dimecres, 31 de desembre de 2008

Soterrani: El Corcó i la Caparra

-A Rufo no li va donar temps de tenir caparres, va morir quan encara era un cadell. Pelussa i Coco sí que hi van tenir molts cops. Sobretot en primavera i freqüentment darrere de les orelles. Bestioles fastigoses que creixien fins a tornar-se morades d’avarícia. El veí del quart, el pare de Pau, també va tenir una caparra al coll. La va agafar en un càmping i el van haver d’operar per llevar-se-la. Durant tota la infància em va fer por la idea d’anar a estiuejar a un càmping.

Poca constància en les lectures. Perdre el costum d’anar setmanalment al cinema. La crisi musical. Oblidar els cognoms bàsics dels autors de la carrera (Huntington va morir la setmana passada, el dia 24). Les migdiades i la masturbació mecànica. Inseguretat, preguntes respostes que em torne a formular. Darrerament, les faltes, les preposicions, la fe d’errates i la dislèxia a l’hora d’escriure topònims estrangers i els mots fins i dins. Confondre l’Illa Diagonal amb Diagonal Mar, perdre els trens del migdia i els bitllets de Barcelona. Paranoies, por a què m’ho furten tot quan no tinc res. Una estranya barreja d’imatges al voltant de la fi del món. Falten a penes unes hores per a la mort definitiva del 2008.

***

Els fonaments. Una caverna corroïda pel pes del temps (el temps que ja ha passat i també el que ha de venir, que encara pressiona més). La insistència dels elements (l’aigua àcida de la por al fracàs, el vent gelat que espenta les expectatives i l’impensat xoc de l’alquímia biològica i mineral). Entre els somnis de descens, en la presència d’un soterrani meditat a l’hora de la becada, hi ha un espill que destaca entremig de la foscor. Heus ací les canes i arrugues, la improvisada acne d’una ressaca de cocaïna, quatre pels a l’esquena i l’estómac unflat com a conseqüència d’una propera putrefacció. Elucubracions superficials relacionades amb estereotips. El veritable problema al soterrani no és l’estany salat de Narcís. Ací el corcó s’alimenta dels sediments on se sustenten les columnes del Palau. Anobium punctatum com un tic-tac, el rellotge de la mort, rosegant rosegons, nyam-nyam. Columnes com un colador , i pels forats es vessa la llum concentrada dels dies en blanc. I dalt, ja ho sabeu, aquell brunzit que preveu una catastròfica ensorrada del món tal i com el coneguem. Bruzzzzzzzzzzzzzz.

De sobte, entre els reflexos de l’espill, sorgint de les aigües salades i viscoses d’un estany mort, s’alça una veu que parla amb accent senil i zum-zum de mosques. Revers de l’ombra que mai no vegem perquè va pegat al terra.

Jo sóc la caparra, la terra on creix la bruta ignorància farcida de pols del camí i buidor de rebost. Jo sóc la ferida a la mà i la fam dels gossos; la constància voluble, la voluntat doblegada, el solatge de la Història dels perdedors. Sóc la paraula pronunciada al badallar, la por concentrada d’anys de basarda, els delmes d’un déu inventat. Sóc la timidesa que veu de l’aigua contaminada dels rierols eixuts. Sóc la ratlla blanca que hi ha entre les línies d’un llibre, pany rovellat sense clau. Sóc l’alcohol que rega els moments tristos, petroli d’un fanal diürn. Sóc la presència, l’insecte, la sangonera que s’alimenta del goig de les estacions. L’herència maleïda, el gen recessiu, el record viu de malalties eradicades, la collita podrida dels teus anys perduts, i també dels teus mesos; hores, minuts, segons...


dimarts, 30 de desembre de 2008

Soterrani: Davallada i Descens

-Gairebé ja no em queden pantalons, els he trencat tots de tant llavar-los. Esperaré a les rebaixes per comprar-me de nous, no vaig bé de pasta. Mentrestant posaré pegats. El sou d’un any es guanya dia a dia. Hipoteca’t i altres consells inserits en els discursos paternalistes de mon pare. Entre els somnis se m’apareix el meu fantasma dormint damunt la humida vorera d’un fosc carrer del Raval. Wild Dogs of the Thunderbolt i altres llistes oblidades de propòsits d’esmena, d’objectius incomplets per a gaudir d’un futur esplendorós, d’una vida ideal. En aquella borseta de tela marró que es tanca amb cordill negre guarde records d’infància i amulets de benastrugança. Aquests dies la petita borsa viatja entre Barcelona i Alcoi, sempre amagada dins del compartiment secret de la meua maleta (sobresurt el rellotge que em va regalar ma mare, aturat, sense pila i amb la corretja trencada). Si em veiéreu ara, si m’observareu sempre. Una façana prometedora, lliri entre cards. Tot mentida, ara ho sé. Hi ha una cosa que no encaixa, que no discorre. Paparres? Sangoneres? Tot és façana al Palau, els fonaments estan podrits. Tot açò ho pense mentre practique o imagine el vell ritual de tractar a les dones com marionetes; estire els seus cabells com si foren fils de titella i elles es posen a quatre potes tot esperant que el meu membre les penetre feroçment. Ortrun s’ha quedat prenyada. Sembla una broma però ella ho manté. Jo no he sigut, aclare. Malgrat tot, hui el metge m’ha confirmat mitjançant una ecografia que tinc els testicles perfectes: ecoestructura i mida normals posa a l’informe. Aquesta vesprada pugen gavines fugint del mar, es queixen de l’hivern. Penúltim dia de l’any.

***

Mai ningú no havia descendit al soterrani. Ni tan sols sé com s’arriba. Tot era cort al Palau. Però ara hi ha aquell brunzit constant que no s’atura. Cal baixar, cal baixar i fer neteja. Bruuzzzzzzzz. Llargues columnes, acabats clàssics, renaixentistes, forma de creu pagana. Al centre de tot, suspesa al bell mig de la cruïlla de corredors, hi ha la Pedra de la memòria. Del cel, com la pluja, li cauen tots els dies centenars de nous records, vivències que en arribar es glacen formant nous fragments de memòria. Per baix, vers l’abisme de l’oblit, es perden, cauen i es precipiten cada dia altres tantes experiències que moren sense deixar rastre. Unes arriben per quedar-se, d’altres marxen per sempre. Llei de vida, capacitat limitada.

En algun punt entre la Pedra de la memòria i la fosca de l’oblit es troba el soterrani. Simplement m’acoste a l’abisme i em deixe caure.

dilluns, 29 de desembre de 2008

Soterrani: Preludi

-Trens, dies de pluja, els àpats de Nadal. Casavella i Pinter que han passat a l’altra banda. Vacances. Diaris, ràdios i teles tiren de becaris. Israel fa valer la seua força bruta; represàlia, ofega i estira un cop més la corda de la forca Palestina. Mentrestant, aquí prop, les nits es calfen elles mateixes: aquells rituals, cossos pegats de forma animal i l’alcohol nostre de cada matinada trencant proposicions, lubricant moments vergonyosos, vehiculant les passions més baixes. Després, amb la ressaca, la son pesa tones, i els somnis no suren, s’enfonsen en malsons de vòmits i pallisses de porter de discoteca. Ahir vaig perdre l’últim tren regional del migdia dels innocents. En arribar a Barcelona quedaven espargits pel carrer les restes de la tempesta. Temporal de Llevant: les platges destruïdes. La fi de l’any s’acosta.


***


Aquell brunzit. Fa temps que es percep aquell brunzit al Palau. Quan va començar tot? No ho sabria dir, potser ha estat ahí sempre sense que ningú l’escoltara. Sense que ningú li prestés la més mínima atenció. Ara però el sent. Potser ha crescut, potser s’ha intensificat. Potser la meua oïda s’ha desenvolupat, ha mutat per alguna raó concreta o difusa. Ara l’escolte. És un brunzit metàl•lic, constant, que provoca una vibració molesta i penetrant. Per sentir-lo millor cal apropar-se a les columnes, posar la mà o l’orella i allí està. Si continua creixent aviat ho ensorrarà tot. Bruzzzzzzzzzzz...


El Palau està molt ben construït. Això no ho pose en dubte. Potser massa ben construït. Es va alçar amb pedres portades d’aquell camí de sang i supura. Recorde que el seu plànol figurava una nota a peu de pàgina: indestructible posava. Externament infranquejable sí, però, i el seu interior? és també inexpugnable? Què em dius del cavall de Troia, dels esquirols, de la corca? Ha arribat e moment de baixar al soterrani.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Solsticiaments

-Hi transcrivíem conjurs d'antigor, arrels d'un arbre que arribava fins on no arriba la memòria. Parle de l'inici de l'estiu 1995, o potser de l'arribada de l'hivern els darrers dies de 2002. Punts d'anada i de tornada. Moments que marquen la pell com el foc d'aquells dies va marcar els records per sempre. Parlaria més clarament si açò no fora el meu epistolari però, per si no ho sabeu, en aquest blog no es parla d'amor.


dijous, 18 de desembre de 2008

La Panera i els Torrons

-Dues botelles de vi, una barra d'un metre de llom empapussat i una autèntica espatlla de bellota ibèrica. No es porten malament a la redacció a jutjar per la cistella (panera en català oriental) que ens han arribat aquesta setmana. Els programes de retall de despesa corporatius sembla que no han afectat a la solidaritat nadalenca. Aviat tornaré a casa per celebrar les festes en família. Crec que fa massa temps que no torne a casa perquè hi tinc ganes. Enguany, entre d'altres ximpleries, m'ha donat per escoltar nadales alcoianes i he gastat al voltant de cinquanta euros mirant de gratar un pessic de la grossa de Nadal. La loteria que és l'opi del poble. El sentir-se pobre et genera una inseguretat que a la fi és contraproduent a l'hora de gestionar els pocs recursos dels que dispose. Aviat he de trobar alguna feina complementària que alleuge una mica la coentor de xifres del meu compte corrent. Ja ho diu la veu popular, amb diners torrons, i estem en època.


dimarts, 16 de desembre de 2008

Fe d'Errates

-Passa en les millors famílies, s’ha lamentat la meua cap en conèixer la notícia. Tard o d’hora en la carrera de tot periodista arriba el moment en el què es fa necessària l’esmena d’un dels seus articles. Si hagués estat arquitecte hui parlaríem d’un edifici ensorrat; si la meua tria haguera estat la medicina una persona morta pesaria a hores d’ara en la meua consciència. Però tractant-se d’un ofici de lletres com el de redactor, encara podré celebrar el meu primer any de carrera professional publicant la meua primera “fe d’errates”. 12.215 caràcters de cos i substància i després per tans sols un, per un zero miserable es desencadena el desastre. Un fet petitíssim, el zero no existeix, és menys que u. Alguna cosa invisible però malgrat present que s’amaga davall d’una unitat qualsevol.

Es hora de deixar escrit que cal netejar el soterrani.


diumenge, 7 de desembre de 2008

Epístola Tanguera (Re-Adaptacions)

Els metros plens a vesar als matins, el fred a les galtes i la nit que cau a les sis. La tristor de l'hivern i la sincera hipocresia de les llums de Nadal. La cremor a l'estomac els diumenges a migdia i la fulgor dels tio-santi fent-nos dèbils enmig de la foscor. Un llit qualsevol, amagatalls sense ànima ni amor, escales que baixen a la pista de ball, ascensors que pugen a feines mal remunerades. Hores perdudes, mapes de somnis imaginats als sostres i desitjos no satisfets dibuixats a les portes del bany. Els anhels flueixen per banda ampla, dormen al terra, s'asseuen al damunt de piles de llibres. Pantalles que són com pistoles, altaveus a l'abisme. L'únic raig de sol del dia escalfa la casa quan no hi som.

-Benvolguda i estimada Pandémica:

Aprofite que ací en Europa, més concretament en la Península, gaudim d'un pont de tres dies, per posar en ordre la nostra correspondència. Apunte l'aclariment que em fas a la teua última e-carta respecte al colonialisme espanyol en el sector de les telecomunicacions (veig que ja estas recuperant les consignes del "socialisme" anti-metròpoli del del teu país).

Novament l'enhorabona pel teu gran nebot nouvingut. Confie en que recopiles totes i cada una de les experiències i que me les transmets com a consell. D'aquesta manera podrem compartir en breu l'experiència de ser tios tots dos.

El tema de la teua readaptació veig (per tot el que em vas dient) que no discorre tan ràpidament com tu esperaves. No és senzill, i comprenc que a estes alçades del calendari et coste de trobar treball. Només et queda armar-te de paciència i tractar d'ocupar el teu temps amb activitats que eviten que estigues tot el dia pensant. És normal que estranyes Barcelona, els anys viscuts ací, a nosaltres i a tot el que envoltava aquells dies que ara perceps com feliços. Tracta de fer-te forta i pensa que no mereix la pena escalfar-se massa el cap, la possibilitat de tornar a Europa sempre estarà present i accessible.

Per a aplacar la teua nostàlgia tanguera (defecte de fàbrica del genotip porteño) et puc dir que no trobaràs, en el cas que tornares, cap novetat interessant. Si més no al contrari, Barcelona cada dia és més inhòspita. La crisi era l'excusa que esperava aquesta ciutat per fer-ho tot una mica més dificultós. Els preus continent pujant, la vida continua abaratint-se, l'amabilitat, ja saps, mai serà la virtut d'aquestes terres i, a més a més, l'hivern aquest any ha començat amb una ferocitat inédita per a la tardor.

Carmela, Santi, Paola, Rayito, tots en la mateixa línia. Jo una mica més arruïnat per les despeses del trasllat al Colomar. Aquesta setmana miraré d'organitzar una xicoteta crémallère i serà el moment en que faré les fotos que t'havia promés. Te les enviaré, per a que veges com de presentable ha quedat el meu nou cau.

I poca cosa més. Ja saps, vaig fent. En tot cas estem en contacte. I ja saps, si no aconsegueixes exorcitzar tot el tango que portes dins agafa un teclat i escriu-nos novament. Malgrat la distància sempre estarem prop.

Cuidat i no faces res que jo no faria.
T'extranye molt.


dissabte, 6 de desembre de 2008

Macarena

-La bola d’espills o la fi del món. L’alcohol que crema el fetge i la butxaca. La música, la ferotge sinuositat de la màquina. Viu al record el Latex nostre de cada dissabte. Un homenatge virtual i víric a la memòria del virrei Morcillo i la seua cort de ravers.

La bola d’espills o les mil cares d’una percepció alterada. Açò és massa menut, només hi haurà un camell i no serà difícil d’encontrar. Trobareu, ja se sap, el catàleg de pastilles de sempre i la sobrada indiferència de la farlopa. Vigila amb qui trafiques, no hi ha gaire espai i els murs estan massa prop els uns dels altres.

La bola d’espills o la fosca atracció de la gravetat. Les noies roses se saben guapes. I l'espessor d'aquest techno adhereix oli industrial al tacte i a les mirades. La xica castanya del tipet perfecte s'insinua al bell mig de la pista. El seu nòvio, que no sap ballar, observa en la distància. Es posa calent mirant com la resta de mascles intenten tirar-se la seua xicota (no t'acostes man, és un esquerp enverinat).

La bola d’espills o la cíclica destrucció pactada. Macarena sona al nom fals d'una prostituta, el preu de la qual s'encareix per hores. Dos metres de travesti en shorts i talons de plataforma. Abrics de pèl a l'hora de tancar. Suor fred i pupul·les dilatades. Ja ens enxampa el sol. Quants espills hi deu haver a la bola d'espills?


dimecres, 3 de desembre de 2008

Una Nit d'Òpera

ACTE III
L’espart (estipa tenacissima) és una planta herbàcia perenne el conreu de la qual va estar molt estès al sud-est peninsular fins a la dècada dels seixanta. La seua grogor i duresa són les principals característiques que la distingeixen... Ara recorde, encara que no ho vaig viure; les mans d’un nen, les veig sagnar després de catorze hores al camp. L’espart punxa, l’espart és de les poques coses que creix a l’estepa: fred i gel a l’hivern, flames de l’infern a l’estiu. S’utilitza en la confecció de basquets, cabassos, cadires, cordes, barrets i paper de la millor qualitat... Només pagaven unes miserables pessetes la braçada. L’espart va deixar de conrear-se per falta de mà d’obra, només és possible arrencar-lo amb les mans.
Font: Viquipèdia

ACTE I
Le nozze di Figaro. Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle journé ou Le mariage de Figaro de Pierre Agustin Carron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Resum argumental: Estrenada al Burgtheater de Viena el 1786, és una de les òperes més estimades de Mozart. L’acció se situa prop de Sevilla, al Castell Aguas Frescas, propietat del comte d’Almaviva, amb molts dels personatges de Le barbier de Séville. Ja fa anys que el comte s’ha casat amb Rosina gràcies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susana, cambrera de la comtessa.
Font: Programa de mà del Liceu. Le nozze di Figaro temporada 08/09.

ACTE II
Principis de la dècada dels cinquanta del segle XX. Una bicicleta la cadena de la qual era una corda. Quatre hores de trajecte a l’escola. Quan la fam espenta, a ca la iaia. Un rosegó de pa dur que remullat en aigua és la berena perfecta. L’altra meitat se la menja un gos llebrer famolenc que algun dia caçarà alguna cosa.

ACTE IV
Diumenge, 30 de novembre de 2008. Aquesta nit hi ha Liceu, de l’aristocràcia palau. Entre la porqueria, a platea, l’home més elegant de tot el teatre és també el que té les mans més dures. Ara ja ningú no passa fam, però hi ha certes coses que són impossibles d’entendre, car és tard, és ja massa tard.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...