèrdua del Furs del poble valencià. Que tot això es representara com un daltabaix històric no entrava dins dels plans de l’alcalde. Així que va tombar-ho tot. Vull una altra cosa, va dir amb la seua veu de carajillo característica. I com era ell qui pagava es van buscar alternatives. Es va regirar el catàleg d’espectacles a la carta de Comediants i altres grups, tot sense resultat. Res no quadrava dins el marc de l’aniversari i, sobretot, no hi havia temps. Obligatòriament s’havia de negociar la proposta.

Donat—i provat en múltiples ocasions en les seues declaracions—l‘alt nivell cultural de l’alcalde, no hi havia res a fer, no era un interlocutor vàlid. Rus només intuïa cert tuf nacionalista al guió que ni tan sols sabia identificar ni precisar de què forma es manifestava. Va ser aleshores quan entra en acció el Retor. Mossèn Josep—crec recordar que aquest era el seu nom tot i que no estic segur, potser Vicent—regentava una parròquia a Xàtiva. També figurava entre les seues fites l'haver estat mestre d’un jove Rus que no havia sigut un gran estudiant ni s’havia interessat mai pels llibres, segons va manifestar ell mateix. Rus, però, era lo suficientment astut per saber que aquell cura d'edat avançada i maneres exemplars era intel·ligent, mitjanament culte i, per damunt de tot, conservador en tots els aspectes. El filtre censor del senyor Retor eliminaria qualsevol taca sospitosa de desviació ideològica que pogués amagar el nostre espectacle.

Tot l’equip artístic es va bolcar en un intent de vendre-li la nostra proposta sense donar crèdit al que estava passant en aquell despatx. La tisora de Rus es manifestava en forma de rector, ens enviava un cura!, com si haguérem tornat als temps de la Santa Inquisició i nosaltres justificarem que la terra es rodona. Aquell despatx es va omplir aquella vesprada d'agost de bones paraules. Encara recorde aquell to de veu tan dolç i musical, tan característic dels religiosos, aquell aire de superioritat moral que es manifestava en un constant et perdone la vida fill meu, ego te absolvo.

Les negociacions, encara que llargues i embafoses, no van anar malament del tot. El Retor censor es va limitar a fer puntualitzacions històriques respecte al guió i a empassar-se, sense més, el gruix de les obvietats documentals, doncs s’ha de dir que tot i no acceptar-les en la seua ment, raonablement les reconeixia. Finalment es va arribar a un acord. Si retallem d’una banda i dediquem atenció a unes altres coses, açò pot quedar bé, va dir el rector, tot afegint més o menys açò: he de reconèixer que en l'imaginari de la gent hi ha una idea de com van ser aquells fets. I el poble espera que li contem les coses d'una manera molt concreta, com diu la llegenda, amb bons i dolent i Felip V cap per avall. Donem-los el que volen.

No van haver-hi retallades importants. Certs episodis històrics—la crema d’una ciutat ho és—no admeten interpretacions, amb més raó si la víctima juga a casa. El dia de l’estrena fou un èxit. Aquella funció única a l’estadi de futbol de la Murta amb més de 150 professionals implicats, focs d’artifici i projeccions de vídeo va causar sensació. El diari Las Provincias va dir: El público coincide al afirmar que se trata del mejor acto de proclamación de la Reina Rebeca Colomer y corte de honor por la espectacularidad y atractivo del montaje. L’assistència va desbordar totes les previsions, car l’entrada era debades. Tinc constància que Rus no es van emprenyar gaire amb el resultat final. Crec que no va arribar a comprendre el que hi havia davall de tant foc d’artifici.


dimarts, 6 d’octubre de 2009

La Tisora de Beneyto

-Supose que tothom a hores d’ara deu d’estar al corrent de la noticia. Sí, un cop més, al País Valencià s’ha perpetrat un acte de censura, un nou intent de falsejar la realitat històrica dels valencians. La paranoia blavera dels corruptes peperos arriba ja a extrems malaltissos, i els seus mètodes, per més que predictibles, no deixen de sorprendre per totalitaris i feixistes.

Segons han manifestat alguns dels membres del Cor de la Generalitat Valenciana, el seu director, Miguel Ángel Gómez Martínez, va rebre ordres dels de dalt que obligaven a substituir algunes expressions del text de l’òpera Roger de Flor, obra del compositor Ruperto Chapí escrita el 1878, que pretenia reestrenar-se amb motiu de la vespra de la Diada del País Valencià del pròxim 9 d’octubre. Els canvis afectaven les parts on el text nomena al poble català, tot imposant en el seu lloc poble valencià o en el seu defecte poble aragonès.

Davant la polèmica, els descendents de Chapí han amenaçat de denunciar al Palau si s’arribava a perpetrar aquest vil acte de censura. La direcció de l’auditori ha reaccionat posposant l’estrena per evitar polèmiques innecessàries en un dia tan important per a tots els valencians. El Palau, però, justifica el seu intent de censura argumentant que els canvis que afecten textos emblemàtics són normals a obres com La força del destí de Verdi, que quan es representa a Alemanya canvia el mort als alemanys per mort a tots.

Aquesta és la realitat del País Valencià: es pot ser lladre, especulador, censor o criminal, tan se val, si ets afiliat al PP o estàs en la seua l’òrbita disposes d’impunitat total i pots viure amb el cap ben alt, tot justificant barbaritats com aquesta que signa l’equip censor del Palau, capitanejat per la sinistra María Irene Beneyto, una gestora que es guanya les seves joies i paga regularment els seus cardats—no sabem si les seues bosses de mà—a costa de saber quins peus s’han de llepar.

Visca la democràcia, tots som iguals! Passen i miren el gran circ valencià! Informes policials que proven finançament il·legal del PP a València i que ningú no investiga, sobreseïment de la causa oberta per suborn contra el president de la Generalitat i altres alts càrrecs, amistats del alma amb encausats mafiosos que regalen trajes y bolsos, el cas Fabra que no s’investiga per manca de jutges disposats a fer-ho; afegim especulació, censura, control totalitari dels mitjans, obscurantisme, nepotisme i un llarg i interminable etcètera.

Escèptic com sóc ja, estic d’acord en una cosa amb els militants dels PP, dubte que tot això els passe comptes en les encara llunyanes eleccions. S’albira una nova i endèmica majoria absoluta. Després del cas Palau, el pròxim capítol serà cisellar la corona reial als relleus de la Llotja, o omplir amb quadres folklòrics de Sorolla el Saló de Corts del Palau de la Generalitat, o pintar—tan barroers com són ells—amb retolador una línia blava al Penó de la Conquesta. Que no? Deixeu-los temps i voreu.


diumenge, 4 d’octubre de 2009

Lluna Plena a l’Olivar

-Trenc d’alba a l’olivar. Lluna plena: blanc sobre blau. I la rosada sobre el marró clar de la terra treballada. Estem a la carretera que uneix Mengíbar amb Jaén, direcció aeroport García Lorca, Granada. Els puticlubs de vora l’autovia descansen amb les portes tancades al sol del nou dia. A dins s’hi respira una pau de roba interior estesa, un perfum dolç i barat. Al poal de les deixalles hi haurà més d’una botella buida de whisky. Hi ha una gens menyspreable quantitat de prostitutes per capita en aquestes comarques.

Durant tota la nit he sentit els cotxes que anaven i venien, amb la música dels dissabtes sonant a tot volum. També algun gos lladrava en la llunyania. Hi havia també el soroll d’aquella factoria de les afores del poble que constantment fumeja sentors de pinyol d’oliva, vapors d’oli. Un brunzit de màquina quasi imperceptible: metàl·lic, hipnòtic.

Volia parlar dels somnis que he tingut aquest dos dies. Ara, però, quasi no ho recorde. Un era un malson (m’abandonaves), els altres eren viatges.

Tast de somni encara als ulls, i la lluna plena damunt l’olivar. Blanquinosa brillantor de llet de pit sobre el blau encara pur del cel. La terra com una galta d’infant de tres mesos: El meu nebot que ens mira sense entendre. Hi veu l’infinit a través de nosaltres.


dijous, 1 d’octubre de 2009

Epístola Tanguera (Els naufragis de l'oceà)

Imagínatelo,
en una de esas noches memorables
de rara comunión, con la botella
medio vacía, los ceniceros sucios,
y después de agotado el tema de la vida.
Jaime Gil de Biedma

Barcelona, cau d'humiliacions. La metralla de les ressaques s'enfonsa dins del cap. Per les escales mecàniques del metro es cola la gent ben vestida que porta pressa. Hi ha hotels que mai xafarem, cafés que mai beurem. Hi ha la serena senectut d'aquella gent que mai ens mirarà als ulls. Recorde, però. Abans hi havia, sempre, un correu a la safata a primera hora del matí. Planificàvem el dissabte cada dimarts. Ara ens telefonem els uns als altres quan estem avorrits, clar, cada cop som menys. L'oblit s'ha transformat en vent de ponent, arrasa el carrer Girona, s'introdueix per aquella finestra tan gran del teu ex-pis; esborra les nostres empremtes, les nostres petjades, tots els records que se'ns van caure durant totes aquelles festes.

-Benvolguda i estimada Pandèmica i Celeste:

Fa ja un any des d'aquella vesprada d'inici d'octubre en què vas posar rumb a la primavera tot fugint d'un altra tardor d'alcoholisme barceloní. Tan de bo tots poguérem estar perpètuament agafant avions per evitar les rigors de l'hivern. Tot i així, el teu estiu es va esgotar, i ja, malauradament, no vas tornar a la nostra primavera de canyetes a les terrasses del Raval. Ací es va quedar la solitària cruïlla tanguera de Gràcia, i algun banc de la plaça del Sol, també més d'una butaca dels teatres de la ciutat es va quedar buida amb la teua marxa. I tot continua, ho saps, és inèrcia, els cercles de l'espiral que a nosaltres sempre ens van girar en sentits oposats. Mira'ns ara, tu camí a, jo que vinc de. Massa gran era ja la nostàlgia quan només vivíem de pressent.

Seriem encara a temps, en aquesta epístola, de plantejar solemnitats. Sé que ploraràs igualment, portes el tango a la sang. Un any és ja massa distància. Distància per parlar del Parc Güell, de la recerca d'aquell gessamí tan fugaç. Mai m'agradaren les flors, per això mateix, per la seua brevetat, alguna cosa momentània que ens remet al rellotge, un bon present per als cementiris. D'altres coses hi ha també, aquelles que reverteixen passatges de temps. Em diverteixen més. Parle, naturalment, del vodka amb Red-bull, de l'eufòria, la realitat afeblida i la rutina esmicolada contra un mur de pors, de covardies. Tan se val el Karma o aquell miserable cau de música llatina. Al Coral trobaràs, com sempre, la resposta:

De vegades les coses no passen perquè sí.

Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no en ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible si es pensa.

Hi ha també, al bell mig de tot, el foc, aquell foc, una foguera que estripa feroçment tota la foscor d'una nit d'estiu, però no una nit qualsevol, no; la nit de l'estiu, la Nit de Sant Joan. Saps que vull dir? Pólvora, alcohol i la retòrica de les tradicions paganes. Les ones de la platja ens llepàven els peus. Eren allà i constantment, el seu xiuxiueig, ens recordava la imminent i brutal presència de la mort. I nosaltres les saltàvem, ens submergíem en elles i les travessàvem per burlar-nos del destí. I al foc li oferíem la nostra carn jove, que no s'emportarà hui, ni demà. Rebentàrem amb trons el silenci sepulcral de la nit, aquell silenci on tots anirem a parar algun dia. Ho recordes, ho recordaràs. La nit del desig. Preparar-se per a l'hora final vivint intensament.

Perduda, nàufraga entre dos oceans es troba la botella que vam llançar aquella Nit de Sant Joan. Dins porta un paper escrit, hi posa: Que hauria passat si...

Encara et trobe a faltar.


dimecres, 30 de setembre de 2009

Epístola Novaiorquesa (en clau de Hierro)

y estos ríos profundos como penas,
largos como el olvido o el recuerdo,
hospitalarios, generosos,
para los que la ciudad va navegando
hasta la mar, que es el morir.
José Hierro

-Benvolguda Paola:

Açò va ser i era mil i una històries o visions simulades d'una realitat paral·lela, transmesa o imaginada, d'una manta tirada al terra plena de ninots, de fosques berenes a les sis en punt d'una solitària vesprada d'hivern de fa molts anys. Recorde les ja desaparegudes galetes Rio, hòstia!, les trobe a faltar, les necessite!... Perdó; ja estava divagant. Hui el que volia era preguntar-te pels precs de Culumbia University, per la musiqueta que desprenen els cudols quan se'ls acaricia amb aigua. Una tornada recurrent, algun lloc comú que serveix per unir poetes. I que conste que no parle del gaudeamus igitur. És una altra cosa. Però crec que no m'estàs entenent, veritat?

Miraré de recomençar. Long Island és l'illa més gran dels Estats Units continental. Ho diu la Viquipèdia. Només es troba a uns quan quilòmetres a l'Est d'on tu dorms ara. Recorde haver vist balenes arribant a morir a les seues platges, fent l'últim trajecte abans del no-res. La imatge espill d'un home que es deixa menjar a l'oblit de les ones salades, que es deixa menjar els ulls per les gavines malvades. El mar agita sus espejos negros, diria el poeta. Jo no sé si m'atreviria a fer servir aquelles paraules fetes de pedra. Covardia o inexperiència, que més dóna! Vergonya em fa confessar que encara no he creuat l'Atlàntic.

Ho intentaré una vegada més i prou. Recordar, construir, donar-li forma al fum d'uns mites, fantasmes d'una caverna en UHF. Això afegit a tot el que m'expliques: gratacels, el pont de Brooklyn, el Metropolitan Museum, els negres del Harlem i l'apartament de tres pisos d'aquell tio coreà (per favor, folla-te'l, caça'l). Aire frec, desitjos per complir, els ulls davant del món. Viva i mire vivir, i després m'ho expliques.


dimarts, 29 de setembre de 2009

I Lorca què opina d’açò?

-És notícia aquests dies l’inici dels treballs de recerca de la fosa comú on descansen les despulles de Federico García Lorca, inabastable poeta i dramaturg assassinat pels feixistes el 1936 a la seua Granada natal. Multitud d’associacions que lluiten per recuperar la memòria històrica veuen amb bons ulls els treballs. En principi, la família del poeta és contraria al desenterrament. Davant la polèmica de si recuperar els cadàvers o deixar-los on la història els va sepultar, ací van les pròpies paraules de Lorca:

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias.
Abrieron los toneles y los armarios.
Destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.

Fragment final de Fabula y rueda de los tres amigos, poema inclòs al seu llibre pòstum Poeta en Nova York.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Something is rotten in the state of Denmark

-La setmana passada va ser Tatiana, la xica de documentació, hui li ha tocat a l’Ainara, l’emmaquetadora. Acomiadades, despatxades, foragitades, desesperançades. Es parla, es diu: reajustament de personal, eficiència dels departaments, optimització dels recursos disponibles, maximització del rendiment, augment de la productivitat. I de fons aquesta crisi, la Crisis. Ja fa temps que van deixar de quadrar els números, cap indici de millora. La setmana passada va ser la Tatiana, hui l’Ainara. Entremig, arraconat de si mateix, aprofitant la traïció mediàtica d’un dissabte de cendra, el govern Zapatero pressuposta pujar dos punts l’IVA. Tanta infàmia em porta a la memòria dues coses. Primera: alguna classe de teoria que parlava d’impostos directes i indirectes en relació a les classes socials. Supòsits conceptuals, alguna cosa que grinyola. El ganivet del mentider fa més mal que el de l’assassí. En segon lloc, vull recordar una nit, una nit de març de 2004. Al carrer Ferraz de Madrid la gent no entonava càntics de pau, ni tampoc es van vore policromats cartells amb la paraula esperança escrita. No, no. Ells cridaven—jo ho vaig escoltar—No nos defraudes. Ara, els buròcrates justifiquen la pujada de l’IVA dient que ens acostem a la càrrega fiscal de països desenvolupats com Suècia, Finlàndia o Dinamarca. I nosaltres ens ho creiem.

dimarts, 22 de setembre de 2009

L'OciNNabi (El Charly's)

-Ja feia anys que el Charly's, la nostra borratxeria de referència, havia canviat d'imatge i de gestors. Eren pocs, però, els que utilitzaven habitualment el nou nom: OciNNabi, ambigrama d'Iban i Nico, els que ja són també, des de fa pocs mesos, els exgestors del negoci. Comprove perplex, durant la meua última visita a Alcoi, que ja tampoc existix l'OciNNabi nostre de cada embufada. Res és etern.

La borratxera és un ritual que exigeix disciplina i tranquil·litat. Arreglar el món xarrant amb els col·legues és una tasca de caire místic. Cal prendre-se-la com es prenen la missa les beates, amb respecte i dedicació. A nosaltres ens agradava el Charly's, era reconfortant beure's un parell de litres de plis-play envoltat d'imatges i frases típiques de Xarlot. La pertorbació que va suposar la transfiguració del nostre local en l'OciNNabi ens va fer desconfiar d'entrada en la nova direcció. El gran Chaplin va deixar pas a aquell símbol, aquell dimoniet marca de la casa. Vam perdre elegància, vam guanyar llibertat.

Crec que Iban i Nico van pensar en traspassar el negoci amb la primera ressaca, amb la primera neteja. Portar una borratxeria és més difícil del que sembla, cal molta paciència. En tot cas, sempre he pensat que el millor bar és aquell on els cambrers van més borratxos que els clients. L'OciNNabi, en els seus millors temps, complia la norma. Nico era el dimoniet de la consciència, l'executor, el poli dolent. Iban tot el contrari. Molt prompte els vam començat a imitar a la perfecció. La veu de carajillo del primer, l'expressiva cara del segon. Per al record queda una frase mítica de quan Nico venia, a instàncies d'Iban, a fer-nos fora a l'hora de tancar. Llavors, recolzat a la taula per mirar de dissimular la seua pròpia borratxera, pronunciava amb la seva demacrada veu: Nos vamos yendo.

Botelles de Cerol adulterades, campionats de futbolí, les piràmides de xupitos, les dificultats per trobar taula, les cardades al lavabo de dones, les clenxes al d'homes, els debats a favor i en contra d'Almodóvar, de la Fórmula 1, de Zapatero. Sentor de claveguera, de tancat. Rock comercial intentant obrir-se camí entre l'espessa fumaguera del tabac. Hi havia, òbviament, els addictes, els incondicionals: el Xarli, el Meló, el cosí de Paola, els quatre putots de sempre, els adolescents que compartien una cervesa entre cinc, i les sofrides nòvies dels cambrers que acabaven portant la barra quan tot s'ennuvolava. El pas del temps es quantificava amb l'augment del preu del litre i litre.

Tanca el Charl... volia dir, tanca l'OciNNabi. La nova marca: Da Vinci. Encara no he entrat. Desconfie. Què deu valer el litre i litre?

diumenge, 20 de setembre de 2009

N.

-El vaig vore, per primera vegada, fumant a les escales de l'entrada, l'únic espai contaminat de fum que hi havia a la residència d'estudiants de Kings Road on s'allotjàvem. Aquella nit va acabar amb un campionat de beure cerveses, unes quantes hores-litres de discussió que ens van servir per delimitar el territori de la nostra baralla de galls; coses d'homes. La ressaca del dia següent va ser el primer indici de la fi dels meus dies de tranquil·litat a Londres. Repassant el meu Quadern de Boira he trobat el següent:

Ahir vaig conèixer a N. un gadità amic dels pecats de la vida, bevedor grotesc i amant de la conversa farcida de filosofia barata i pueril. Ha vingut ací amb un viatge pagat per l’empresa per estudiar anglès de negocis. Té un estil molt de business class, elegància de catàleg, de barba mil·limetrada i bitlletera ben greixada. Vam estar moltes hores de xarreta. Gràcies a ell he descobert que el meu anglès no està tan rovellat com em pensava. Porta ací més de 3 setmanes i sembla que sap moure’s pels baixos substrats. Una part de la ciutat a la que li tinc ganes. Espere que després de cada encontre no em quede una d’aquestes ressaques. He de comprar paracetamol.

Tot just després començaria la carrera: tots aquells clubs del Soho, els hot-dog de les paradetes ambulants, les pintes big size, els rickshaws, els casinos de 50 pounds l'aposta, les meuques internacionals que es deixaven comprar per una botella de Veuve Clicquot. Nosaltres no teníem ni la pràctica ni la prepotència dels russos, tampoc els diners dels àrabs, aquell univers festiu i opulent ens quedava gran i quasi sempre acabàvem la velada com perfectes convidats de pedra, amb la Visa escaldada i el llit buit.

Recorde la nit de l'hotel Hilton. Vam estar llarga estona ingerint innombrables quantitats de vodka de luxe pagat pel fill d'un magnat dels negocis moscovita. El premi a la seua hospitalitat mafiosa va ser el cos d'aquella aspirant a model catalana que sortia simulant un trio al vídeo de no-sé-quin cantant d'Operación Triunfo. Nosaltres, autoforagiats, vam agafar un cab per tornar al Babushkas, el nostre club refugi, un lloc discret més acorde a les nostres possibilitats. Va ser aleshores, o pot ser en algun altre moment semblant de deliri alcohòlic, que N. va començar a bramar obscures confessions, ressentiments de mascle ferit, al·legories misògines, recels violents, disfuncions sexuals. Era llavors, durant aquelles apoteosis al·lucinatòries, que l'edifici de la masculinitat li trontollava davant del seu espill. Som una mentida, li contestava jo per mirar de tranquil·litzar-lo.

***
Justament dos anys després d'aquell Londres assolellat de setembre, el senyor N. agafa un vol directe Cadis-Barcelona i es planta al Raval per celebrar l'aniversari del nostre primer encontre. Ja no fuma, és l'única diferència que li he trobat.


dimecres, 16 de setembre de 2009

En aquest blog no es parla d'amor

A la Xatarrina

-Hi ha dos tipus de poetes: els elegíacs (Thànatos) i els que escriuen èglogues (Eros). Jo sóc dels primers, sense cap mena de dubte, d'aquells que descriuen primaveres un cop han arribat les rigors de la tardor. Ho sé, no és moment ara d'excuses de mal pagador. Una cosa cal que sàpigues abans, mai ningú no em va ensenyar a estimar, i molt menys a transformar-ho en paraules. Fa mesos que no torne a Estellés, ni a Hierro. Com també fa mesos que no parle dels bitllets de tren perduts entre les pàgines dels meus llibres de poesia. S'acaben les coses i la vida ens va omplint de pors quan en realitat ens hauria de buidar, d'alliberar.

Hui, desig. Ara que la pluja assassina l'estiu seria un bon moment per descriure l'harmoniosa mètrica que té la teua respiració quan dorms (calent, rítmica). És temps d'imposar les meues exigències: no vull tornar a dormir sol aquest hivern. No ho podria suportar. Em passaria segles sencers implorant una mica més de temps, alguna petita possibilitat de poder gaudir d'un instant de silenci al teu costat. Només m'interessa una pàtria, aquesta, la de les nostres petites coses, aquelles sense importància, tot allò que no mou muntanyes però que tanmateix existeix i ens sosté.

Pense, dic. El tacte d'una carícia somiada, la rutina de dos cosos que es busquen entre els llençols al bell mig d'una nit qualsevol. Completarien la llista centenars de coses que toquen de peus a terra; també aquelles frases solemnes que vam llençar-nos quan encara ni sabíem que ens arribaríem a conèixer. Són mostres, petits detalls agrupats, tots junts fan allò nostre.

Ets, segurament, la meua última oportunitat.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Tres recomanacions per a qui vulga llegir-les

1. El Teatre Romea obre la temporada amb la que probablement siga la millor obra de l’any, signada per la que probablement siga la millor companyia d’Espanya. Em referisc a l’Urtain dels Animalario, una peça que ens submergeix en la vida i miracles del popular boxejador dels anys setanta José Manuel Ibar. Després d’un intens procés de documentació, Juan Cavestany ha parit una criatura que, passada pel complet filtre Animalario, es transforma en un dinàmic calidoscopi de situacions que, des d'una aparent senzillesa, s'estiren fins a posar-nos la pell de gallina. La vida del Morrosco de Cestona se’ns presenta marxa enrere, dividida entre els dotze rounds d'una velada de boxa, establint reveladores connexions entre la mediocritat del personatge i l’Espanya d’aleshores. Emotiva, sobrecollidora i descomunal transformació de Roberto Álamo, actor que interpreta el paper protagonista. S'ha d'anar a veure'l.

Fotografia de l'obra Urtain dels Animalario.

2. Fa uns dies lamentava la presència a Barcelona d’un museu tan poc atractiu com el MACBA. Per redimir-me, m’he deixat caure aquest cap de setmana per una plaça que ben podria servir-li d’exemple als responsables del museu del Raval. Parle de l’IVAM de València, un pioner, un referent, un exemple que continua viu malgrat la manca de medis i la inexistent política cultural del Govern valencià. Sota el títol Confins s'articula una de les expos més ambicioses que s'han vist als últims anys al museu del Carme. Uns confins proposats que més que delimitar amplien i atomitzen les visions i els punts de vista sempre polièdrics i propis de les arts contemporànies. Fins a sis comissaris diferents han donat forma a cada una de les quatre galeries entre les que es reparteixen les obres. Poètica, plasticitat, noves tècniques i mitjans, una acurada selecció entre el bo i el millor de l'art emergent barrejat amb el necessari pessic d'artistes consolidats. S'hi poden veure autèntiques meravelles. I tot acceptablement explicat. Això sí, única i exclusivament en castellà i anglès.
Fotograma del vídeo Happily Never After de Jaishri Abichandani.

3. Fa pocs mesos, l’editorial Acontravent publicava un recull de reportatges—als quals acompanya una petita novel·la—del sensacional periodista Domènec de Bellmunt. Tot plegat sota el revelador títol de La Barcelona pecadora. Bellmunt va conrear periodísticament la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. El seu acostament al Barri Xino i altres indrets de la mítica Barcelona fosca són testimoni i al mateix temps espill, literatura i realitat barrejades. Uns treballs increïblement originals i frescos que incorporen al periodisme en català la gran tradició del reportatge novel·lat que tanta fama els hi reportaria a escriptors de la mida de Hemingway o Dos Passos. 100 % recomanable.
Portada de La Barcelona pecadora de Domènec de Bellmunt. Editorial Acontravent. Barcelona 2009.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...